A Dúplex, pel·lícula de l’any 2009, se’ns presenten una jove i dinàmica parella novaiorquesa amb un futur prometedor. Només hi ha alguna cosa de què no disposen: una llar pròpia. Un bon dia donen amb la casa dels seus somnis. La nova llar, però, presenta una particularitat que no s’esperen: en el pis superior hi ha una inquilina d’antiga renda fixa que confien que no sigui un veritable problema… fins que la veïna els sotmet a tots dos a una embogida sèrie de situacions estrafolàries.
Amb algunes variacions, però el guió de Dúplex, amb escenes surrealistes pels seus protagonistes, descriu perfectament l’experiència dels veïns i veïnes del carrer Química 4B. Un edifici que va ser construït entre els anys 2006 i 2009 pels arquitectes Alfredo Peñafiel i Katrin Baumgarten. Concebut per a gent jove i per a persones amb discapacitats, va guanyar un concurs de l’Ajuntament de Barcelona que premiava projectes que promovien la millora de l’espai públic i la qualitat de vida dels ciutadans. Actualment l’edifici atén casos de la Mesa d’Emergència Social i compta amb 72 pisos, generalment d’uns 47 m2.
La majoria dels seus inquilins són famílies vulnerables, és a dir persones malaltes, gent gran, persones amb discapacitats i amb problemes de salut mental, mares amb nens, entre d’altres que tenen dret a un habitatge social; i estan esgotats de lidiar amb la lentitud en l’assignació de pisos buits i el problema d’ocupes que això els representa, així com amb la desatenció en la gestió de qualsevol problema de l’escala, sense importar que sigui greu, molt greu o domèstic. Denuncien “l’abandonament” de la gestió per part de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya (AHC).
El dia a dia com un malson. El problema dels pisos buits i conviure amb persones drogodependents com a veïns ocupes.
Els problemes d’aquesta comunitat són molts i diversos, segons denuncien, però el principal és haver de lidiar amb la lentitud amb la qual procedeix l’Agència de l’Habitatge a l’hora de controlar i assignar els pisos buits.
Periòdicament, l’Agència revisa i controla els contractes de lloguer de cada família. “El que no fa és revisar els pisos buits, són capaços de deixar-los sense assignar a ningú durant mesos i mesos, amb el problema que comporta. Últimament, posen unes portes metàl·liques per impedir que entrin d’altres. Però, així i tot, ens ha tocat expulsar a gent que aconsegueix ficar-se i que no són bons veïns. Per què no ho controlen?”, exposen, afligides, les veïnes.
El cas que els pertorba ara és el d’un home drogodependent i que s’hi va ficar quan el pis era buit, fa un parell d’anys. Ha generat un trànsit de gent que entra i surt dia i nit, a més de les deixalles de bosses i xeringues. Tot en una planta en què, precisament, viuen una veïna amb un infant, persones majors, i famílies amb persones amb discapacitats. La convivència és complicada i ja han trucat reiteradament a la Guàrdia Urbana i als Mossos d’Esquadra, que intervenen puntualment.
El cas ja és als jutjats, però la comunitat recela de la precisió de la informació que s’hagi traslladat al jutge, ja que quan hi ha menors afectats solen ordenar actuacions ràpides, i ells porten dos anys sense gaire avanços. No és l’únic cas, han patit molts altres i, asseguren, estan esgotats. A més, la dificultat d’accedir a la informació i els canvis continus de les persones referents perquè els atenguin, l’AHC diu que es fan cada dos anys, intensifica els seus neguits.
“La situació es deriva de la manca de control dels pisos buits. Amb la crisi d’habitatge que hi ha per què es triga tant de temps sense inquilins?” es pregunten.
La dinàmica del “torni demà que ja ho atendrem” llasta la confiança de la comunitat en la gestió
Al calvari de la convivència amb persones drogodependents se suma un reguitzell d’incidències que aprofundeixen el malestar i la insatisfacció de la comunitat. “L’insuficient servei de neteja, la manca de manteniment d’alguns espais i una plaga de paneroles que persisteix estan acabant amb la poca salut que tenim”, diuen.
