Les guerres i les catàstrofes naturals no son un fenomen nou, però sí el fet de viure-les en temps real per molt que passin a kilòmetres de les nostres llars i fins i tot de les nostres fronteres. Els governs, i nosaltres també, estem massa ocupats, esgotats i preocupats en intentar recuperar una mica de normalitat després de la fatiga pandèmica pel coronavirus. Tot plegat es de difícil gestió i la millor sortida que hem trobat a nivell individual ha estat desconnectar de tot. No voler saber-ne res. Evadir-nos.
Però si com a individus una retirada tàctica és saludable a curt termini, com a societat fugir d’estudi és una estratègia equivocada a mig i llarg termini. Quan parlem dels estats, de la cooperació i la geopolítica internacional hem de tenir present que a major poder major responsabilitat. I aquesta part occidental del món té molt més poder que qualsevol altra. D’aquí la seva més gran responsabilitat.
Hi ha la temptació de desentendre’s de l’Afganistan tant bon punt finalitzin les evacuacions. La pandèmia i els problemes derivats que acusen els estats semblen l’excusa perfecta per mirar fronteres endins i refugiar-se en nacionalismes sanitaris i econòmics, com ho planteja Boris Johnson per exemple. És evident que els governs han d’ocupar-se dels seus ciutadans primer i després assumir el seu rol humanitari, però això no vol dir desentendre’s de la responsabilitat que a cadascú li pertoca en funció del poder que té. I aquí, com a parèntesi, s’ha de reconèixer l’actuació responsable i humanitària de l’estat espanyol en aquest episodi.
El virus de la COVID-19 ha estat prou contundent per evidenciar que malgrat haver-hi moltes nacions al món, de món només n’hi ha un, tot i que la part habitable sigui com més va més reduïda. Els virus no ha respectat cap frontera, i mentre els països rics acaparem les vacunes, l’altra meitat del món, pobre, continua lidiant amb les variants que tard o d’hora acabaran rebotant-nos i afectant-nos de nou.
El canvi climàtic és un altre exemple de desafiament que tampoc entén de fronteres. I la crisis migratòria no ha terminat ni s’aturarà per molt que occident s’entesti en negar-la, aturar-la o rebutjar-la. La realitat s’imposa. Sempre. Cal parar atenció, reflexionar-hi i construir alternatives, que hi són, però demanen intel·ligència, valentia i un cert sentit de justícia.
Avui més que mai molts països necessiten ajuda humanitària. Cal destacar-hi l’informe sobre assistència humanitària global, de l’oficina de coordinació d’emergències de les Nacions Unides, citat pel The New York Time, que assenyala que a mitjans de 2020 més de mil milions de persones vivien en 31 països amb crisis humanitàries duradores (al 2005 n’eren només 13). I per acabar-ho d’adobar, l’ajut humanitari va caure per primera vegada des de 2012, de 31.200 milions de dòlars a 29.600 milions, i no hi ha senyals que els diners tornin a créixer.
Fem, però, un esforç per palesar l’evidencia amagada sota els mots: tan crisi humanitària és la que té origen catastròfic, accidental o “natural”, com la que ha estat llargament gestada pels ventres insatisfets de produir i consumir, i de més produir per més consumir. La responsabilitat humana és punyent.
Així doncs, què els demanem nosaltres als nostres governs al respecte?. Hem d’entendre i acceptar que els problemes que no s’afrontin no desapareixeran. De la cooperació i reacció que siguin capaços de coordinar els estats depenen molts dels reptes que ens acabaran repercutint directament els anys vinents. Cal ser exigents i evitar simplificacions nocives que contaminen els debats.
Què diu macondo, ara?
És castellà?