“Més enllà de criminalitzar el turisme cal promoure una atenció especial cap als residents dels barris”
La Sindicatura de Greuges de Barcelona és una institució relativament jove. Es va crear l’any 2004, amb el mandat bàsic de supervisar l’actuació del consistori barceloní i defensar el ciutadà dels greuges que pugui patir.
L’actual síndic, David Bondia, jurista qualificat, i sensible a la realitat social barcelonina, fa 3 anys que ocupa el càrrec i li’n queden dos per complir mandat. Iniciatives perquè la institució tingui presència al carrer, acompanyar diversos col·lectius desfavorits, i ser propositiu davant l’administració li han merescut el reconeixement de bona part del món institucional i el suport actiu del sector associatiu i del Consell del Plenari Municipal.
Afrontar els problemes i proposar solucions defugint el conflicte i la dinàmica de guanyadors i perdedors ha estat la filosofia del seu equip. Això els ha convertit en actors claus a l’hora d’atendre moltes de les queixes veïnals d’arreu de la ciutat. Fem balanç de la seva feina i analitzem alguns temes de l’actualitat política, amb motiu de la seva presència al barri, el dia 15 d’octubre a la Biblioteca Francesc Candel. Ens rep al seu despatx, situat a Ronda Sant Pau, 43-45 i editem les entrevistes en dues entregues. Aquí la primera.
Pressenti’s vostè mateix. Qui és David Bondia i què fa la Sindicatura de Greuges de Barcelona?
Soc un barceloní, criat entre el Poble Sec i la Barceloneta, fill de classe treballadora, i vaig ser el primer de la família en anar a la universitat. I no només hi vaig anar, si no que m’hi vaig quedar com a professor i des de fa tres anys vaig optar a encapçalar la Sindicatura de Greuges de Barcelona.
La nostra feina és supervisar el funcionament de l’Ajuntament i l’aplicació de les polítiques públiques per garantir els drets humans de proximitat; però no atenem només els greuges, sinó que també fem propostes de millora; no només rebem queixes de la ciutadania, sinó que en alguns casos actuem d’ofici.
Llavors expliqui què té a dir la Sindicatura respecte a la situació del lloguer i l’habitatge a Barcelona. És d’escàndol que no s’aconsegueixi regular el lloguer de temporada, malgrat la situació de tanta gent afectada, tot i el temps que s’ha reclamat i negociat la norma.
Nosaltres no podem intervenir en les decisions polítiques; fer que prosperi la proposta per regular el lloguer de temporada li correspon als partits polítics. Ara bé, nosaltres sí que podem supervisar tot allò que pot fer l’Ajuntament per garantir el dret a l’habitatge. Per exemple, el parc d’habitatge social sí que és competència nostra. El problema de Barcelona és que té un parc d’habitatge social molt petit, comparat amb els estàndards europeus.
Quan la gent perd el seu habitatge hi ha una intervenció clara per part de l’Ajuntament, que ha d’oferir un recurs, una alternativa a la gent desnonada. Les famílies no es poden quedar al carrer, i més si tenen nens i nenes. Des de la Sindicatura intervenim en dos aspectes: en com s’està gestionant l’habitatge públic que té Barcelona, com se’ls està oferint a les persones i en el tema de la bossa de lloguer social.
Ara s’ofereix que la gent tingui l’opció de, en lloc de posar el pis de lloguer en una administració de finques, posar-ho en mans de l’Ajuntament a un preu taxat; és molt oportú, però ha de tenir unes garanties. L’Ajuntament va fer un pas important obrint aquest servei, però no està funcionant, cal millorar-ho. Hi treballem.
Gairebé no es parla dels desnonaments, però les famílies afectades són moltes més que les que han patit una ocupació, omnipresents en alguns mitjans. Per exemple, Catalunya va practicar 7.148 desnonaments el 2023, segons dades del Consell General del Poder Judicial. La majoria van ser per impagaments de lloguer (5.158).
Ens preocupen els desnonaments, i per això hem obert una actuació d’ofici sobre els Allotjaments Temporals d’Urgència. Quan una persona és desnonada hauria d’anar a la Mesa d’Emergència Social que és on s’assignen els pisos de lloguer social, però està saturada. Mentrestant hi ha aquests allotjaments, que són albergs o pensions que es posen al servei d’aquestes persones a l’espera de poder entrar a la Mesa d’Emergència Social.
Per tant, són d’urgència i temporals, com el seu nom indica, però ens trobem famílies que porten dos, tres anys vivint a pensions i habitacions d’hotel, on no es pot desenvolupar la vida familiar. A més, aquests allotjaments els gestiona un operador turístic. Quin és l’inconvenient? Que s’està destinant fons públics a pagar habitacions de lloguers privats, són molts milions de fons públics destinats a un operador turístic perquè pagui habitacions d’hotel i habitacions de pensions.
