La destitució d’Íñigo Errejón, exdiputat i portaveu de Sumar, ha reobert el debat sobre com gestionen els partits les denúncies d’abusos sexuals. Tot i el caràcter feminista de Sumar, la reacció ha estat lenta i ha generat desconcert. La líder, Yolanda Díaz, ha trigat a respondre amb la contundència necessària, posant en dubte la coherència del partit amb els valors que defensa.
Aquest cas exposa una mancança sistèmica: la majoria de partits espanyols no tenen protocols públics per abordar casos d’abús. Només el PSOE compta amb un sistema de protecció formal. Mentrestant, altres formacions sovint relativitzen aquestes situacions, mostrant una greu incomprensió sobre l’abast de la violència sexual. Fins que no s’estableixin normatives internes fermes per evitar encobriments, serà difícil guanyar la confiança ciutadana.
La resposta social, però, mostra una evolució significativa. A diferència del cas Nevenka –del qual la Icíar Bollaín ha fet una pel·lícula acabada d’estrenar—, avui la societat es mostra més sensible i mobilitzada en defensa de les víctimes, un canvi cultural en la lluita contra la violència sexual. Tot i això, encara persisteixen prejudicis que qüestionen el testimoni de les víctimes. Aquest cas ens recorda que queda camí per recórrer en la lluita contra els estigmes i per garantir una protecció efectiva per a tothom. Temps de congressos, temps de canvis
Temps de congressos als partits, Junts i ERC
Els congressos de Junts per Catalunya a Calella i el pròxim d’ERC arriben en un moment de gran volatilitat política. En aquesta època líquida, lideratges i idees perden vigència amb rapidesa. Davant d’aquesta inestabilitat, els partits catalans han d’oferir no només respostes, sinó també una lectura encertada del context polític i social que defineix Catalunya i el món. Els congressos es presenten com una oportunitat per renovar-se internament, però també per reconstruir el seu vincle amb el seu electorat i amb la ciutadania.
La insistència en els hiperlideratges, sense una estructura orgànica sòlida i valors democràtics ferms, ha erosionat el capital reputacional de molts partits. A més, la manca d’un projecte de país ben definit i consensuat contribueix a la desafecció. Si volen generar il·lusió, aquests partits necessiten líders forts, però també fonaments sòlids que impulsin l’avanç social i revitalitzin la confiança ciutadana en el projecte polític català.
Habitatge, un dret pendent
El pròxim 23 de novembre, el Sindicat de Llogaters convoca una manifestació per denunciar la crisi d’accés a l’habitatge. Els informes del Sindicat revelen dades alarmants: el 70% de la població de ciutats com Madrid i Barcelona no heretarà cap habitatge, i el lloguer ha deixat de ser una fase transitòria per esdevenir l’opció de tota una vida per a molts.
Més del 56% de les compres de pisos de 2023-24 s’han fet al comptat, i el 50% de les adquisicions de 2008 a 2020 les han fet empreses amb més de vuit immobles. En l’última dècada, el nombre de grans propietaris (amb més de deu immobles) ha augmentat un 20%, inflant la demanda i concentrant la propietat en poques mans.
Davant aquesta realitat, que afecta famílies de totes les ideologies, no n’hi ha prou amb promeses de construcció. És necessari que la classe política mostri ambició real i prengui mesures efectives. Cal mobilitzar-se per exigir solucions que garanteixin el dret a l’habitatge per a tothom!
