Eren quarts d’una del matí. M’estava a l’oficina, com cada dilluns, redactant alguns dels articles que seran publicats en aquest número de La Marina i al nostre web. De sobte, s’apaguen els llums i els ordinadors de la sala. “Se n’ha anat la llum”, exclamo. “Baixo a veure el quadre elèctric, hauran saltat els ploms”, afegeixo, pensant que tot havia estat fruit d’una sobrecàrrega puntual a l’edifici de l’Espai Veïnal Química, la nostra seu i la d’una desena d’entitats més.
Una alarma sona al control electrònic i no em veig capacitat per tocar res, per por de complicar-ho encara més. Mentre, els membres de l’equip tècnic aprofitem l’apagada per organitzar temes d’agenda i posar en comú els objectius setmanals, fent temps fins que puguem tornar a capbussar-nos en les nostres tasques particulars.
“Hola? Que m’escoltes?”, comencen a fallar les connexions telefòniques. Tot i que el mòbil em mostra el senyal de 5G, les cerques a Internet són inusualment lentes, fins que en un moment donat ja no donen resultats. Els missatges no arriben i les trucades no surten. Tot plegat comença a semblar seriós.
Intentem sortir al carrer, però recordem que la porta funciona mitjançant un sistema elèctric, motiu pel qual l’hem de forçar per a obrir-la. Quan ho aconseguim, un veí exaltat ens parla d’un ciberatac a mitja Europa. “Espanya, Andorra, Portugal, França, Itàlia, Alemanya i Països Baixos estan sense llum”. Ens mirem amb l’ai al cor però també amb un cert recel, ja que som periodistes i coneixem el poder de l’especulació.
Aviat, una veïna porta notícies més esperançadores, en aclarir que no s’ha confirmat el ciberatac i que només ha afectat Espanya, Portugal, Andorra i algunes zones de França. Les informacions són força escasses i les que arriben són confuses, com sol passar en aquestes situacions de crisi. Tot plegat ens deixa sense saber ben bé què fer. Val la pena quedar-se a veure si torna el corrent elèctric? Marxem a casa?
Debatem uns quants minuts i decidim esperar una mica més abans de renunciar a la jornada laboral d’aquest dilluns apocalíptic. Anem a dinar al clàssic Enric i Pau, donat que entre una cosa i l’altra ja són gairebé les dues i mitja i la gana, tot i camuflada en el neguit, comença a obrir-se camí.
“Mentre dinem, a la taula del costat s’asseu una parella que porta una vella ràdio analògica a piles. Sonen les notícies d’Onda Cero i tot el restaurant para l’orella a les darreres novetats”
“Quin caos”, exclama resignat un veí des del seu balcó a tocar del parc de Can Sabaté. Al costat del quiosc, dues amigues que havien acordat de veure’s a tres quarts de dues de la tarda riuen respecte dels dubtes de cadascuna sobre si la trobada es mantenia.
Mentre dinem, a la taula del costat s’asseu una parella que porta una vella ràdio analògica a piles. Sonen les notícies d’Onda Cero i tot el restaurant para l’orella a les darreres novetats, que ens permeten sortir del desert informatiu que travessàvem des de feia ja un parell d’hores.
“Sort que la vam comprar per escoltar la ràdio quan anem a la platja”, ens diu somrient la veïna. Una decisió que seria aplaudida per una vintena de persones que es trobaven enmig d’un mar de dubtes.
A taula, tothom confabula sobre què deu haver passat i la seva durada. De fons, ressonen els xiulets de la Guàrdia Urbana dirigint el trànsit al passeig de la Zona Franca, davant l’absència de semàfors. “Bona fi del món”, s’acomiada irònicament un veí en sortir del local.
Poc abans d’acabar de dinar, torna la llum al restaurant. Els televisors s’encenen i, tot i les notables interferències, transmeten les primeres imatges en hores. Sembla que tot ha acabat i que podem tornar a la nostra feina sense més dificultats. Ens dirigim a l’oficina i de camí intento contactar, sense èxit, amb amics i familiars. “Encara s’estarà recuperant el senyal”, penso.
Als comerços, hi ha qui arrasa amb els queviures necessaris per a sobreviure. Una parella carrega dues garrafes d’aigua, barres de pa, patates, verdures i llegums. Darrere seu, dos joves transporten quatre capses de cerveses
Quan arribem, ens adonem que, com se sol dir, l’alegria va per barris, i que en el nostre cas no havíem estat premiats amb la loteria elèctrica. Tot continua igual i decidim tirar la tovallola, després de quatre hores d’espera. Abans de marxar, me n’assabento que els metros no funcionen i que totes les estacions han tancat després d’evacuar a milers de passatgers que s’havien quedat dins dels vagons.
