Pel Rubén Cruz
Als nens els agrada anar al circ.
Ara ja no hi surten animals salvatges domesticats, a tot estirar un gos que salta i borda al compàs d’uns platerets. Però abans hi sortien felins en un típic número de submissió a la voluntat de l’home domador de lleons, panteres i tigres, i també el número de l’elefant tan gros que era capaç de fer coses entenimentades amb seny, entre manifestacions de rauxa controlada per l’ofici del domador.
Explica Jorge Bucay al conte de l’Elefant encadenat que de petit li meravellava la força de l’elefant en la pista, mentre que en acabada la funció romania dòcilment lligat a una estaca petita, que podia haver desfet d’un cop de trompa o d’una estrebada de pota. Fins que el Jorge no es va fer gran no ho va entendre: lligat fort a una estaca romania l’elefant de ben petit, i ara que era adult no sabia que era més fort que l’estaca.
Quan algun humà o animal s’exposa a una situació duradora que no pot controlar, es frustra perquè no hi ha relació entre allò que pot fer per canviar-la i l’efecte provocat. Li diuen indefensió, però l’actitud és paralitzant i sotmesa.
Aquest aprenentatge de la submissió ens impedeix adonar-nos de la nostra força.
Però també pot ser una estratègia per no haver de ser lliures: arrapar-se a un de més gros o més capaç de garantir la menjadora, i no arriscar massa en fer la teva voluntat per no haver de passar gana. Aquesta actitud no és pròpia d’animals salvatges, sinó d’engabiats en societat sense més horitzó que l’home que et protegeix.
«Allò que té de bo la ignorància és que ens evita els sabers falsos»
José Saramago, en El viatge de l’elefant (2008)
Dilluns dia 9, en Partal recupera un superaliment valencià per a tonificar l’independentisme en moments de defalliment. No és l’orxata de xufa, sinó el pensament nacional d’en Joan Fuster. Entre les cartes que va intercanviar amb historiadors, en Partal troba el principi actiu a L’eventualitat de la independència contra la capacitat d’autodestrucció.
Hem arribat a generar una dinàmica autodestructiva que ens impedeix de veure el sòlid consens social entorn de la necessitat de la independència, una eventualitat remota para Fuster. És una necessitat política tenir consciència històrica d’allò que hem fet.
Dimarts 10, fa la defensa de l’espai ideològic d’esquerra nacional i social que suposadament representen les CUP, a Una CUP que és necessària.
Trobo jo que d’organitzacions d’esquerra catalana independentista n’hi ha hagut en el passat, com ara el Front Nacional de Catalunya (1940-1990), el PSAN (1969-2015), però de caràcter alternatiu al marxisme, assembleari, ecologista, feminista i antimilitarista a més d’independentista ho era el MEN (1985-1983). Les CUP en són hereus, tot i no encertar què fer-hi, amb l’herència. Però el seu espai existeix i algú l’ha d’ocupar.
Dimecres 11, comenta la notícia que el govern amplia l’aeroport per decret a El ridícul de l’esquerra catalana, versió aeroportuària. Hi subratlla
«El ridícul d’Esquerra Republicana i els Comuns amb l’ampliació de l’aeroport ens recorda que no tenim una esquerra catalana digna d’aquest nom.»
El joc de Twister inventat per Reyn Guyer en 1966 utilitza les persones com a peces d’un tauler d’escacs. Ara els nostres polítics el reciclen per marcar territori i enlairar mega avions que aviat seran dinosaures fora de pista.
Un cas d’incompetència!, que diria el president Illa si la decisió l’hagués pres un partit independentista. Un cas de responsabilitat inajornable de govern, del seu, és clar.
En Partal comenta que l’ampliació de l’aeroport deixa en evidència els socis.
Especialment galdós el paper d’Esquerra, que havia entregat el govern al PSC sense ni participar-hi, donant-li suport extern a canvi de res. Això sí, amb una actitud de vigilància del compliment d’allò pactat. Ells eren la garantia que no passarien certes coses… que han acabat passant, perquè era evident que li entregaven el mànec i la paella sencera.
El PSOE és hàbil venen polítiques favorables als interessos econòmics dels que manen amb retòrica de justícia social i ara també sostenibilitat. I les esquerres li acompanyen dòcilment, sense gaire marge d’acció.
