Pel Rubén Cruz
Després d’aquesta imatge tan gràfica ha passat molta aigua sota els ponts. Tanta que sembla un ball de disfresses, a veure quina és la més vistent i distreu l’atenció mentre no es fan passes efectives cap a una solució democràtica.
Tant com ha plogut, ¿qui se’n recorda ara que fa només 2 anys, va registrar al Parlament una proposta de resolució sobre un “pacte de claredat” per celebrar un referèndum com a millor solució al conflicte polític!!
És per aquest mullader que recorda haver votat l’1-O, però no què va votar: “Diria que en blanc, mira”.
Ara, sense que ningú no li ho demanés, la senyora Albiach ha corregut a fer-li els deures al Govern català perquè els porti d’allò més entenimentats a la Taula de Diàleg, amb renúncia inclosa al referèndum, maleït entre els maleïts.
Equidistant com a funàmbula a la corda fluixa, l’equilibrista Albiach reparteix responsabilitats amb menys gràcia que la senyoreta Poppins explicava rondalles paraigua en mà als menuts de casa aliena: n’era només la mainadera.
Entre equilibris, a la Senyora Funàmbula li han crescut els nens i com més va més costa que no diguin ximpleries d’adult.
La Generalitat republicana, feminista, eco-tot i alternativa, que ara sembla un circ autonòmic pobre, no es reconeix a la foto.
Per això li fa els deures, perquè diguin el que convé dir.
Però no patiu, que per redreçar la situació Na Funàmbula ha reinventat la roda amb el marc d’un quadre vell i ens l’ofereix com a art contemporani (amb més interpretacions que funcionalitat)
Quins són aquests quatre punts cardinals del loft polític autonòmic-sobiranista “amb moltes possibilitats” que hem de construir tant si com no, sabent que només Sí és Sí?
1. Desjudicialitzar el conflicte bo i reformant el delicte de sedició i el mateix Poder Judicial. ¡Sí se puede!, ¡Sí se puede!
I jo que la donava per feta, i el tema resolt!
És clar, com el marc és vell i sordeja… sempre convé d’insistir-hi! Au, que fa baixada!
A la imatge, podem observar el neguit de Carlos Lesmes tant bon punt se n’ha assabentat pels diaris de la que li ve a sobre.
2. Millorar l’autogovern català (amb la gestió d’infraestructures ferroviàries, ports, aeroports i habitatge, hisenda pròpia i tot) i blindar-ne el marc competencial…
Que serà potser per arribar a l’excel·lència? Això per les elits extractives o supernumeràries. Més popular: Per garantir “La Sobirania”
De tant jugar amb els mots, oblidem que l’únic-sobirà realment-existent-a-la-pantalla-plana amb una mà ens fa el signe de la victòria i amb l’altra fa un palet identitari o peineta castissa, perquè se’l reconegui fill de Borbó. L’altra sobirà, el constitucional, el poble espanyol, aplaudeix l’enginy i es deixa enganyar.
Bé, aquesta és la Peineta Real, que s’ens ha colat en l’embolic de les al·lusions.
3. Blindar la immersió lingüística i la unitat de la llengua catalana… amb una llei de plurilingüisme.
Ara t’entenc!
Quan érem bilingües (els catalans), els de la llengua imperi l’aixecaven i llepaven més. Ara es tracta de repartir les llepades, oi?
És lògic, a un país plurinacional li pertoca una llei plurilingüe. Llàstima que no som Suïssa ni tan sols Bèlgica, però encara podem donar la sorpresa!
Som-hi, que entrem amb rulls a l’última etapa. Ens hi ho juguem tot!
4. tornar a liderar les bases d’un nou pacte territorial, una república plurinacional de persones lliures que planti cara als oligopolis.
Ens ve a dir que el Gobierno Más Progresista de la Historia vesteix d’allò més sado amb els poderosos, a diferència del Govern català republicà i eco-tot, que vesteix arnat pel Procés.
Vet aquí una coalició de Castigadors a punt de saltar sobre la propiciatòria víctima.
I ara va de bo, la cirereta del pastís (un clau rovellat que li surt al vell marc)
Som Països Catalans, però no cal dir-ho en veu alta, que ja ho sabem: millor parlem d’una veritable aliança mediterrània amb el País Valencià i les Illes Balears… per fer quines veritables coses?
- aprofundir en les sobiranies del poble?,
- fer-hi la revolució eco-socialista?
- guanyar-li el pols a l’emergència climàtica?
Això son petiteses, ximpleries i bestieses. El que importa de debò és ser mes forts que el Madrid d’Ayuso, el forat negre que ens buida Espanya per abducció.
Com a societat, ja hem passat per aquesta dèria de remenar el cistell per acabar no agafant cap cirera. Només cal adonar-se’n. És millor oblidar el pou, que la nostra atención s’alliberi de la força gravitatòria que ens hi arrosega, i mirar endavant.
Us deixo amb el gran moment estel·lar de la Jèssica Albiach, que mai no podrem oblidar.
