Ara fa 4 anys havia adaptat jo aquesta fotografia del Gabriel Rufián al Congreso amb un mocador de treballador al cap per defensar el seu origen obrer. Com que els temps estan (encara) canviant, avui l’hi trec per palesar-ne l’exhibicionisme gratuït, de piulada en piulada fins al silenci final.
Pel Rubén Cruz
Ahir el portaveu d’Esquerra al congrés espanyol declarava a Radio Nacional de España que el seu partit dona suport al pressupost de l’Estat a canvi de reformar el delicte de sedició, perquè el PSOE no accepta negociar. L’any s’acaba i les decisions bones –i ara sabem que també útils— “no cal que s’allarguin artificialment”.
Polítics com el Rufián hi són per vendre’ns motos trucades i repintades però sense certificació ambiental per poder rodar. Ara, la moto es diu “sedició derogada”, i fa uns petarrons que prometen un seguici de mirades d’aprovació i enveja. Quin motarro porta aquest noi tan seductor entre les cames!
Tanmateix, aquesta moto no passaria una ITV per excés d’emissions de gasos contaminants.
La reforma agreujada del delicte de desordres públics fa pudor perquè, amb l’excusa gens innocent de les amenaces i la intimidació, els jutges patriotes podran criminalitzar l’exercici pacífic dels drets de reunió, d’expressió i de manifestació que ideològicament no els agradi. No ens jutja la toga, sinó l’Homo Sapiens Especificus que hi nia dins. La violència habitual a les manifestacions de la ultradreta no mou a la Fiscalia a presentar-ne denúncia… si no és contra els antifeixistes que es defensen de les agressions. Així funciona la justícia a Espanya, i aquest és el gas tòxic que surt pel tub de la moto per acabar amb l’expressió pública de l’independentisme.
Els polítics falsos indepes no tenen res a perdre, perquè ja han dit que no se sortiran del marc constitucional… però la gent independentista del carrer pot ser engarjolada si un policia fa un atestat intimidatori i el fiscal li compra el relat. La desmobilització està servida. Aquesta és la utilitat de la reforma, que cal enllestir i “no allargar artificialment”.
Ja no sabem –perquè el paper de Rufián és fer-nos confondre la veritat amb qualsevol alternativa— si la moto la van col·locar enmig de la taula de diàleg i la van beneir amb el tub d’escapament lliure o si la van intercanviar per uns milionets per gastar en infraestructures que ni tapen el forat de l’espoli fiscal (900 contra 20 mil anuals) ni tampoc ningú garanteix que hi arribaran. Són coloms que els uns fan volar per salvar-los la cara als altres. Aleshores…? Qüestió de ser útils, i els pactes ho són per als que els pacten, encara que el públic assistent surti perjudicat com només sí és sí.
Ara faré de Pep Consciències recordant què es coïa a la cuina dels nostres abrandats polítics fa 8 anys. Que n’ha plogut força ho sabem tothom, com també sabem que alguns —responsables polítics als que els hi anava amb el sou, i també ciutadans compromesos amb el projecte que no el cobraven— han hagut d’entomar un xàfec de proporcions diluvianes sense l’equipament necessari.
El 17 d’octubre del 2014, en una entrevista a Catalunya Ràdio, l’Oriol Junqueras s’emocionava pensant en la gent a l’atur sense cap altra sortida que la independència, i demanava fer-la com abans millor.
Setmanes més tard, a punt de celebrar-se la consulta participativa del 9-N, el president d’ERC declarava al diari La Vanguardia que “considerar que las estructures d’estat les aconseguirem a través d’una negociació amb l’estat espanyol és un insult a la raó i a la nostra dignitat” perquè la independència “no es negocia, s’exerceix”. I va prometre que Esquerra Republicana no es detindrà “ni un metre, ni un centímetre o mil·límetre fins arribar a la independència”, perquè és l’eina per ajudar la seva gent.
BOTONES.—¡Bombones y caramelos! ¡Tengo pralinés! ¡Tengo pralinés! Na… Como si tuviera reuma… En estos cines de barrio trabajar el bombón es inútil.
ACOMODADOR.—Y ¿por qué no trabajas el cacachué, la pipa, el altramuz y la pilonga?
BOTONES.—Porque la empresa me lo tiene prohibido. ¿No ve usté que es mercancía dura? Pues se lían tos a mascar y no se oye la película.
Enrique Jardiel Poncela, Eloisa està debajo de un almendro (1940).
Alguna cosa està passant, aquí, i no sabem quina. Però Jardiel Poncela ja ens va avisar que els polítics son com els cinemes de barri: primer et fan entrar-hi i després et canvien el programa.
Quan mentia el Junqueras, abans o ara?
Dia sí i dia també el Rufián ens treu a la cara els colors de la vergonya aliena. Ara es declara militant en la utilitat, cansat de tenir raó i perdre sempre.
Hi ha coses sagrades com ara la moral, la raó i la veritat, patrimoni immaterial de la Humanitat, que embruten a qui intenta treure’n la utilitat.
Cal preguntar-se per a què li servia l’antiga militància, la independentista a temps parcial, al Rufián. Per defensar la moral i la raó de la seva causa discontínua, només?
Tanmateix, militar en un partit independentista els ha reportat alguns beneficis als republicans, que sense aquesta etiqueta no haurien estat votats per majoria absoluta dels electors independentistes.
