Per Rubén Cruz
El 10% de la població mundial posseeix el 75% de la riquesa, mentre el 90% de la gent s’ha de conformar amb només la quarta part dels mitjans per subsistir-hi. Però els recursos són al planeta, sempre a l’abast de tothom, persones, animals i plantes.
Amb aquestes condicions de sortida, fem mans i mànigues per arribar a fi de mes.
Administracions públiques, corporacions privades i esglésies públic-privades de tota mena ens ofereixen doctrina i obra social per afrontar les necessitats. Però una cosa és predicar i una altra donar blat.
L’obra social és la coartada dels bancs que van ser caixes, i de les esglésies imperials que van començar sent doctrines perseguides. Els patriarcats posats en mode defensa proactiva, que és el millor atac en temps de pau.
Tots blanquegen llurs respectius negocis, que consisteixen els dels uns en donar diners a qui ja en tenen… i els de les altres en repartir conformitat a qui no en tenen, de diners.
De fet, l’Església imperial és un producte dels mercaders del temple que paguen soldats i segurates armats perquè a la plaça pública només se senti dir santa la religió verdadera: tota la resta són falses, adoradores d’ídols.
Si Déu com a Patriarca que diu voler ser de la Humanitat convencés en somnis al 10% divinament privilegiat que només se salvaran tot repartint amb la resta dels vivents allò que no necessiten per mantenir-se vius, tots estaríem salvats.
Però si els Evangelis ja han dit allò que és més fàcil que passi un camell per l’ull d’una agulla que un ric vagi al cel… serà que el Mercat de les fes mira de compensar els desitjos de justícia social dels desvalguts, convidant-los a conformar-se amb l’esperança posada al cel. Somiar esdevé una necessitat.
La Bíblia refereix tres somnis que expliquen sucosament la comunitat d’interessos entre els poderosos d’aquest món amb porta giratòria cap a l’altre.
Primer, el faraó que somia set vaques grasses menjades per set vaques esquifides, i set espigues plenes de bon gra al costat de set d’eixutes que les fan malbé, com la zitzània. Un esclau jueu prediu set anys de bones collites seguides de set d’escassedat, si no es guarda l’aliment per evitar la fam. El faraó li fa cas, a l’esclau, el nomena administrador dels magatzems reials i acaba afavorint-lo pel gran servei.
Després, el rei que somia una estàtua d’or i de fang, i demana als savis que endevinin el somni i l’interpretin sota amenaça de castigar-los si no són capaços. Els poderosos tenen aquests rampells. Un dels endevins rep de Déu la revelació del somni, que transmet al rei:
«el Déu del cel t’ha donat l’imperi, el poder i la glòria. Déu ha posat a les teves mans els homes, els animals i els ocells, i t’ha donat autoritat sobre tots ells.»
Trasbalsat i complagut, el rei esdevé devot d’un déu tan afalagador i servicial, i omple l’intèrpret de regals i béns.
Finalment, Jacob somia una escala per on pugen i baixen els àngels, del cel al terra. Déu li diu que la seva descendència s’estendrà per tot el món, que Ell la protegirà i la farà tornar-hi. Jacob li promet que, si es compleix el somni, farà de Déu el seu Senyor i li ofrenarà la desena part de tot el que rebrà de ses mans.
Com a la ruleta, sempre guanya la banca.
Amunt i avall, al món circulen els poderosos i els desvalguts escollits sota l’atenta mirada dels déus. Els uns parlen de la vida eterna, els altres miren la Lluna plena i alguns mirem el dit amb què hi apunten, brut de merda.