Per exemple, expliquen que cada tres mesos l’Agència fumiga el pàrquing, i cada 4 o 5 anys solen fumigar els pisos. Fa un temps, però, que pateixen una plaga de paneroles i els urgia una fumigació immediata. L’Agència trigava tant (mesos?) en actuar que una veïna que té una filla petita, abatuda, va decidir trucar un servei privat pagant-lo de la seva butxaca perquè era impossible ser-hi.
Encara no li han tornat els diners. I les paneroles han tornat perquè malgrat la fumigació, la plaga es genera al pis del veí ocupa i drogodependent, segons les veïnes, on han aconseguit entrar i gravar un vídeo. Imagineu vosaltres l’escena. I si no podeu a lamarina.cat teniu les imatges.
Encara més, males olors, humitats en sostres i parets, trastos mal situats als espais compartits, matalassos abandonats al mig de l’escala… constaten els motius de les queixes veïnals. Una vegada a la setmana, els dijous, es neteja tot l’edifici i els exteriors. I el dilluns es neteja l’entrada. Però les veïnes es queixen que el servei no és correcte, “no s’utilitzen suficients productes d’higiene i caldria afegir-hi almenys un dia de neteja més”, afirmen.
A les paneroles s’afegeixen els coloms i les rates. Com si de les plagues bíbliques es tractés, els coloms i les rates completen la sèrie. Als canals del sostre que desemboquen a l’exterior de l’edifici, com que són oberts, s’hi fiquen els coloms. Abans de la pandèmia de l’any 2019, i després de moltes gestions, en constatar la insalubritat que generaven, l’AHC va tapar els canals de les plantes primera, tercera i cinquena; falten per cobrir els de les plantes quarta, sisena i setena, que segueixen al descobert amb els coloms adobant-t’ho tot i propiciant l’aparició de les rates.
“S’està realitzant accions posant mesures protectores a l’edifici, continuem ampliant i mantenint aquestes mesures”, afirmen des de l’Agència. Porten anys, dient-ho, repliquen a la comunitat, per qui el futur i el gerundi dels verbs, omnipresents en l’argot dels tècnics, i que les veïnes tradueixen com un “ni idea”, les alarma encara més, ja que porten molt de temps respirant en espais ple de residus que deixen les rates i els coloms.
Tanmateix, el veïnat reconeix l’incivisme propi de la tribu local i té predisposició per treballar la convivència, però reclamen un mínim d’acompanyament i atenció en la gestió de les incidències per evitar un major deteriorament. “ Fem tot el que és a les nostres mans com quan persones sense sostre van ficar-se entre les runes de les obres, aprofitant les reformes dels baixos, s’havien ficat amb alguns mobles. Al final vam convèncer-los de sortir pel perill que representava per a ells mateixos, i vam comprar el cadenat de la nostra butxaca, perquè el quart de comptadors tampoc no el visiten mai”, asseguren.
“La negligència ha conduït a un estat lamentable de les instal·lacions, amb brutícia, insalubritat, ocupacions il·legals, activitats il·lícites, consum de drogues i episodis de violència”
La neteja del pàrquing de Mineria, veí de l’edifici.
Seguim el guió de Dúplex, en què cada escena és una situació més extravagant que l’altra. A tot el que les veïnes viuen se suma el problema de la neteja el pàrquing de Mineria, que acumula una quantitat ingent d’excrements de coloms a tocar de l’edifici. Els residus cauen dels canals oberts on les aus nien, al límit del pàrquing públic. La neteja d’aquest espai ha generat un estira-i-arronsa entre l’Agència d’Habitatge i Parc i Jardins, però les veïnes són al mig.
