Dolores Ibárruri Gómez, la Pasionaria. “Va ser important aquesta, molt bona, era aquella dels discursos ben fets”, la descriu Pepi Martínez García, de 73 anys, mentre conversa amb un grup de veïnes a la plaça de Falset. Justa Freire, una mestra republicana, us sona? “Segur que havia de ser important”, diu una, però no la coneixen. I Victoria Ruiz Rodríguez? “La de los matones (unes postres com el requesón)”, en responen dues, i les companyes assenteixen. “Jo la vaig conèixer”, apunta Carmen Mañas Asensio, de 76 anys, qui afegeix: “Es comentava que havia defensat molt les dones i les seves cases, però jo era petita i la recordo ja molt gran”.
I què us sembla l’interès de recuperar la memòria de les dones als carrers i aprofitar els nous espais urbans al Prat Vermell? “També les dones tenen dret que se’ls reconegui el que han fet, tenen dret a tenir carrers amb els seus noms. Per què no? Està molt bé, això!” Parla una, però totes assenteixen. Les àvies ho tenen clar.
Això és perquè els noms dels carrers tenen diverses funcions: identifiquen espais urbans, faciliten la ubicació geogràfica i estableixen referències culturals o històriques. Esdevenen una eina per recordar figures rellevants, esdeveniments o elements del patrimoni, de manera que són un reflex de la memòria col·lectiva i dels valors d’una societat en un moment determinat.
Aquest Nomenclàtor s’actualitza periòdicament, però Barcelona és una ciutat amb poc marge per créixer, envoltada pel parc de Collserola, la mar, el riu Besòs i el delta del Llobregat. Ara bé, un dels pocs espais on la ciutat sí que guanyarà “peces” urbanes és al Prat Vermell. I allà precisament són els tres jardins amb els noms d’aquestes dones extraordinàries: els jardins de Dolores Ibárruri, la Pasionaria, política amb reconeixement internacional; de Justa Freire, mestra republicana, i de Victoria Ruiz Rodríguez, veïna nostra i lluitadora anarcosindicalista, més coneguda com la Benita. També hi trobem el carrer de Micaela Chalmeta i el passeig de Francesc Candel, dues figures igualment molt rellevants.
A vosaltres, com a les veïnes de la plaça de Falset, segur que algunes d’aquestes figures que conviuran amb nosaltres als jardins i carrers del Prat Vermell us són prou conegudes, i altres potser no us sonen gaire. Qui són i per què aquestes personalitats mereixen formar part de la memòria que volem preservar? Us ho expliquem.
Cinc personalitats compromeses amb valors democràtics
IBÁRRURI GÓMEZ, DOLORES, la Pasionaria
Gallarta (Biscaia), 9 de desembre de 1895 – Madrid, 12 de novembre de 1989.
Secretària general i presidenta del Partit Comunista d’Espanya.
Una de les figures polítiques més significatives del segle XX a Espanya.
Nascuda l’any 1895 a un poble miner biscaí, en el si d’una família pobra i nombrosa, i en el context de la pèrdua de les últimes colònies ultramarines espanyoles. A Gallarta van prenent força també els moviments obrers d’arrel comunista que defensaven els drets dels treballadors.
L’any 1918 va publicar el seu primer article en El Minero Vizcaíno i el va signar amb el pseudònim de Pasionaria, pel qual serà coneguda. Mobilitza els treballadors, participa en manifestacions i en 1930 l’elegeixen membre del comitè central del Partido Comunista de España (PCE), un fet extraordinari per a una dona en aquella època. El març de 1932, li van confiar l’organització de la Comissió femenina del PCE. A causa dels seus discursos punyents i de la seva militància activa en les manifestacions comunistes, pateix la persecució de les autoritats i l’empresonen diverses vegades.
El febrer de 1936 va ser una de les setze candidates comunistes elegides a les Corts. En els mesos següents, es va consolidar com l’oradora més eloqüent i efectiva del partit. La seva combinació d’eloqüència i passió, una veu rica en matisos, l’alçada imponent i la imatge sempre vestida de negre van contribuir a projectar una figura que esdevindria icònica. El PCE i la Internacional van utilitzar la seva imatge com a emblema, de manera que va esdevenir la comunista espanyola més coneguda de la Guerra Civil i, posteriorment, una de les figures espanyoles més reconegudes del segle XX.
L’any 1944 la van nomenar secretària general del PCE. Amb el final de la Segona Guerra Mundial, es va traslladar primer a Tolosa i després a París per dirigir les activitats del partit, centrades en l’intent de derrocar el règim de Franco.
