Per Rubén Cruz
La Biblioteca Francesc Candel i també Òmnium Cultural com a organitzadores ens han convocat a la presentació d’un llibre. Es titula Candel, l’altre català, i és un homenatge col·lectiu en el centenari del naixement de l’escriptor de casa nostra. Oi que només de saber-ne el títol ja ens arriba la seva flaire? Espereu a sentir-ne parlar i a llegir-lo, doncs!
Feia bo per sortir al pati a jugar, tot i que dimarts i 13, un dia del mes de les flors. Com estan els jardins, d’esponerosos!
A jugar hem vingut moltes cares conegudes: el Josep Vicens, el Pau Llopis, el Josep Maria Pérez, el Toni Ayala i la Llum Ferreiro, el Juan Antonio Reyes… i més assistents encara, fins a la trentena. Gent la majoria de la qual disposada a recordar una experiència prèvia, i a agrair-los-la als encarregats de fer-la reviure.
Perquè aquest llibre és una novetat a mitges, com ara les veritats que traginem amunt i avall, del cap al cor i a l’inrevés.
El llibre parla de nosaltres mateixos, perquè l’ha fet algú que coneix la persona d’en Paco Candel i la seva obra, amb un paisatge humà molt dens.
Clom diu en Joan Vilamala a L’Auca d’«Els Altres Catalans» de Paco Candel,il·lustrada per la Pilarín Bayés el 2014
És ELS ALTRES CATALANS
una obra d’ara i d’abans,
que d’aquest racó de món,
descriu les coses com són.
I així ha estat com, a partir de Els Altres Catalans i d’altres textos d’en Candel, en Joan Soto ha escrit una obra de teatre per donar veu dramàtica a la gent del poble que érem i som.
El text dramàtic és una immersió dins l’esperit d’ Els altres catalans, més vigent que mai, diu en Joan, i també que
volem proclamar amb aquest llibre els valors que aquest món nostre necessita.
Candel se’ns hi presenta com la frontissa entre el català arrelat i el nouvingut, i els proposa de confiar els uns en els altres i d’entendre el lloc d’arribada. Generositat a dues bandes. L’escolarització en la llengua del país faria possible la integració renovadora com a “Catalunya un sol poble”
La Catalunya moderna havia de ser també econòmicament inclusiva, gràcies a l’escola en català. Llàstima que les dretes i les esquerres espanyoles han instrumentalitzar la immigració per contrarestar políticament l’independentisme.
Dic jo que la vida és el projecte que podem somniar desperts, mentre l’anem fent.
Allò que passa mentre hi anem fent plans, com imaginava John Lennon.
Ajudat i t’ajudaré. A Dios rogando y con el mazo dando, que diu la saviesa popular
Alguns dels neguits d’aquella gent són encara els nostres neguits, perquè com escaladors ben carregats de galindaines remuntem en espiral els reptes de la vida, avancem sense determinació i amb la mirada baixa, mirant cap al terra i no a l’horitzó.
I si el pes del sarró no acaba de doblegar-nos l’esquena, d’un revolt del camí sempre sorgirà un turó, una muntanya crescuda o un munt d’obstacles que ens impediran tirar pel dret. Com bestiar de peu rodó, donem voltes a la sínia o remuntem la carena a pas de xaiet tremolós que s’ho pensa dues vegades abans no avança una pota. Tota bestiola pensa, amb el cor, i amb el cap pren la decisió .
Ja em perdonareu, però a l’hora del pati sortim a jugar-hi… sobretot amb bon temps i a l’estiu, quan tota cuca viu.
Però tornem al nivell del mar, que ens perdem triscant per les pastures estivals del Pirineu.
En Joan Soto en va escriure el text i els Amics d’Alpha 63 van fer la resta: acompanyar, corregir, retallar, suggerir, muntar els decorats, omplir l’escena amb gent de tota mena d’oficis i representar la vida. Són persones coratjoses i modestes… Qui, si no els homes i dones del cap dret i mirada cap a l’horitzó, agafen voluntàriament i a canvi de res el compromís de treballar per la comunitat?
