«Tenir ocupades les mans ajuda a la meditació», diu l’escriptor Juan Villoro (La figura del mundo), frase presa d’un manual de budisme zen.
Juan Villoro va dedicar un llibre al seu pare, el filòsof Luis Villoro (Els grans moments de l’indigenisme a Mèxic), i va acabar el cantoral litúrgic amb un epíleg centrat en la seva mare, la psicoanalista Estela Ruiz.
Per parlar de l’home cal parlar de la dona.
Per parlar del marit cal parlar de la dona.
Ocupadíssimes té les mans la Guillermina Sanisidro (A Pobra do Caramiñal, A Coruña, 1957), dona acurada i cuidadora, dostoievskiana, una Aleksandra Semiónovna voluntariosa i espiritual.
Juan Villoro, el fill de Luis, li afegiria aquest adjectiu: heterònima, perquè el gènere pesa i la defineix.
Per què les mans de Guillermina estan tan ocupades?
Veïna del passeig de la Zona Franca, Guillermina no pot deixar anar el mòbil Huawei de poques ges, que li sona quan no ha de sonar i que contínuament salta amb els avisos dels nous missatges.
El Dia del Pare del 2021, ella i moltes altres mares van obrir el grup de wasap Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional (SinMaDif), xat feminista dedicat a les dones que tenen a càrrec persones amb diversitat funcional.
Ella és una més de les cent i escaig de dones que participen dels debats i per ara només funcionen virtualment.
El 1990, Guillermina va donar a llum el seu únic fill, Guillem, diagnosticat tard i malament de trastorn de l’espectre autista (TEA). (Al principi, els metges van escriure als informes: «Psicosi deficitària d’origen desconegut».)
«És una realitat desconeguda, un dolor intens, i l’Administració ens dona l’esquena. Això jo ho he viscut sola, solíssima.»
Guillem és tot un artista, els seus dibuixos emocionen.
Per parlar del fill cal parlar de la mare.
Guillermina ha publicat la seva experiència a Dones i mares invisibles (2024), llibre col·lectiu amb un subtítol que és la vàlvula de l’olla exprés: «La vida dels pares [de les mares] de fills amb necessitats especials».
De la presentació: «Som un grup de dones valentes a les quals uneix un fet primordial: l’experiència de transitar pel món de la diferència, de forma directa i en persona».
Diplomada en Magisteri i llicenciada en Psicologia, a Guillermina Sanisidro la posseeix l’esperit indomable dels corsers salvatges de l’Oest.
Nascuda del ventre d’una dona que no s’ho pensava gaire, sinó que actuava: «La meva mare es va casar amb un marí mercant, el meu pare. I en una d’aquestes en què navegava, ella em va agafar a mi i va pujar al tren i…».
Cadascun dels punts suspensius dura gairebé una dècada.
Per parlar del pare cal parlar de la mare.
“El col·lectiu de diversitat funcional no apareix com a prioritat en la demanda d’accessibilitat a pisos públics ni a modalitat de llar residencial.
És una discriminació que ens complica encara més la vida”
Guillermina va arribar a la Marina als vuitanta, al pis de la seva parella, Josep, que l’havia inaugurat el dia que va morir Franco («aquell dia, ell va muntar una festa»).
«Zona Franca em semblava un lloc molt llunyà, com un altre món», diu, el record d’una part de la ciutat que s’ha refet.
Durant trenta anys va treballar al centre d’educació especial Can Rigol, al Prat de Llobregat, on es va fer càrrec dels «grups d’ajuda mútua».
Recomanació U: la narració Quiet, de Màrius Serra, sobre el seu fill, que va néixer amb una greu encefalopatia.
Recomanació Dos: els pódcasts S’ha de veure (Ràdio Gavà), conduïts per Sandra Jiménez, invident.
Recomanació Tres: la pel·lícula Wolfgang (extraordinari), de Javier Ruiz, sobre un nen amb la síndrome d’Asperger.
Recomanació Quatre: l’obra de teatre Fantàstic Ramon, de Clàudia Cedó, «perspectiva dels artistes amb diversitat funcional».
Recomanació Cinc: el musical Benvinguda a Holanda!, de Berta Portabella, que parla de com les mares accepten els seus fills especials.
«Gairebé el 90% de les dones som les que cuidem, i aquesta realitat ha de canviar. Considerem la cura com una feina», respon així la Guillermina Sanisidro a la definició de feminisme. «No es pot ser lliure si no podem caminar soles pel carrer de nit. I la igualtat ha de ser econòmica, allò altre és “pobresa femenina”. Crec en la corresponsabilitat, l’assignatura pendent són les tasques domèstiques. No es pot dir la frase: “El meu marit m’ajuda molt”, cal reivindicar. …Però si nosaltres hem ballat davant de la BRIMO [antidisturbis dels Mossos d’Esquadra].»
Una de les històries d’aquestes dones invisibles: un dels marits va tocar el dos quan el fill va entrar en coma per una malaltia.
«Això és una cosa molt més freqüent de la que t’imagines…»
A dia d’avui batalla perquè la canalla de joves com el seu fill pugui viure a algun dels nous pisos de la Marina del Prat Vermell amb total independència.
Ha omplert un dels formularis de l’Ajuntament per reivindicar-ho.
Al cos de l’escrit ha posat això: «El col·lectiu de diversitat funcional no apareix com a prioritat en la demanda d’accessibilitat a pisos públics ni a modalitat de llar residencial. Un fet discriminatori que no compleix amb la defensa dels drets de la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat (article 19), en què diu que les persones amb discapacitat intel·lectual tenen dret a viure en comunitat en el seu entorn amb els recolzaments necessaris».
El lema del grup del SinMaDif: «L’amor no paga factures ni cotitza».
Per parlar de l’amor cal parlar de la dona.