Durant aquesta etapa, Ibárruri va patir un insomni intens i problemes de salut. El desembre de 1948, es va haver de traslladar a Moscou per a una intervenció de la vesícula. La cirurgia es va complicar amb una pneumònia greu que gairebé li va costar la vida i va requerir mesos de recuperació. Tot i continuar com a secretària general, aquesta malaltia va posar fi al seu lideratge directe. A partir de 1956, Santiago Carrillo va assumir el lideratge pràctic del partit, mentre Ibárruri ocupava el càrrec de presidenta del PCE, posició que va mantenir fins a la seva mort.
Amb la democratització d’Espanya, va tornar a Madrid el mes de maig de 1977, amb 81 anys, després de 38 d’exili. Rebuda com una llegenda viva, la van elegir diputada per Astúries en les primeres eleccions democràtiques. Va morir a Madrid el 12 de novembre de 1989, a punt de complir els 94 anys. Els seus funerals van ser apoteòsics, tant dins com fora del país.
Poetes com ara Rafael Alberti, Antonio Machado i Miguel Hernández van recordar aquesta gran dona. A més, les seves memòries publicades en els volums El único camino (1976), Me faltaba España, (1939-1977) i Pasionaria, la lucha y la vida (1985) deixen un bon rastre del que va ser la seva lluita pels ideals socialistes d’igualtat i de drets per als oprimits.
JUSTA FREIRE, mestra republicana
Moraleja del Vino, Zamora, 1896 – Madrid, 1965
Justa Freire va obtenir per oposició la plaça de mestra nacional l’any 1918, en què també es va afiliar a la Unión General de Trabajadores, concretament a la Federación Española de Trabajadores de la Enseñanza. Més tard, va poder viatjar a França i Bèlgica per millorar la seva formació pedagògica.
El novembre de 1933 la van nomenar directora del Grupo Escolar Alfredo Calderón, situat a la Ciudad Jardín de Madrid, que esdevindria el CEIP Padre Poveda. Aquest càrrec la va convertir en una de les primeres dones espanyoles a liderar un equip docent integrat també per homes, fet excepcional en aquella època.
Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i l’arribada de les tropes sollevades a les proximitats de Madrid, les classes al Grupo Escolar Alfredo Calderón es van suspendre el desembre de 1936. Es va clausurar l’escola va ser clausurada i van evacuar l’alumnat a València, on el Govern republicà va encomanar a Freire la tasca de col·laborar en la creació i desenvolupament de les Comunidades Familiares de Educación. En aquest projecte pedagògic innovador, va treballar al costat de figures destacades, com Ángel Llorca.
Amb el final de la guerra, el maig de 1939, el règim franquista va detenir Justa Freire. En el marc de la repressió ideològica contra docents, intel·lectuals i dones, un consell de guerra la va jutjar al setembre del mateix any i la va condemnar a sis anys de presó. Finalment, en va complir dos a la presó de Ventas, on es va encarregar de l’escola d’adultes amb el suport d’altres mestres. Mentrestant, les preses més joves, incloses algunes de les Tretze Roses, van rebre atenció pedagògica per part de María Sánchez Arbós.
Quan va sortir de la presó l’any 1941, Freire va impartir classes particulars i va continuar exercint tasques docents en un context marcat per la repressió. L’any 1953, va recuperar la seva plaça de mestra, tot i que amb penalitzacions severes: li van anul·lar els seus drets adquirits, l’antiguitat, i li van prohibir explícitament exercir a Madrid. A causa d’aquesta sanció, l’any 1954 la van destinar al Grup escolar Padre Algué, al municipi de Manresa, Barcelona.
Tanmateix, l’any 1958, van traslladar Freire al Centro de Orientación Didáctica del Servicio Nacional del Magisterio, a Madrid, on també va reprendre la docència al Col·legi Britànic. En aquesta etapa final de la seva vida, va col·laborar escrivint articles pedagògics a la revista El Magisterio Español.
Justa Freire va morir a Madrid l’any 1965, als 69 anys. Tenia dedicat un carrer a Madrid, al barri de Las Águilas (districte de Latina), des de l’any 2018 fins a maig de 2021, quan es va restablir el nom anterior dedicat a José Millán-Astray.
Veïnes del Prat Vermell aplaudeixen la recuperació del llegat de les dones al nomenclàtor del barri
VICTORIA RUIZ RODRÍGUEZ, la Benita
Màlaga 1896 – Barcelona 1962
Victoria Ruiz va néixer a Màlaga l’any 1896. En arribar a Barcelona, va exercir com a treballadora social a domicili. Compromesa amb la lluita i la militància anarcosindicalista (CNT), la justícia social i la igualtat, va participar activament en la vaga de lloguers del 1931 a les Cases Barates, on residia amb la seva família des del 1929, i va firmar el manifest en defensa del dret a l’habitatge digne i contra la repressió que s’estava duent a terme en aquells moments. Durant la República, va ser una imatge de defensa del barri, i es va enfrontar amb militants de la FAI, que volien controlar la Marina.