Aquest és el meu editorial preferit de la setmana. Ja me n’havia ocupat fa quatre anys, i me n’hi tornaré a ocupar ara i quantes vegades més convingui. Perquè és un disbarat comès sense visió de futur, per complaure interessos de rendibilitat econòmica dels 49 % del capital d’AENA que pertany a accionistes –com ara Blackstone, el fons voltor que ens ronda pel retrovisor esperant que ens descuidem, ara amb la cobertura de l’estat i de la Generalitat. Que els quatre ànecs som nosaltres, estúpids!
Dic jo que potser Blackstone es dedicarà a viure de portar com més turistes millor del tauler d’escac de l’aeroport al de la ciutat, ara que anuncia la venda del negoci d’immobles llogats a Barcelona a un altre carronyaire, i que els llogaters hauran de marxar quan acabin els contractes llurs. Segurament el nou propietari els llogarà com a apartaments de temporada, molt més rendibles.
La colla expressa el seu desconcert i reprovació. Primer els baixos:
Ni el port ni l’aeroport han de servir per portar més turistes, sinó valor afegit a una nació que aspira a ser independent i tenir una presència significativa al món. Salvador Aregall
És un error fer una tercera pista al Prat, perquè no hi arriba l’alta velocitat. Si es tracta de vols intercontinentals, aquesta tercera pista hauria d’estar connectada a l’alta velocitat. José Gascón
Ampliar l’aeroport ara no és ni de dretes i d’esquerres, és poc intel·ligent. Jesús Rivera
Es tot una farsa programada. Francisco Javier López
Segueixen els dosos, a mesura que s’hi incorporen al castell.
Em pregunto quin projecte de país tenen Esquerra i els Comuns. La seva docilitat indica una supervivència política basada en interessos partidistes que ignoren les aspiracions nacionals i socials de bona part de la societat catalana. Josep Viñas
Dels Comuns, lligats de peus i mans primer a Podemos i ara a Sumar, no ens pot estranyar res. El cas és ERC. Segons en Partal, és una baralla entre partits independentistes pel poder i l’hegemonia.
D’aquesta diagnosi errònia han sortit el 700.000 abstencionistes que han deixat tot el poder polític (ajuntament de BCN, Generalitat i Estat) en mans del PSOE. Aquesta diagnosi ha permès que ERC sigui encara decisiva i completi les majories que Espanya necessita. D’aquesta diagnosi ha emergit AC de forma molt potent, alhora que se la demonitzava perquè ningú pogués sumar els seus vots a l’independentisme. Jordi Sanahuja
Vist en perspectiva, resultarà que ERC ha estat el cavall de Troia que l’espanyolisme i el règim del 78 necessitaven per desarmar l’independentisme. Quin altre partit podia fer-ho millor sense aixecar sospites? Josep Frigola
Només els socialistes podien desencallar les grans infraestructures polèmiques en aliança amb les elits catalanes. Cap altre força ho podria tirar endavant perquè d’immediat tindria l’oposició rampant d’aquestes mateixes esquerres que ara s’ho empassen dòcilment. Eduard Riu
Ja els va bé que ens enfadem, però sense posar en perill la pau autonòmica. Jaume Riu
La lògica de construir grans projectes obeeix a una visió política desenvolupista més pròpia del segle passat.
Els nous models d’avió són més lleugers i van equipats amb motors moderns més eficients, més potents i més silenciosos. No necessiten llargues pistes d’enlairament. Els avions actuals són grans i pesats, autèntics dinosaures de l’aviació que ja no es fabriquen i que en un futur no gaire llunyà deixaran d’existir.
La proposta actual de posar en un mateix paquet “Ampliació + Remodelació de terminals + Interconnexió amb Girona/Reus” és un xantatge, perquè la segona i la tercera accions es podien haver fet de fa molt temps sense haver de destrossar el patrimoni natural.
Gerard Viader
Que algú encara es cregui que Madrid permetrà que el Prat esdevingui un hub internacional és entendridor. Dos terceres parts dels nous viatgers seran turistes, i per compensar la pèrdua de les llacunes es malmetrà espai agrari i l’aeroport. A més, les pistes a un o dos metres per sobre del nivell del mar, poden quedar per sota en dècades. Això si, les grans constructores ja es freguen les mans. Joan Guasch
Dijous 12 comenta el nou informe de la Sindicatura de Comptes sobre el conjunt dels ajuts socials de la Conselleria -no tan sols la DGAIA—, fet públic al Parlament. L’editorial titula Afers Socials: que el comportament d’uns quants no embrute l’aspiració de molts, amb un subtítol prou entenedor:
«L’informe de la Sindicatura de Comptes que va veure la llum ahir és demolidor i no hi ha cap manera possible d’adormir-lo amb eufemismes.»
