Entrevista amb la Maria Lluïsa Cornellà, graduada per la UOC amb 60 anys
Jesús Martínez
La nena ja és una senyora feta i encara la segueixen anomenant nena.
Amb seixanta anys, la nena Maria Lluïsa Cornellà (Vilobí d’Onyar, Girona, 1961) s’ha tret Administració i Direcció d’Empreses (ADE) per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), la universitat en línia de màxim prestigi.
A la seva graduació, a L’Auditori de Barcelona, el febrer del 2022, va anar acompanyada del seu marit, Lluís Planagumà, de professió lampista.
«Entre centenars d’estudiants, la majoria de vint-i-escaig d’anys, em sentia l’àvia», reconeix la Maria Lluïsa, una dona enlluernadora a qui se li encenen les galtes com les fairy lights de l’arbre nadalenc al Rockefeller Center; plena de vitalitat, enginyosa com el gran mestre dels escacs Magnus Carlsen, que jugava la defensa siciliana; una dona a qui els complexos tant li fan –els xavals d’avui, que stalkeen o assetgen a les xarxes, que en diuen pelar o suar.
La nena sempre ha estat la nena, i sempre va voler ser matemàtica.
Un somni que es pot comptar amb els dits de les dues mans i dels dos peus, i de dues mans més i de dos peus més. Un somni que ha trigat cinquanta anys i que ha fet realitat quan és a punt de jubilar-se.
Fem la vista enrere.
El títol i l’orla els guarda en un calaixet, ben controlats.
«Quan vaig acabar la carrera, després de més de set anys, vaig tenir la sensació que m’havia tret l’espineta. M’ho vaig prendre com un repte, com una cosa personal. Jo he patit el patriarcat tota la meva vida, i jo l’únic que he volgut fer és estudiar», es conforta davant d’un cafè amb llet i un croissant de mantega. «He anat treballant com les formiguetes, d’assignatura en assignatura.»
El treball de final de grau el va titular: «Pinsos Costa Brava està preparada per superar una nova crisi?».
El dia que li donaven la cartolina opalina del títol, la seva mare, Àngela, va murmurar el mateix desencert de les dones condicionades pel pes de l’època: «De què et servirà això?». La nena, amb seixanta anys, ja s’havia fet gran.
A casa, a Fornells de la Selva, es connectava a l’ordinador quan sortia de la feina, i empollava hores i hores i hores, en alguns casos no només per memoritzar, sinó per entendre; li mancava base acadèmica.
«Matèries com Estadística se’m van encallar. Jo sabia que anava pel darrere d’altres alumnes molt més joves. El que feia després era xopar-me de tutorials a internet», s’empodera, encoratjada pels seus propis èxits, titànics si els sotmetem a comparacions. «Els nois del grup quedaven per sortir de festa, però jo només tenia el cap posat a treure’n bona nota. El meu objectiu: aplicar els coneixements per resoldre problemes.»
En algun moment del grau, i a causa del requisit de certes nocions d’anglès, va haver d’apuntar-se al nivell elemental de l’Escola Oficial d’Idiomes de Girona. No sabia ni els números en anglès.
Durant els més de set anys que va estudiar ADE va tenir cura del seu sogre malalt d’Alzheimer, que confonia la Maria Lluïsa amb la seva pròpia mare, «l’amor primigeni», com escriu la rectora de la UOC, Àngels Fitó, a la novel·la Si no ho fas tu, ho faré jo.
Administrativa a l’empresa Pinsos Costa Brava, a la localitat de Llagostera (Girona), tracta amb els ramaders que compren i venen productes agrícoles. Sense anar més lluny, ella va néixer en una masia.
«El 2012, quan els meus fills estaven finalitzant o just havien finalitzat les llicenciatures, jo vaig pensar: “Potser ja és l’hora que reprengui els estudis”. I em vaig matricular a la UOC perquè algú m’ho havia recomanat», assaboreix el croissant amb forma d’estel, que desmunta com si fos les torres de l’Exin Castillos, i recorda les «nenes» que ha sentit a les reunions de mascles a l’entorn laboral. «També vaig pensar en això: “Si vaig a la Universitat de Girona em trobaré a classe els amics del meu fill”.»