La vaga de lloguers es va mantenir de manera intermitent durant tot el període de la Segona República, al llarg de la qual es van assolir nombrosos acords. El barri de Ferrer i Guàrdia, un dels quatre de “cases barates” que es van construir a Barcelona, va ser un dels llocs on més va durar aquesta vaga de lloguers. En aquest barri, després anomenat d’Eduardo Aunós, l’organització veïnal liderada també per dones com Victoria Ruiz Rodríguez “la Benita” i Dolores Maldonado Ruiz va aconseguir aturar desnonaments, trobar alternatives d’habitatge i crear xarxes de suport veïnal. La resposta, liderada per la Cambra de la Propietat i el Patronato de la Vivienda de Barcelona, va ser una forta repressió policial i jurídica.
Francesc Candel i Tortajada
Cases Altes, Racó d’Ademús, 31 de maig de 1925 – Barcelona, 23 de novembre de 2007
Francesc Candel, més conegut com a Paco Candel, és un dels noms més estimats pels veïns i veïnes de la Marina. Escriptor i periodista establert a Catalunya, va néixer al municipi valencià de Cases Altes (Racó d’Ademús) el 31 de maig de 1925. Quan tenia només dos anys, la seva família es va traslladar a Barcelona, on es van instal·lar primer a les barraques de Montjuïc i després al carrer d’Ulldecona, a les Cases Barates de Can Tunis. Aquell entorn inspiraria una de les seves obres més emblemàtiques, Donde la ciudad cambia su nombre (1957).
Durant la Segona República, Candel va estudiar fins als catorze anys al Grup escolar Sant Raimon de Penyafort, una experiència que sempre va recordar amb estima i que va recollir al llibre Les meves escoles (1997). De la seva infantesa, marcada per la Guerra Civil espanyola, els bombardeigs i la destrucció de les esglésies, van sorgir obres com Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959), Historia de una parroquia (1971) i Crònica informal, sentimental i incompleta (1936-1986), on va començar la seva autobiografia.
Tot i ser autodidacte, Candel va adquirir una forta cultura popular i va millorar el seu coneixement del català amb classes particulars. Sempre va viure al barri de la Marina de Port, el lloc que marcaria la seva trajectòria literària i periodística, amb més de cinquanta llibres –novel·les, contes i assaigs– i una infinitat d’articles i reportatges publicats en diaris i revistes de Barcelona.
La figura de Francesc Candel és clau en la reflexió sobre la immigració i la integració a Catalunya. Va centrar la seva obra i la seva vida en la reivindicació d’eines per facilitar la integració dels immigrants a la societat i cultura catalanes, com l’escola i l’ordenació territorial. També va denunciar les condicions de vida precàries d’aquests col·lectius, fent visibles el barraquisme, els rellogats i els monoblocs. Va treballar per crear ponts entre dues societats que, sovint, vivien d’esquena l’una a l’altra.
En l’àmbit polític i cívic, Candel va mostrar un compromís profund amb els més desafavorits. Simpatitzant del PSUC, l’any 1977 el van elegir senador per la demarcació de Barcelona amb la candidatura de l’Entesa dels Catalans. Posteriorment, l’any 1979, va ser regidor de Cultura a l’Hospitalet de Llobregat.
Francesc Candel va morir a Barcelona el 23 de novembre de 2007, després d’una llarga malaltia. El seu llegat perdura com un exemple de compromís amb la justícia social i la cohesió entre cultures.
Micaela Chalmeta
València? 1858 – Nogent-sur-Marne, 1951
Pionera del feminisme i el cooperativisme català
Nascuda el 1858, possiblement a València, i morta el 1951 a l’exili francès de Nogent-sur-Marne, Micaela Chalmeta és una figura singular que destaca amb força pròpia tant en la història del cooperativisme català com en la del feminisme de tall socialista. Dona proletària –“no pertanyo a la classe de la gent ben nodrida”–, va ser redactora, sota el pseudònim d’Amparo Martí, de La Guerra Social, òrgan de la Federació Socialista Catalana del PSOE, entre 1891 i 1903.
La militància socialista de Chalmeta va ser indissociable del feminisme. L’any 1911 va impulsar l’Agrupació Feminista Socialista de Barcelona per “articular els interessos entre homes i dones en la lluita pel socialisme”. Defensava la incorporació de les dones al treball remunerat, el sufragi femení, el matrimoni civil, les unions de fet i el dret al divorci. A més, va ser activista de carrer i barricada, amb posicionaments anticlericals i antimilitaristes. Va participar en la vaga general revolucionària de 1909 (la Setmana Tràgica) i, l’any 1918, en les vagues i motins femenins contra l’encariment dels aliments i l’atur durant la Primera Guerra Mundial.