Prop de 170 milions d’euros van anar a parar a mans indegudes per presumpta corrupció en la gestió dels ajuts socials, entre 2016 i 2024, amb consellers d’Esquerra (7 anys) i de Junts (1 any), tots els quals ara haurien de donar-ne explicacions.
El PSC diu que es tracta de simple incompetència dels gestors. Ho diu només per tapar-li les vergonyes a Esquerra, de qui depèn per governar. Cal investigar si hi ha connexions polítiques criminals.
Trobo que el comportament d’Esquerra ha estat obscè, boicotant la investigació parlamentària i menystenint la de la Sindicatura per no fer-li el joc a l’ultra dreta… Sense cap argument digne de servir de prova de descàrrec. Només perquè Esquerra s’ho val.
Dic jo que ves a saber si aquesta prudència socialista no és una manera de protegir-se preventivament –amb la solidaritat dels companys de viatge cap a enlloc— de nous escàndols per vells no-casos. De tan vells, que ja hauran prescrit quan algú vulgui tirar de la manta. Ni es podran perseguir penalment ni recuperar els diners públics. I ja es veurà si acabaran mereixent el rebuig de l’electorat, si abans no ens acabem acostumant a l’ambient corrupte.
Els no-casos són fets passats que encara no es coneixen com a casos judicials perquè no han estat investigats. N’hi ha uns quants, dels quals n’exposo tres de recents: A/ el sobrecost del 52% en la construcció de la Ciutat de la Justícia de Barcelona (2005-2009); B/ el sobrepreu que va pagar el Ministerio de Sanidad per les mascaretes o la compra de caducades, i C/ la gestió sanitària de la pandèmia a Catalunya encarregada a Ferrovial. Tots tres tenen en comú Salvador Illa i Oriol Junqueras com a protagonistes respectius, així com els respectius partits com a cooperadors necessaris.
Divendres 13, ens trobem immersos en la notícia del dia: la publicació d’un informe de la Unidad Central Operativa de la Guardia Civil (UCO) on es prova la presumpta participació del secretari d’Organització del PSOE en el pagament de comissions il·legals en contractes públics. De seguida, l’anunci de la dimissió de l’inculpat, i tot seguit les declaracions del Pedro Sánchez on demana perdó a la militància i als simpatitzants del partit, i es mostra sorprès pels fets. Tota aquesta bateria de notícies ha estat comentada per en Partal a La caiguda del PSOE: una gran lliçó i una bona notícia.
Ha arribat la lliçó pràctica que ens convé d’aprendre. Hem de creure en les nostres possibilitats sobretot perquè tenim raó. La teníem abans per organitzar un referèndum d’autodeterminació, i ens la donen els fets de la corrupció sistèmica a Espanya que no deixa un pam de net.
Dic jo que a Espanya passen coses extraordinàries que es normalitzen. A un corrupte al cap de la trama Gürtel, li substitueix un altre corrupte de diverses trames en lluita amb les clavegueres de l’estat –unes vegades a favor, d’altres en contra—. A un partit de govern declarat organització criminal en sentència judicial li relleva un altre que espera la seva pròpia sentència en un cas encara per anomenar: n’hi ha tants que no sabem quin el donarà el cop de gràcia.
M’ha sobtat la contundència de dir que Pedro Sánchez és un cadàver polític. I tanmateix ho és, perquè com un zombi pot allargar l’agonia tant com vulgui, però no pot redreçar el rumb tornant al món dels vius.
Ha fet posat de circumstàncies: dol per la novetat, però gens de presumpció d’innocència a favor del seu home de confiança, al qual ha condemnat directament.
Podeu llegit o escoltar l’editorial del divendres 13, que tindrà continuïtat dilluns 15, a La caiguda del PSOE: una gran lliçó i una bona notícia.
El fet que se n’alegri es deu a l’argument del subtítol: «Avui tenim més raons que mai per a lluitar per la independència». El superaliment ens hauria de reforçar per desaprendre submissions.