L’ajuntament s’hi deixa d’entre 3.000 i 4.000 euros al mes en cada família desnonada, que no ha pogut pagar uns 800 euros del seu lloguer. Hi ha una contradicció evident.
La nostra proposta és que amb tots aquests diners que s’estan gastant en aquestes famílies l’Ajuntament faci ajuts al pagament de lloguers, és a dir, que s’actuï en caràcter preventiu. Estem fent una actuació i una de les línies serà aquesta.
I l’escolten, a l’Ajuntament?
Sí, l’Ajuntament és receptiu perquè també són conscients que això no es pot mantenir. Per exemple, en aquest cas, hem creat un grup de treball amb entitats que coneixen la problemàtica. És una dinàmica que ve de mandats anteriors, però a la qual cal posar-li remei.
Sobre la participació:
“Perquè sigui efectiva ens l’hem de creure tots”
El sensellarisme, les persones que no tenen on viure, han augmentat els últims anys i al carrer es nota. A la Marina hi ha diversos casos. Com fer-hi front per no normalitzar i agreujar una situació com aquesta?
Al mandat passat el Parlament de Catalunya va elaborar una Proposta de Llei per erradicar el sensellarisme. Sobretot son competències autonòmiques, però l’Ajuntament també té competències i, a més, qui més viu aquesta situació és la ciutat de Barcelona; vam fer un dictamen per millorar la llei. Però a continuació el Parlament es va dissoldre i la llei s’ha aturat.
El que dèiem és que s’ha d’erradicar el sensellarisme, però mentre no s’aconsegueixi s’ha d’intentar que la situació d’aquestes persones no es cronifiqui, cal atendre les seves necessitats.
El que no té sentit són alguns casos que ens han arribat. Per exemple, a una persona sense llar li havien posat fins a 42 multes per ser al carrer. No acabarem mai de posar-les ni resoldrem res així! Hem de buscar mètodes i plans de treball. Cal millorar, intensificar i continuar ampliant recursos en l’acompanyament dels Serveis Socials. Sovint les persones que hi són acaben amb problemes de salut mental o addiccions, derivats del patiment en viure sense un sostre o una llar.
Hi ha gent que carrega amb els problemes de cada dia i els costa més d’empatitzar amb els dels altres.
És totalment comprensible i legítim, i hem d’actuar amb tots els recursos a l’abast perquè el veí i la veïna no acabin carregant-se amb problemes aliens, però també s’ha d’entendre que són persones i que ningú és al carrer perquè vol ser-hi. Cal incidir en l’atenció de les necessitats que tenen. El més important és fer una campanya pedagògica que ajudi la gent a comprendre i reflexionar sobre l’aporofòbia; la fòbia al pobre. Rebem moltes queixes veïnals per problemes derivats de persones sense llars que volten o dormen a prop d’escales. Cal actuar, això per descomptat, però també ens cal a tots una mica més d’empatia davant una realitat terrible per a qualsevol persona.
Sobre el sensellarisme:
“Necessitem una campanya que ajudi la gent a comprendre i reflexionar sobre l’aporofòbia; la fòbia al pobre.”
“Cal actuar, però també ens cal a tots una mica més d’empatia davant una realitat terrible per a qualsevol persona.”
A Horta hi va haver oposició veïnal per instal·lar un centre de rehabilitació i al final ha funcionat bé.
L’Ajuntament hi va crear una residència per a persones sense llar amb addiccions. Els veïns no la volien, i es va atiar molt el foc per determinats partits polítics, es van organitzar manifestacions en contra. El centre és a prop d’una escola; nosaltres vam intervenir per raonar sobre les opcions que teníem tots plegats: era deixar que estiguin al carrer consumint drogues, o actuar perquè estiguin consumint dins d’un centre i acompanyats. Al final, la gent ho va entendre i actualment funciona molt bé. L’escola els va a visitar i ells visiten l’escola; i no hi ha cap problema als voltants. Per tant, cal fer campanyes i més pedagogia. A vegades, a l’Ajuntament de Barcelona li falta explicar més i millor què i com s’estan fent les coses.
Quina posició teniu davant el malestar social que hi ha a Barcelona pels efectes que està provocant el turisme massificat? Una part de la població té la sensació que el model turístic és un tren d’alta velocitat sense conductor, ni control, ni una ruta clara al davant, i que tard o d’hora impactarà a sobre d’ells. L’altra part, en canvi, la veu com un salvavides. I aquí estem, sense avançar en el debat. Quina és la vostra posició?
A Barcelona hi ha 16 zones tensionades per l’afluència de turisme. Ens va entrar una queixa sobre el temple de la Sagrada Família. Hi vam intervenir, però ho podem fer a qualsevol de les zones. En aquest cas vam veure que l’espai públic estava afectat, ja que hi ha molts grups al voltant de la Sagrada Família, que no són grups de 20 sinó de 50 persones, i són nombrosos. Impedeixen l’ús de l’espai públic als veïns i veïnes. I això ha acabat alterant la vida familiar. Els veïns tenen desafecció cap al seu barri: no coneixen la gent, es genera més brutícia, el comerç de proximitat marxa o es transforma, puja el lloguer. El veí se sent expulsat, que no se li té en compte. Buscant solucions, i d’acord amb la nostra proposta de resolució per aquest cas, l’Ajuntament ha actuat fent que els autocars no aparquin al voltant de la Sagrada Família.
