Sobre l’espionatge de ciutadans per part l’estat
El 18 d’abril apareixia a TNY un article sobre el cas d’espionatge a polítics catalans realitzat a través del programa Pegasus. Aquest mateix dia, apareixia l’informe elaborat per Citizenlab, en el qual es recollia la revolta d’aquesta ONG en més de 60 telèfons de polítics independentistes i advocats d’encausats, en els terminals dels quals apareixia el programa Pegasus, i en el qual també es parla de la presència del programa Candiru, capaç de, una vegada introduït en un ordinador, manipular continguts, escriure i enviar mails, per exemple.
Quatre dies després, el 22 d’abril, The Washington Post publicava un editorial –Democracies shouldn’t surrender to a future of limitless surveillance– alertant de la gravetat dels fets. Perquè és la primera vegada a Europa –si exceptuem Polònia i Hongria– que s’espia a ciutadans. Un fet greu i molt preocupant, ja que és absolutament contrari als valors democràtics. En altres països, quan ha succeït i ha transcendit, com ha passat ara, sovint significa la fi del Govern de torn. Aquí encara no hi ha hagut cap renúncia ni cessament.
El més cridaner, però, ha estat la resposta del Govern, amb la ministra Margarita Robles intentant justificar-ho. Resposta molt desencertada i que ha posat en risc al propi gobierno i a la legislació que queda per endavant.
Cal condemnar sense pal·liatius, l’espionatge a conciutadans, no és acceptable dins d’un marc democràtic. I els valors que com a societat ens representin és l’últim que ens podem permetre de perdre ara que, potser com mai des de fa dècades, necessitem recuperar la confiança en les institucions i que infonguin respecte com a garants de tots els drets bàsics i fonamentals. Si no és així, malament rai!
Sobre la guerra d’Ucraïna i els mals que ens acusen.
Aquests dies, anar pel carrer és trobar persones entre la desorientació, l’angoixa i la desconnexió. No és per menys, ja que la pressió social que patim arran de la Guerra a Ucraïna, el bombardeig constant d’imatges de l’horror, la incertesa econòmica, i els traumes i la motxilla que cadascú carreguem fa que tot plegat ens desbordi emocionalment.
I encara més si hi sumen les notícies; a França hem superat l’ensurt que l’extrema dreta arribi al govern, però va ser per pèls. Emmanuel Macron, tot i la intel·ligència de la qual presumeix, no l’ha pogut utilitzar per, mínimament, millorar la situació dels seus conciutadans. No els ha convençut i, malgrat que ha guanyat, la desconfiança i el rebuig cap a la seva figura augmenta perquè representa la distància entre el dogma liberal i la realitat social. Una qüestió difícil d’acceptar per a les elits, perquè seria reconèixer en veu alta i des del privilegi que som dins d’un sistema malalt i atroç per a la vida. Trenca els seus esquemes.
El tema és que malgrat tot, les institucions i els governs no han tingut la intel·ligència per avançar-se a la guerra de Rússia, ni per preveure escenaris econòmics de sobirania energètica i alimentària; ni molt menys per combatre el perill del canvi climàtic.
Tantes retallades i carregar-se l’estat del benestar ens han portat on som. Llavors desconnectar és una opció? Sí, i molt necessària, però cal fer-ho per enfortir-nos socialment, com a una posició política, construint des de la nostra quotidianitat un altre sentit de la vida, un altre sentit de les nostres relacions i un altre sentit del poder.
Cal buscar en altres formes i en altres espais la intel·ligència que necessitem per no caure en la paralització social i en el campi qui pugui. Cal inventar maneres noves, suaus, boniques i fins i tot tendres de manifestar-nos, organitzar-nos i entendre el poder. Cal re col·locar-lo i re col·locar-nos. Sectors com el sanitari i l’educatiu a Catalunya han començat a obrir aquest horitzó. Què podem fer la resta? sumar-nos-hi des de la quotidianitat.
