Isabel Valiente López
- 75 Anys. Casada fa 52 anys amb Rafael Miranda López i amb qui tinc tres 3 fills: en Rafael, la Maria Eugènia i en Jordi. Soc mestressa de casa, i el ball i el cant són les meves passions.
- Política? Em sento apolítica, però voto el partit que més m’agrada en cada elecció, sobretot gent que pensi en els treballadors.
- Religió? Soc catòlica.
La Isabel és una dona ben coneguda i reconeguda al barri. És part del que jo anomeno la vella guàrdia de la Marina: Gent que porta moltíssims anys col·laborant en un munt d’activitats de manera altruista per estima al barri i conscient de la necessitat de fer-ho per mantenir vincles de bon veïnatge.
Balladora, cantaire i líder genuïna, ensenya country a mig centenar de dones a l’espai Veïnal Química, també seu d’aquest diari i de l’emissora la Marina FM. Un toc de peu i la temptació boja de deixar el que estàs fent per posar-te a ballar, perquè sí, és el que ens envaeix als que compartim aquest espai de feina en sentir el ritme tan enganxós d’aquelles cançons texanes. I les rialles i l’ambient que s’hi respira fan de la temptació una delícia.
Amable, senzilla i elegant conversa amb nosaltres en aquest espai veïnal. Ha guanyat diversos concursos de country en competicions locals i nacionals. És presidenta de l’agrupació Folk Montjuïc, organitzadora de les havaneres a les fonts de Montjuïc. Agraeix tothom i ens fa l’encàrrec de deixar-li dir que tenir mitjans de comunicació pròxims i de qualitat és un luxe que pocs barris tenen.
És una dona molt ballaruga i cantaire. D’on li ve?
M’has definit bé perquè bàsicament soc això, de tota la vida.
Balla sobretot country, com hi arriba?
A mi m’agrada molt ballar, però al meu marit no, llavors vaig haver de buscar un tipus de ball que no demanés parella. A la Cadena feien cursos de country i m’hi vaig apuntar. Fa 16 anys que vaig començar i em va agradar tant que vaig animar-me a competir. He participat en molts concursos i he guanyat moltes medalles, copes… Catalunya i Mallorca, i ara també Girona, Tarragona, Lleida i Andorra. Hi vaig a tots, i l’any 2008 vaig ser la campiona de l’any de ball de línia dance-country del concurs Spanish balls d’una associació espanyola de country. Tinc la sort que el meu marit m’acompanya arreu.
Però el country es balla en grup, oi?
Es competeix en grup amb un mínim de vuit persones per coreografia diferent, però també es pot concursar individualment. Jo hi vaig de totes dues maneres, en grup vam guanyar algun cop, però individualment he guanyat més.
Fins que s’anima a ensenyar a un grup.
A l’Associació de veïns de Sant Cristòfol feien classes d’anglès i les mares havien d’esperar els fills i filles. Llavors, jo n’era membre de la Junta i el president, n’Abat, em va demanar que fes classes de ball per les mares que s’havien d’esperar els fills. Així vaig començar i, fins ara, tenim tres grups plens i més de 50 dones.
Amb la pandèmia em fa la impressió que encara hi ha més gent amb ganes de ballar, i no m’estranya
La pandèmia ens ha fet anar enrere en moltes coses, però les ganes de sortir continuen i la gent que ve són com jo, persones grans a les quals el ball els resulta millor que la gimnàstica. Ballar demana un exercici físic i mental, perquè a més de moure’t has d’anar comptant les passes. Hi ha moltes concentracions de country ara, per exemple al Parc de la Ciutadella, al Casino de l’Hospitalet o a Sant Joan Despí.
Com és que s’ha estès la moda del country?
Quan jo vaig començar només havia una associació, Country.Cat, però després van haver-hi més professors. Jo sóc voluntària, no vull cobrar, el barri és maco, jo vull contribuir i per sort el meu marit i jo estem coberts econòmicament.
Per què fa tot el que fa amb aquestes dones?
