Francesc Almacelles, conseller d’ERC a Sants-Montjuïc
Fa uns dies es va estrenar la pel·lícula “El 47” (aneu al cine, és el millor lloc per gaudir les històries amb cor) dirigida per en Marcel Barrena, el film detalla com en Manolo Vital “la va liar” portant l’autobús que conduïa al seu barri: Torre Baró. Quelcom que per l’administració municipal de l’època no era d’interès.
Torre Baró i la Marina comparteixen força similituds: la localització als extrems de la ciutat, la històrica ignorància de l’administració vers les necessitats del veïnat i l’existència d’una clara identitat obrera que ha cristal·litzat en uns barris fets pels mateixos veïns a cops de treure’s hores de dormir.
L’actor Eduard Fernàndez està brutal en la seva interpretació, però com aquesta no es una crítica a l’obra sinó una reflexió sobre el seu contingut, em decanto per compartir alguns fragments de la pel·lícula que són d’enorme vigència política:
El primer és quan en Manuel explica que va marxar de la seva terra fugint del seu poble, Valencia de Alcántara (Càceres), on el seu pare va ser assassinat, la memòria és una font de justícia a la qual no podem renunciar.
Posteriorment, ens parla de necessària determinació per continuar amb la lluita que va heretar del seu pare, així quan arriba amb l’autobús a Torre Baró el protagonista diu: “diuen que és un segrest, jo dic que és una necessitat”, de la mateixa manera que el lluita del seu pare i la seva mateixa migració a Barcelona van ser una necessitat.
En Manuel declara que la dignitat no és un concepte immaterial, tot el contrari, la dignitat és tenir un sostre, aigua, llum, transport, serveis de salut, educació. Avui, quaranta-sis anys més tard, a barris com la Marina la situació és molt diferent, però les mateixes problemàtiques estan sobre les mateixes taules.
També explica que va aprendre català per amor per la seva dona (brillant Clara Segura) avui, com feien l’any 1978, els professionals de l’odi escampen la seva ronya arreu. Que ningú s’equivoqui, aquesta ronya feixista sempre ataca a la cultura catalana i les classes populars intentant substituir l’amor per l’odi que ells abanderen, responsabilitat de cadascú és decidir on vol estar.
Al final de la pel·lícula gaudim de la interpretació de la versió de “Gallo rojo, gallo negro” (a càrrec de la Zoe Bonafonte) de Chicho Sanchez Felosio.
Per acabar aquest article us deixo l’enllaç a una versió de la Sílvia Pérez Cruz, gaudiu-la.