Lluïsa i Lluís tenen dos fills: Meritxell (1990), que va cursar Filosofia, i Aniol (1993), que va cursar Òptica i Optometria.
Previ pas a embarcar-se en una carrera de quatre anys que ella va superar amb escreix, va haver d’aprovar l’examen d’accés a la universitat de més grans de 45 anys, cosa que li va costar.
Lluïsa havia ingressat a les escoles nacionals i a les Germanes Carmelites de la Caritat Vedruna.
«Vaig ser la primera tongada de l’Educació General Bàsica [EGB]. Vaig voler continuar, però els pares rebutjaven aquesta idea: “No et servirà de res, posa’t a treballar”. Als meus germans els van pagar els estudis; a mi, no. Vaig finalitzar l’EGB i, amb els diners que estalviava treballant en una pastisseria, em vaig inscriure en un mòdul de formació professional per seguir amb els números, que és el meu. Vaig treure la millor nota», diu amb la mirada espurnejant de l’heroïna d’anime Kagura. «A casa meva es van negar a què fes el batxillerat. Vaig plorar. Em van dir: “De què et servirà aquest paper?”. Vaig trencar en mil trossos el diploma de la FP.»
Maria Lluïsa va engrossir les files de la fàbrica d’embotits La Selva, a Campllong (Girona).
Quan les dones es casaven, la direcció de la fàbrica les acomiadava, perquè entenia que el seu destí consistia a servir l’home i rebre’l al final de la jornada a la sala de casa, maquillades i somrients, el sopar posat. En lloc d’indemnitzar-les, els feien un regal, que consistia en aquesta elecció: una nevera o una cuina.
De petita, els dissabtes al matí, la Maria Lluïsa, la segona de quatre germans, netejava la casa i feia els llits. Els germans jugaven a futbol.
«Qui em va recolzar incondicionalment va ser la meva àvia, Maria, masovera, que era baixeta i tot un nervi i que, tot i no tenir formació, tenia molta curiositat. No va anar a escola, i de gran la netejava. La meva àvia, va viure fins als 95 anys, i ella sempre deia que feia tants anys perquè cada dia només demanava un dia mes, i, com que demanava poc, se li concedia», es retrotrau al passat, tan diferent, tan proper, tan complex, tan simple i tan oblidat. «Jo volia sortir com sortia el meu germà més gran. No em deixaven. Però la meva àvia xiuxiuejava: “Tu ves-hi, que ja t’obriré jo la porta”.»
A Maria Lluïsa li estava reservat un lloc a l’empresa de filatures de la comarca, on es col·locaven les noietes.
Rebel per naturalesa, contestatària, va aprendre amb rapidesa a dir que no. Evitar la sentència del jurista italià Cesare Beccaria en un dels seus Dels delictes i de les penes: «L’home [i la dona] cessi de ser persona i es converteixi en cosa».
L’ADE Maria Lluïsa sustenta: «El feminisme és la igualtat real».
Afirma: «Jo soc feminista».
Discorre: «El meu fill, que és esquerrà, té una dita que a mi em val per explicar la desigualtat. Diu: “Si t’hi fixes, fins i tot el logotip de la tassa de cafè està fet perquè el vegin els destres”. La dona ha estat invisibilitzada».
Salta als anys setanta: «De joveneta, vaig estar recollint patates. Però ni les vaig veure. Els pagesos em tenien de dalt a baix amb els seus “Nena, porta’m el porró” i “Nena, porta’m això” i “Nena, porta’m allò altre”. Jo només volia collir patates».
Al president de la Generalitat de Catalunya Artur Mas no li diuen «nen».
Al president del hòlding Criteria Caixa, Isidre Fainé, no li diuen «nen».
Al president de la patronal Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, no li diuen «nen».
Feminisme és que deixin de d’anomenar-te «nena».