Soc una persona amb molta iniciativa i amb moltes ganes de fer. Estar només a casa em resulta avorrit, soc nerviosa i necessito motivar-me i motivar la gent del meu voltant. Si veiessis tot el que em diuen les meves alumnes, el que m’estimen… També és veritat que al no cobrar no tinc obligacions. I si alguna vegada no puc perquè marxo de vacances, no passa res.
Em consta que feu de l’ambient de les classes de ball una festa continua.
En gaudim molt. Ara ja tinc plenes les 3 classes. És un espai per relaxar-se. I també organitzem moments per compartir excursions o dinars plegades. Hi ha molta solidaritat entre el grup.
Però, és que a més de ballar també canta i és presidenta del grup Folk Montjuic?
Ho soc des de fa 25 anys perquè ara la gent ja no vol complicar-se ni acceptar cap responsabilitat. Però jo ho faig perquè estem a gust i també perquè és una de les coses que al meu marit li agrada, ell toca la guitarà a la coral.
Sou una colla ben tossuda la gent que heu posat en marxa i encara manteniu diverses entitats. Com veu el relleu?
La gent es cansa aviat. A vegades em fa ràbia haver de demanar un favor perquè posen moltes excuses i a vegades penso que l’única que tinc temps soc jo. Les persones que romanen són les que amen la música, o se senten a gust al grup perquè l’ambient és bonic, és maco treballar ambicions conjuntes. I també és veritat que, malgrat tot, sempre hi ha gent disposada a ajudar
Com ha afectat la COVID les activitats?
Abans érem moltíssims, però amb el COVID la cosa va baixar molt a tot arreu. Si el cansament et fa anar enrere, després, retornar costa més. Per això, si ho deixem estem perduts. A la meva edat em costa organitzar excursions per grups, és untragí, i hi ha moltes persones informals, però hem de seguir endavant.
I ara volem conèixer com arriba al barri.
Vivia al carrer Berlín, a les Corts, però vaig conèixer el meu marit, ens vam casar i vam anar a viure a d’altres indrets fins a arribar al barri l’any 1979. Ell és canari, jugava a futbol al juvenil de les Palmes i va arribar a jugar a l’Atlètic de Madrid. Després va venir aquí i va acabar treballant com a director a la fàbrica de tubs Bergman per instal·lacions elèctriques, als tallers Balcells.
Vam comprar aquest pis de renta lliure, però molt feliços. Tot i que ara el barri s’ha posat molt brut, és molt treballador i solidari. Es fan moltes coses. A les Corts no es fa res, en canvi aquí les coses senzilles i solidàries s’agraeixen. Hi ha moltes entitats que col·laboren, jo no m’aniria mai d’aquí. Canviaria de pis, perquè ara amb l’edat estem a dalt, però de barri no. Els meu fills han sigut molt feliços i ja tenim 42 anys de veïnatge.
Si pogués canviar alguna cosa, quina triaria?
Hi ha molta gent dormint al carrer, s’ha de poder fer alguna cosa. L’espai urbà també està molt descuidat i brut. I el carril bici tampoc no m’ha agradat. No trobo bé haver d’estar enmig de dues vies de circulació per poder treure les escombraries fora, qualsevol dia ens atropella algú.
És optimista de cara al futur?
Jo mai no tiro la tovallola, però la joventut no està per a res i els hem deixat un món complicat, entre la falta de treball, la falta de llars…
Com valora els canvis dels drets de les dones?
Hem avançat moltíssim, però encara ens queda camí. Jo he de reconèixer la sort que he tingut amb el meu marit, mai m’ha frenat de fer res. Però, per exemple de joveneta treballava a una botiga familiar i no cobrava. En el meu lloc, els meus germans haguessin cobrat. Ara, si pogués tornar enrere jo no m’hauria quedat a casa, m’hagués buscat una feina i cotitzant, tot i que estic molt bé. Al grup ara som liberals, volem estar lliures del pes del homes i busquem espais per tenir només entre nosaltres.