“Cada vegada que veig un treballador li dic «que em pots venir a escombrar?» És horrorós això. L’Agència diu que a ells no els competeix i Parcs i Jardins que a ells tampoc. El pàrquing és públic i és propietat de l’Agència de l’Habitatge, però el problema ve derivat de l’edifici, així que Parc i Jardins no ho vol assumir”, expliquen, desesperades, les veïnes. Mentre el Pla Endreça, pla estrella de l’Ajuntament, pregona l’ordre…
Per tot això han signat una carta dirigida a Habitatge: “Des de la construcció de l’edifici, hem estat testimonis d’un deteriorament generalitzat a causa de la manca de control, manteniment adequat i gestió per part de l’empresa gestora. Aquesta negligència ha conduït a un estat lamentable de les instal·lacions, amb brutícia, insalubritat, ocupacions il·legals, activitats il·lícites, consum de drogues i episodis de violència que fan que moltes zones i habitatges siguin actualment inhabitables, insegurs i insalubres…”
Hi reclamen accions concretes i la signen una quinzena de veïns i veïnes. Aquests pisos van ser pensats i dissenyats per a joves treballadors i han acabat acollint persones vulnerables. “El canvi no ha vingut acompanyat d’una revisió de l’adequació dels serveis”, observen.
En Dúplex, la parella decideix acabar amb la seva veïna, planifiquen com, però no se’n surten. En aquest cas, les veïnes lamenten que tot això empitjori la seva salut, ja bastant delicada. Tenen pensat no deixar de moure’s, però la gestió de l’Agència de l’Habitatge és cabdal perquè se’n surtin.
L’Agència de l’Habitatge de Catalunya gestiona el parc públic d’habitatges xifrat en 55 mil habitatges. Només l’1,7% d’aquest parc es destina a lloguer social. Actualment, a la Marina l’Ajuntament està construint molts habitatges socials. Els veïns raonen que “si els acabés gestionant l’Agència de l’Habitatge d’aquí a 10 anys podrien tenir els mateixos problemes que nosaltres, és preocupant”, adverteixen.
Els afectats
Marisa Martorelli Roldán té 81 anys, fa 11 que viu a l’escala. El seu pis té uns 47 m2, és jubilada i viu amb el seu marit, en Juan Ramón Roldán Ramos, qui a més és l’actual president de l’escala. Tots dos s’alternen aquest rol des de fa anys.
“Hem intentat deixar-ho per una qüestió de cansament i perquè també una altra gent s’involucri, però ningú no ha volgut prendre aquesta responsabilitat”.
Una altra veïna, qui prefereix no donar el seu nom. Viu amb la filla, qui té una discapacitat intel·lectual i física del 79%. Temporalment ha hagut de demanar els pares perquè se la quedessin, ja que considera riscós tenir-la a casa, amb la insalubritat que genera la persona drogodependenta que ha ocupat el pis del seu costat, a més de conviure amb la plaga de les paneroles.
Va ser de les primeres a entrar a viure-hi, pels volts de 2009, recorda. Li van donar l’accés “per ser jove”. I té el dilema que com que la raó per la qual va accedir no era la vulnerabilitat, si l’edifici es tornés inhabitable, hauria de començar de nou els tràmits per demanar un lloguer social i pot trigar anys. Li desespera no poder donar millors opcions a la petita.
Victòria Molina Garcia, de 56 anys i autònoma. Té un taller de reparació de motos Harley i després d’anys de maltractament per la seva exparella se’n va anar a viure amb el seu germà, qui té un 65% de discapacitat intel·lectual i té assignat el pis en raó de la seva vulnerabilitat social.
“Ens han permès viure aquí. El que no entenc és per què ens han deixat de la mà de Déu, vivint insalubrement i des de fan tant de temps, absolutament tot el que no funciona s’ha anat acumulant, fins i tot vaig arribar a pensar que ens feien la vida impossible perquè volien vendre els pisos a un fons voltor, perquè no s’entén”, diu.
Rosario Misas és altra veïna, té una malaltia del cor i un 65% de discapacitat, viu sola i fa 13 anys en aquest edifici. “Jo he patit molt i entenc les persones, però el problema és que aquest noi ocupa no el segueix cap radar de Serveis Socials, i és això el problema”
Jorge Torrado té 52 anys i pateix una minusvàlua. És professional de la neteja i treballa en un altre edifici. “Jo estic 8 hores i durant tot el dia. A la feina m’estimen molt” assegura, per remarcar el contrast amb el servei de neteja del seu propi edifici.