El Joan, en Jaume i en Francesc han explicat com va anar el muntatge de l’obra fa 10 anys, que els va portar a representar-la per gairebé tota la comarca, i també a l’antic teatre de l’Escola Bàrkeno, quan encara no estava reformat ni batejat com Sala Maremar. Apareixen a escena fins a 26 actors i actrius que interpreten els 40 personatges, al llarg de dues hores de funció. Amb el motiu musical, El camí de l’esperança, que Joan Miró i Prats va compondre per a l’obra i que funciona com a fil conductor.
Hi surten 25 escenes, tantes com arguments han volgut destacar de les obres d’en Candel, des dels corrents migratoris passats, presents i futurs fins a l’habitatge i l’escolaritat en castellà, tot passant per la duresa de cor dels fills de l’immigrant.
Després de llegir el text teatral, coneixem una mica més de prop l’obra d’en Candel. És el primer pas que a tot cadell d’ovella li costa de donar… En Joan Soto voldria que el xaiet s’aturés dret i sense tremolor de potes, i es decidís a fer-hi una corredissa llarga i sense presses.
Juguem-hi ara a actors de teatre:
−A mi em sembla una idea magnífica.
−Quina?
−La que el xai porta al cor i no acaba d’entendre ni sap explicar amb el cap fred. Tenim els ingredients:
Un escriptor avui universal com els mateixos immigrants, i un autor que li ha fet de profeta a la nostra terra.
Un text com qui diu revelat a uns mèdiums, i que parla de la passada immigració a casa nostra.
Una colla d’actrius i d’actors que han muntat l’espectacle.
I un fenomen que no s’ha acabat. La immigració és energia forana: es crea lluny del lloc on es consumeix i d’on genera vitalitat, no es destrueix si la tractem amb respecte i amb els drets dels humans, i la podem transformar en carn de la nostra carn, com fem amb els aliments que prenem. Si la cuidem sense engreixar-la ni fer-li passar gana, és també energia renovable. A Catalunya, la immigració ve de molt enrere i va cap a molt enllà, perquè som terra de pas i port connectat en la ribera d’un mar on totes les bestioles humanes s’hi troben, a abeurar la vida.
−I on vols anar a parar, ara?
−La gent continua venint-hi, però el projecte teatral no ha tingut continuïtat, com si ja no anés amb ningú: uns d’integrats, uns altres de refractaris i uns de nous doblement migrats: nadius digitals i globals. Nòmades com qui diu, es mouen sense arrels cap a on bufi el vent.
−Però, digues… Cor, què vols?
−Amb tot d’ingredients, els barris de la Marina podrien organitzar un festival anual on es representés l’obra. Això donaria als veïns i als nouvinguts d’arreu l’oportunitat de reconèixer-s’hi com a portadors d’una flama que ve de la muntanya i va cap a la mar. Del Canigó a la Mediterrània En faríem una tradició, la manera renovable de ser-hi al món.. Se’n podria dir la Candelera, com per Nadal n’hi ha el Pessebre vivent de Corbera, els Pastorets de Calaf… per Pasqua les Caramelles de pagès a Cardona, la Passió d’Esparreguera, la Dansa de la Mort a Verges… i, a tants altres llocs que se’n fan, però que només en recordem uns quants!
Agafa el ciri amb les dues mans fins que s’acabi la cera.
Bé, per avui ja he somniat prou vida.
Per a la tornada de l’estiu La Marina haurà programat un cicle de xerrades sobre el nostres barris d’ahir i d’avui. Esperem que n’hi hagi continuïtat.
Gràcies a l’Enric, l’Anna, la Laura i l’Anna Maria, que ens han llegit amb passió teatral alguns textos del llibre.
