«El gran problema que Santiago Cucurella planteja […] és el de les falles estructurals del nacionalisme català progressista […] i molt agudament relaciona les mancances actuals del nacionalisme amb un altre fenomen, encara més profund i general (perquè afecta a tota la societat catalana), que és el de l’adulteració intrínseca de la democràcia […] consistent en un escepticisme generalitzat, en la falta de fe en el país, en la covardia i la desconfiança disfressada de seny, en la dimissió davant de les dificultats, en l’auto-renúncia.»
Heribert Barrera, pròleg a La força dels arguments, de Santiago Cucurella, ed. El Llamp, Barcelona, 1990.
«Per molt que pugui causar estranyesa a algunes persones, el sis de desembre representa per a molts catalans quelcom més que la simple commemoració de l’anomenat Día de la Constitución.
És normal que molts ciutadans que consideren que l’actual Estatut d’Autonomia [del 1979], fill de la Constitució, és l’eina que ens permetrà recuperar la sobirania perduda i les nostres llibertats plenes com a Nació, celebrin l’esmentada efemèride. Nogensmenys, és igualment lícit –i saludable—que aquells catalans que consideren que, a causa de l’esmentat text legal, no gaudim del reconeixement del dret a l’autodeterminació o no podem establir lligams jurídics amb la resta dels Països Catalans, optin per no sacralitzar l’esmentada data ni tot el que representa i qüestionin per la vida democràtica l’esmentada Constitució.
El cert és, però, que els catalans, independentment de la nostra opció personal de commemorar o no la data d’aprovació de l’actual Constitució espanyola, tenim en el nostre patrimoni fets històrics suficientment importants ocorreguts en sis de desembre que ben poc tenen a veure amb el fet abans assenyalat i que, en canvi, han tingut una importància cabdal en el nostre passat i hauran de ser, sovint, punt de referència en el nostre present.
Ara ha fet deu [quaranta quatre] anys, el Molt Honorable Josep Tarradellas i Joan, President de Catalunya, constituïa a Barcelona, sota la seva presidència, el primer consell Executiu de la Generalitat a l’interior del país. Per molt que algunes persones estiguin entestades a fer-nos creure el contrari, és inqüestionable que la legitimitat històrica del president Tarradellas no es deriva ni de la Constitució ni de l’Estatut actualment en vigor [del 1979], pel senzill fet que era prèvia, de la mateixa manera que cap institució catalana no pot ser legítima en funció de cap altra institució espanyola, simplement perquè molt abans que es constituís l’Estat espanyol com a tal ja existien les nostres institucions.
Aquest principi tan elemental, però sovint tan oblidat, és el que amb una tenacitat admirable va defensar tothora el president Tarradellas amb una actitud patriòtica mai no prou reconeguda i, certament, poc imitada. Gràcies a la seva actitud tossuda, entre altres raons, el 6 de desembre de 1977 Catalunya tornava a disposar d’un govern que, independentment de la limitació de les seves competències, tornava a ésser reconegut, amb tot el que aquest fet significa. L’obra de govern i al ideologia d’en Josep Tarradellas poden ser discutides tot el que es vulgui, cosa normal en un sistema democràtic, però ignorar el patriotisme de la seva actitud responsable en els moments difícils en què hom intentà instaurar succedanis de la nostra institució és absolutament injustificable.
Però si un fet tan recent i tan important no és motiu de commemoració, més difícil encara resulta que els ciutadans del nostre país puguin rememorar una altra efemèride de tant o més relleu que l’esmentada anteriorment: el sis de desembre de 1932, el Parlament de Catalunya celebrà la seva solemne sessió inaugural sota la presidència d’en Lluís Companys i Jover que, en la sessió constitutiva celebrada el dia anterior, sota la presidència d’en Raimon d’Abadal i Calderó, diputat de la Lliga, havia estat elegit interinament.
Si el 6 de desembre de 1977 simbolitza la recuperació real del dret a governar-nos que tenim els catalans, el 6 de desembre de 1932 representa la restauració del nostre poder legislatiu, hereu d’unes institucions medievals –les Corts Catalanes—autèntiques pioneres europees de la democràcia parlamentària contemporània.
Resulta realment difícil d’entendre aquesta mena d’oblits, especialment per part de les nostres institucions ben presents en altres efemèrides alienes del tot als catalans. Si la celebració o no del Día de la Constitución és un fet absolutament opinable (el mateix govern de l’Estat ha preferit una altra data per a la seva Fiesta Nacional), commemorar i divulgar aspectes de la nostra història tan significatius com els citats anteriorment és una qüestió de dignitat nacional. Tant de bo estigui proper el dia en què tots els ciutadans d’aquest país tinguem clar l’ordre de prioritats de les nostres commemoracions com a Nació i sapiguem sentir-nos orgullosos d’unes institucions mereixedores del màxim respecte, com és el cas del Parlament de Catalunya, l’anomenat ‘oasi de la República’ durant els anys trenta que ara, segons sembla per la seva actitud, s’entesten a convertir-lo en una mena de ‘safareig de la Monarquia’.»
Santiago Cucurella. Els altres sis de desembre. Article del 1987 publicat a l’aplec La força dels arguments; El Llamp, Barcelona, 1990, p. 58-60.
Republicat pel Rubén Cruz.
Si t’ha fet servei i l’actualitat de l’escena t’ha fet voltar el cap, recorda que el dia 18 de desembre hem estat cridats a manifestar-nos amb Som Escola per l’escola en català.
Una columna arrencarà de la Gran Via de les Corts Catalanes, a les 10:00 del matí i es trobarà amb dues columnes més al Passeig de Lluis Companys-Arc de Triomf, davant la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
La mobilització finalitzarà amb actuacions musicals.