Des de la Sindicatura promovem la residentofília. És a dir, tenir en compte els residents d’aquests barris. Més enllà de criminalitzar el turisme, cal una atenció especial cap als residents dels barris. A la recomanació dèiem que s’ha de gestionar el turisme, no en podem tenir un model desbocat. I això no vol dir que comencem a repartir-lo, perquè ja hem vist l’experiència de Can Baró, els voltants del Parc Güell o el Carmel. Que han acabat igualment tensionades. Cal treballar-hi mesures concretes.
I que s’augmenti la taxa turística, per exemple, està molt bé, però s’aplica només a la gent que dorm a Barcelona. I aquells residents al voltant de Barcelona, venen a fer la visita i se’n tornen en el dia?, caldria algun tipus de taxa, perquè aquestes visites repercuteixen en la ciutadania.
Què es fa amb aquesta taxa turística? Una part ha anat per climatitzar les escoles públiques, per citar un exemple. Hi ha molta gent que viu del turisme i, per tant, clar que s’ha de conservar, però gestionant-lo.
Sobre la relació Ajuntament-societat civil:
“Cal ser propositius i enfrontar els problemes perquè no es cronifiquin”
Parlem de la governança de la ciutat. La participació és una demanda social i, tot i que els partits polítics reconeixen la seva importància, la percepció és que els moviments veïnals i socials manquen d’eines reals per incidir efectivament en les polítiques públiques. I els vaivens per regular el lloguer de temporada són una bona mostra d’això. Quina anàlisi feu vosaltres?
En la participació realment tenim molt marge de millora, fins i tot en els canals de comunicació i en la cultura interna que tenen les institucions, l’Ajuntament de Barcelona inclòs. Venim d’una administració del segle XIX en què tot es decidia des de dalt i en què els canals són els que són. Ens està costant transformar aquesta dinàmica.
Tenim els consells de barri, les audiències públiques, el Consell de Ciutat… la participació s’ha posat de moda. Ara tots els municipis parlen del dret a la participació i de la interculturalitat. No obstant això, moltes vegades la participació es dirigeix a legitimar les decisions que els governs ja han pres abans. Amb l’afegit que participen els de sempre. Llavors s’ha d’anar a buscar col·lectius que normalment no poden participar perquè no tenen les necessitats bàsiques cobertes.
No li diguis a una família, pare i/o mare que treballen més de 12 hores, que han de resoldre tota la logística familiar i més, vine i participa!. Hem de valorar millor com estan connectades diverses realitats i com impacten en els nostres drets, treballar amb les entitats bàsiques assentades en el territori i esforçar-nos més per obrir espais i canals de participació efectius.
Hem de posar la ciutadania de Barcelona al centre, no només per rebre serveis, sinó també per participar en les decisions de polítiques públiques.
Es diu que la gent no vol participar, però tinc la sensació que és al revés. Hi ha ganes de ser-hi, però es desconfia de la utilitat d’aquests processos, que serveixen per a gaire cosa.
Si volem que la participació sigui efectiva ens l’hem de creure tots realment. I clar, cal anar amb compte amb les promeses perquè després no quedin en un no res. I cuidar les formes. Una vegada ens va entrar una queixa per una manca de respecte d’un regidor cap a un ciutadà. En demanar informació sobre el perquè d’aquest procedir, ja que havia quedat enregistrat pel vídeo, se’ns va contestar que calia tenir en compte “l’honorabilitat del regidor”. Però és que els càrrecs electes ha d’estar subjectes a la crítica. Cap servidor públic, i els polítics ho són, no pot incórrer en la falta de respecte al ciutadà.
La Sindicatura serà a la Marina. Expliqui la iniciativa de desplaçar-se als barris.
Inicialment, ens vam proposar visitar tots els barris de Barcelona i hem estat als 73. La idea és ser-hi dues vegades a tots a l’acabar el mandat. Tenim tres vies de ser presents al territori: La Sindicatura a peu de carrer; caminant-hi de la mà de les persones que més saben de cada racó de la ciutat: el veïnat. La Sindicatura a prop teu; són sessions en què debatem algun tema que preocupa al barri. I després, tenim la Sindicatura Itinerant, escoltar a tothom; que és la que farem a la Marina. Traslladem la nostra oficina físicament a la Marina. Estarem tot el dia perquè la gent ens pugui presentar queixes o pugui explicar quin és el problema que té. La farem coordinada amb la Sindicatura de Greuges Catalunya. Allò que sigui competència de la Generalitat s’ho quedarà la síndica de Catalunya i allò que sigui competència municipal ens ho quedarem nosaltres.