Però, si ja s’havia declarat com “no nacionalista ni especialment independentista”… Aleshores, què és aquest vailet? Perquè alguna cosa ha de ser-ne especialment, oi?
—Utilitarista.
—Ara t’escolto. I utilitat per a qui?
—Per un mateix, com la caritat hi comença.
La moto de la sedició-derogada-amb-reforma-agreujada-inclosa és per ús i gaudi de la casta política: el mossèn Junqueras podrà presentar-se a les properes eleccions autonòmiques, l’escolanet Aragonès se n’apartarà per deixar-li la cadira, la monja Rovira podrà tornar al convent, el trapella Rufián podrà pispar un sou al caixonet d’almoines a Santaco, i la Vilalta, directora del cor, entonarà uns goigs a la mare de déu mentre se’ns pixa un somriure a la cara!
I els 900 coloms passavolants són per “la seva gent” desvalguda, abans independentista i ara espanyolista que recull engrunes del que la bona gent independentista va llençant (els 20 mil milions anuals). Ha estat un despertar del somni, i de pas un reconeixement que era un excés de zel a favor de qui menys ho necessita… oi?
«Cuentan de un sabio que un día
Pedro Calderón de la Barca. La vida es sueño (1635)
tan pobre y mísero estaba,
que sólo se sustentaba
de unas hierbas que cogía.
¿Habrá otro, entre sí decía,
más pobre y triste que yo?;
y cuando el rostro volvió
halló la respuesta, viendo
que otro sabio iba cogiendo
las hierbas que él arrojó.»
Per a la base independentista ampliada però desmobilitzada queden les amenaces i la intimidació. També com a La vida es sueño.
De moment, el Rufián ha començat per ser l’utillero que assisteix al matador amb les muletes i les capes fins a l’arena.
—Què és útil, i per fer què?
—La moto que arrenca el relat és útil, perquè el relat (i no la moto avariada) ens porti lluny.
Ara es tracta de fer-nos combregar amb un nou MacGuffin que justifiqui el gir autonomista utilitarista. Que arrenqui aquesta moto en dependran escons, càrrecs a les Administracions públiques i càrrecs al partit. Però si l’autonomisme torna a ser útil, algú de tradició més autonomista que Esquerra li prendrà el relleu… amb permís dels catalans que fugim escaldats dels Estatuts inútils.
Que si li comprem el peix que ja no és fresc haurem de llençar-lo a les escombraries per no prendre’n mal. Ja li n’hem comprat, i ens hi hem intoxicat. Necessitem un antídot, més que un desinfectant.
Si la utilitat és el mitjà per aconseguir una altra cosa, que és la important, Dylan volia que aquesta cançó fos útil a la seva nova gent fent-li d’himne d’un canvi d’època, amb la complicitat de la lluita pels drets civils i el moviment per la música popular, folk.
Acosteu-vos bones gents, vingueu d’on vingueu
Vosaltres que us adoneu de l’aigua que va pujant. Sabeu bé que aviat us podreu ofegar.
Si creieu que val la pena la vida i us voleu salvar, apreneu a nedar aviat o us ofegareu…
Perquè els temps estan canviant!!
Al bell mig de la cançó escrigué allò que la gent volia sentir, una mena d’advertiment als poderosos:
Veniu ministres, diputats, escolteu-me de grat. Deixeu lliures les portes, no detureu pas ningú.
Perquè els temps estan canviant!!
Al cap d’un mes d’enregistrada, el president Kennedy va ser assassinat. Amb aquesta cançó, Dylan havia d’obrir un concert al dia següent, i es temia que el públic li llancés pedres per l’acudit. Tanmateix li van aplaudir la cançó, i ell no podia entendre ni per què l’havia escrita: era útil per enfilar les violències racial i imperialista.
Efectivament, alguna cosa havia canviat al país, i ningú no n’era conscient.
El 1967, gent com Jaume Arnella, Pau Riba, Jaume Sisa i Oriol Tramvia, entre més, van formar el Grup de Folk dins del moviment de la Nova Cançó, que recuperava cançons populars catalanes i n’adaptava del folk nord-americà. El 2001 van adaptar Els temps estan canviant, del Dylan, bo i afegint-hi “encara”.
Tanmateix, el que encara ara està canviant a Catalunya no és per mèrits de l’unionisme, d’Espanya, del seu Gobierno ni de la seva malaurada Constitució.
Objectivament, hem arribat a la irrellevància política perquè no hem fet els deures de moralitat (lleialtat amb els socis i amb l’electorat independentistes -la Catalunya sencera pot esperar–), d’intel·ligència (estratègia comuna), de justícia (espolsar-se la relació colonial que ens imposa Espanya) i de veritat (creure-hi i defensar el nostre dret a l’autodeterminació)
Ens ofeguem enmig de les circumstàncies matusseres però interessades que Esquerra ha imposat a l’independentisme. El gir copernicà no és nou, sinó que només ara han gosat a expressar-lo amb paraules que semblen entenimentades: ser útils, sobretot perquè la gent ho necessita, és clar.
La nostra circumstància seria una altra si Esquerra hagués tancat files amb el Consell per la República de fa quatre anys. Ara seríem més forts per nedar contracorrent, aigües amunt. Però no li acabava de fer el pes a Esquerra, i ara ja sabem per què: se sentia cridada a ser útil al seu poble, la Catalunya sencera i desvalguda, que havia de redimir de la mà del Gobierno más progrechachi de tot plegat.
Ens veiem el 6 de desembre a la manifestació convocada per l’ANC.