“L’àvia i l’avi tenien molt compromís polític i cuidaven el barri”
Martín Márquez Maldonado, veí i net de Victòria Ruiz Rodríguez
Martín Márquez, artesà especialitzat en la talla de marcs i motllures, conserva vivències i records de la seva àvia, així com les històries que li van explicar sobre ella. La seva família forma part d’aquella Barcelona que es reflecteix a les pel·lícules de finals dels anys quaranta, o de l’actual èxit taquiller de Marcel Barrena, El 47: immigrants arribats de diversos llocs que es van construir un futur amb les seves pròpies mans.
Ens relata algunes de les vivències:
“Diuen que hi havia una cansaladeria on sempre es formava una cua terrible per entrar, en part perquè l’entrada estava mal dissenyada i el terra aixecat. Un dia, l’àvia, enfadada davant la passivitat de tothom, va agafar la iniciativa i va instar les altres dones a resoldre-ho elles mateixes. I ho van fer. Va organitzar-les per arreglar-ho”.
“Al Somorrostro hi havia un comitè que feia ‘el paseíllo’: detenien, pegaven i afusellaven la gent. Un dia, se la van emportar a ella, però, per sort, un coronel de l’exèrcit republicà va intervenir per defensar-la i la van deixar tornar”.
“Al carrer Tortosa, on s’instal·lava el mercat de les Cases Barates, sovint venia el gravat, un personatge autoritari que requisava tot el que podia. Un diumenge, fart dels abusos, el veïnat es va organitzar i aquell dia van aconseguir fer-lo fora”.
—Com es vivia aquest compromís polític a la família?
En aquells temps es vivia com es podia. Hi havia molta misèria, es feia estraperlo i qualsevol cosa per sobreviure. La família del pare venia de Cuevas de Almanzora, mentre que la de la mare era de Màlaga. L’àvia Benita, com l’anomenaven per l’avi Benito, també era una gran lluitadora veïnal.
Ara ja queda poca gent gran que la recordi. Ella feia matones, uns requesones amb bona consistència i textura, que venia cada dia amb un estri cònic de fang. “Que ve la matoneeeera…”, cridava la gent.
En Martín té quatre germans i dues cosines. Una viu a la “Pantera Rosa” i l’altra a Bellvitge. També té vuit nets, però les tres filles de la Victoria ja han mort.
La Victoria va ser una dona activa i rebel davant dels abusos, però amb el franquisme es va imposar la prudència per supervivència. L’any 1960, la família de Martín va marxar a França quan ell tenia quinze anys. Va tornar l’any 1969, però la seva àvia ja havia mort el 1963.
En la seva memòria, i com a homenatge a la seva tasca per la comunitat, un dels nous jardins del barri porta ara el seu nom.
Feminisme a les cooperatives
L’acció cooperativista de Chalmeta va començar l’any 1904 amb la creació de la cooperativa de consum L’Economia Social, al barri d’Hostafrancs, amb el seu marit, Joan Coloma. Aquesta petita cooperativa va girar entorn de la família Coloma-Chalmeta, i va ser on els seus fills –Joan, Francesc (mort el 1919) i Empar– van iniciar el seu activisme cooperativista, que continuaria amb la generació següent de cooperativistes barcelonins. Després de la mort del seu marit l’any 1921, la cooperativa va desaparèixer el 1925, i la família va traslladar la seva participació a la cooperativa santsenca Model del Segle XX.
Tanmateix, Chalmeta va destacar sobretot en la secció de Propaganda de la Federació de Cooperatives de Catalunya, participant en mítings, escrivint a les pàgines d’Acción Cooperatista i, especialment, liderant el moviment que lluitava pels drets polítics de les dones a les cooperatives: l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperatista (AFPC).
Amb l’arribada de la Segona República, que va sacsejar el cooperativisme català, es va intensificar la participació política i social de les dones. La primera Agrupació Feminista es va constituir a la cooperativa La Moral de Badalona l’any 1931, i el 20 de març de 1932 es formalitzava l’AFPC. La primera junta la va presidir Maria Palomera, caixera de La Dignidad, amb Micaela Chalmeta com a membre destacada.
Les dones de l’Agrupació es definien com a “obreres de la fàbrica, del despatx, del taller, del treball a domicili o subjectes a les tasques del treball domèstic”. Tradicionalment, les havien considerat “ajudants” en el context de les cooperatives obreres, però es van plantejar trencar totes les barreres. Van impulsar grups femenins o feministes en una quarantena d’entitats catalanes, des de Barcelona fins a localitats com Sabadell, Rubí, Sallent, Gironella o Cornellà de Llobregat. Van lluitar perquè les dones fossin sòcies directes, amb dret a participar en les juntes; van organitzar campanyes contra la guerra; van crear colònies infantils i, a partir de 1936, van recaptar fons i es van dedicar a la cura de ferits i orfes.