En arribar a la Gran Via, observo que els autobusos que s’aturen a Magòria provoquen empentes i cues quilomètriques per entrar-hi, són ja l’únic transport públic disponible. Tot plegat em deixa amb l’única opció d’iniciar una travessia a peu, passant per alguns dels punts més cèntrics de la ciutat, vaig cap a Fort Pienc, a pocs carrers de l’Arc de Triomf.
Al meu voltant, vianants, conductors i ciclistes es comuniquen mitjançant llenguatge de signes per evitar mals majors en aquelles vies a les quals els cossos de seguretat no han pogut arribar. A tocar de plaça Espanya, dos operaris de Barcelona Serveis Municipals expliquen a una parella la magnitud del desastre. “Trigarà moltes hores a recuperar-se, això. Pensa que és com si s’hagués buidat del tot una piscina i s’hagués de tornar a omplir. Estem a zero”, afirma de manera metafòrica.
Molts dels negocis amb els quals em creuo han abaixat la persiana, amb els treballadors esperant pacientment davant de la porta que la situació torni a la normalitat. Els que no ho han fet, organitzen cues per tal que els clients puguin ser atesos de manera endreçada.
A Urgell, desenes de turistes s’han aplegat davant d’un Carrefour Express per a comprar el dinar, ja que tots els restaurants de la vora han tancat. Un dels dependents del supermercat, sobrepassat per la situació, pren el sol assegut a un banc de l’altra banda de la vorera.
A l’interior del comerç, hi ha qui arrasa amb els queviures necessaris per a sobreviure en cas d’emergència, empès per una mena de neurosi desenfrenada, tal com va passar el març de l’any 2020. Una parella carrega dues garrafes d’aigua, barres de pa, patates, verdures i llegums. Darrere seu, dos joves transporten quatre capses de cerveses. Cadascú amb la seva filosofia de vida i el seu sentit de la urgència.
En arribar a la plaça Universitat, quatre agents de la Guàrdia Urbana dirigeixen com poden el condensat trànsit. Pels tres carrils de la Gran Via circulen centenars de vehicles, mentre un altre centenar de persones espera per pujar als autocars que surten dels voltants. Continuo el meu camí i ja veig de lluny el gran edifici del Corte Inglés de plaça Catalunya.
Els autobusos que s’aturen a Magòria provoquen empentes i cues quilomètriques per entrar-hi, són ja l’únic transport públic disponible
Abans d’arribar, observo que l’Apple que fa cantonada ha penjat uns cartells que resen “tancat per raons tècniques”, davant la mirada atònita de desenes de peregrins que s’havien apropat per la seva visita reglamentària. Uns quants més es miren la reixa metàl·lica del metro de Plaça Catalunya, com si el poder de la concentració els anés a permetre, eventualment, que s’obrís.
Per pura tafaneria, entro a l’emblemàtic Corte Inglés per veure si continua funcionant amb normalitat. Com si fos una pel·lícula postapocalíptica, em trobo amb molts passadissos a les fosques, i bona part de les paradetes desertes. Només algunes s’han mantingut obertes, atenent a aquelles persones que, tot i la situació, han decidit no posar fre a les seves ganes de consumir.
Mentre sona Walk of Life dels Dire Straits als meus auriculars, com una mena d’acudit irònic de la caminada de més d’una hora que he fet des de la redacció de La Marina, arribo a casa. Puc enviar un parell de missatges segons abans de perdre de nou el senyal.
Soc dels pocs afortunats que disposa d’electricitat, i puc posar les notícies. Als informatius demanen disculpes per no poder oferir informació, donat que no poden connectar amb els seus companys de carrer. Per la finestra, se senten incessantment les sirenes dels serveis d’emergència. Ja fa més de cinc hores de l’aturada elèctrica i encara no he pogut contactar amb bona part dels meus amics i familiars.
L’aturada general va afectar a alguns punts de la ciutat durant més de dotze hores
L’endemà, quan ens tornen a veure tots, me n’assabento que, per motius que desconeixem, l’energia va arribar per indrets, el passeig de la Zona Franca, Mare de Déu de Port, Mineria…. van recuperar el subministrament d’energia més ràpid que barris com Can Clos i el Polvorí, per exemple.
Una companya m’explica una conversa entre dues adolescents i l’àvia a les escales polvoritenses, prop de les vuit del vespre del dia del tall.
-Àvia, estem avorrides, no tenim ni telèfons…. s’ha mort la bateria. Però mira (apunta direcció Mare de Deu de Port) allà ja hi ha llum…
– Sempre passa el mateix, al Polvorí som l’última merda.
No tenia raó, el Polvorí i mitjà ciutat encara no rebia electricitat.
Som de nou a la redacció i arriba la nota de premsa de l’Ajuntament, “Barcelona recupera la normalitat després de l’aturada del subministrament elèctric”.
Tot continua igual…
