Núria Cabo Monteagudo. 38 anys. Barcelona. Soltera. Ofici: ballarina, especialista en la dansa índia kathak, professora de Ioga i activitats fisicoesportives i també de la llengua hindi. Religió: No en professo cap. Política: No em refio gaire de la política.
La felicitat és la vocació de l’home, va dir el monjo dominic francès Pare Lacordaire a principis del segle XIX i la Núria, veïna nostra, hi afegeix, i de la dona. Espontània, explica els camins per on l’ha portat la seva vocació de ballarina. Va deixar una feina ben pagada, els amics i familiars i se’n va anar cap a l’Índia. Ha après de mestres de la dansa que li doblaven i triplicaven en edat però amb una flexibilitat i una lectura de la realitat que els convertia en pous de saviesa on beure i aprendre’n.
Després d’una dècada de viure-hi aprenent la dansa popular i d’elit, l’idioma i la cultura, ha rebutjat ofertes de feina que, de jove, haurien estat un somni, perquè “m’allunyaven de l’estil de vida que he vingut treballant”. Com de bones? li preguntem: “A Bombai em vam proposar un bon sou, a banda d’apartament, xofer, horari ben còmode i altres beneficis”. Que no l’hi hagin seduïda diu molt de la seva determinació. L’entitat amb què col·labora a Barcelona, Indian Culture Centre ha guanyat el segon premi de foment a la participació en la categoria “integració de les dones, nens/nenes i joves migrants a Barcelona” de la Federació d’Ateneus de Catalunya, en reconeixement al curs que hi fa la Núria per a dones de la comunitat indo-catalana.
Expliqui’ns una mica qui és vostè?
Vaig néixer i em vaig criar a Hostafrancs. D’aquí als 7-8 anys ens mudem a Girona, i arribem al barri l’any 1992. El meu pare és de Barcelona i la mare de Castella-la Manxa. De ben petita ja feia activitats físiques, sobretot dansa, que m’han acompanyat sempre.
Recordo que jugava ballant a l’habitació (sóc filla única). I a les festes del poble on anava a estiuejar, sempre era la primera a ballar quan començava l’orquestra i l’última en marxar. El ball sempre m’ha habitat. En l’adolescència vaig centrar-me en els estudis, i després ja era massa gran per seguir una formació acadèmica relacionada amb la dansa i arribar a dedicar-m’hi professionalment. Tot i així, em negava a donar-li l’esquena…
Com ho reprèn llavors?
Gràcies al cinema. En veia molt d’independent, tot de cicles a la filmoteca, i així vaig descobrir el cinema indi. Em semblava interessantíssim, i encara més el fet que els actors i actrius ballessin. Llavors a Catalunya estava de moda la dansa del ventre i vaig acabar dirigint el grup de ball. De Bollywood m’agradava sobretot la música i la percussió, però no el vestuari que utilitzaven, i com que s’hi barregen coreografies tradicionals i populars índies amb les occidentals, m’hi vaig interessar per conèixer més la cultura i les altres danses índies, com el kathak, que és la que ballo.
Quin tipus de dansa és?
El kathak ve de la paraula katha que significa història en hindi. És una dansa que neix per a explicar històries dels déus acompanyades amb música. Amb l’arribada de l’imperi àrab a la península indostànica, aquesta es nodreix de cultura musulmana i de cerca d’una estètica. De fet, se la considera un dels orígens del flamenc; hi ha molta feina de peus, com el zapateo del flamenc, amb la diferència que en el kathak ballem descalces, i a més ho fem amb picarols als turmells, pel que fem música mentre ballem. Per a fer-se una idea, és molt semblant al flamenc quant a ritme i força expressiva, però amb una delicadesa més subtil en el moviment corporal, a més de contar històries dels déus i de la mitologia índies.
Deu anys a l’Índia, com van anar?
L’Índia et dóna sempre una de freda i una de calenta. La vida i el món allí s’intensifiquen més. Durant aquest 10 anys venia a Espanya només uns mesos per a fer diners, treballava, per exemple, en un bar, i després tornava a l’Índia. Vaig estar en el nord a la ciutat de Varanasi o Banarés, que és una ciutat molt important per al hinduisme i un centre religiós i filosòfic molt gran.
Per què allí?
Perquè hi vaig trobar el meu professor i vaig adonar-me que volia aprendre d’ell. Allí l’aprenentatge és més tradicional, de mestre a alumna directament. Després vaig pensar que estaria bé que la formació fos més acadèmica i ell em va proposar de preparar-me per a un conservatori de dansa i música d’aquí.
Què aprenia d’ell?
Dansa, ball. Jo el ioga l’he après per a mi. El meu primer mestre igual tenia 60 anys. Quan li veies semblava molt major, fins i tot feien ganes de córrer a ajudar-lo, però, quan començava a dansar es transformava. Deies: no pot ser! Tenia una flexibilitat fabulosa. A més, allà tot és més artesanal. Aquí per a fer els exercicis usem tot molt còmode, però ells ho fan en estores naturals.
Quins records conserves d’aquestes anades i vingudes de l’Índia?
Un record agredolç. Ha estat una mica dur fer-te respectar com a dona. Allà la dona sola i soltera és poc habitual. Per contra, la part més plàcida ha estat la proximitat i el caliu humà que reps. Compartir és molt natural i tothom és conscient de la necessitat d’ajuda dels altres, per la qual cosa sempre hi ha aquesta predisposició a col·laborar-hi amb tothom.
Després també hi és el paisatge, que és l’imaginari que tenim aquí, però que és real; temples, carrerons. Fins als sons del carrer són agradables. Aquí tot és molt organitzat i lineal.
Torna perquè dona per acabat un cicle o hi ha una altra raó?
Fa uns anys havia decidit que havia d’assentar-me a Barcelona. En Índia m’anaven sortint propostes de feina, però volia mantenir el meu vincle amb Barcelona i viure per mesos aquí, així que acabava acceptant ofertes molt temporals. Però quan venia a Barcelona en el meu camp no em coneixien. Així que ja havia decidit residir-hi de manera permanent quan va arribar la pandèmia i em va obligar a complir el pla que jo no havia pogut… (riu)
I com ha anat aquest retorn a la ciutat i el barri?
Molt bé, estant en la situació com la que estem. Vaig tornar a treballar en el bar que sempre m’agafava a l’estiu, però a les dues setmanes d’arribar-hi van haver de tancar. Llavors un amic em va animar a presentar propostes en Centres Cívics i altres llocs que fan oferta cultural. La resposta va ser ja ho tenim tot cobert. Però al barri, alguns van tenir una mica de curiositat i em van convidar. Vaig començar en el centre cívic de Font de la Guatlla a fer classes privades. Al final em van convidar a obrir altres grups. Només que ara no es pot fer res de res enlloc.
El seu ensenyament de l’hindi ha tingut reconeixement.
Sí, col·laboro amb una entitat que es diu Indian Culture Centre, associació que agrupa la comunitat indo-catalana. Em vam convidar a ensenyar l’hindi que havia après. M’ha semblat preciós perquè aprendre un idioma mai no és només una llengua, sinó també introduir-te a una cultura. Per mi ha estat una manera de retornar tot el que a l’Índia m’han donat, em sembla preciós.
Com és la comunitat Índia que resideix a Barcelona?
Són empresaris, gent nascuda aquí o arribada de fa molts anys. Gent que treballa en multinacionals. Després hi ha també la comunitat filipina. Una associació en el Raval. Abans la diversitat era molt present només al Raval, però ara la ciutat sencera és així. I encara més en el nostre barri.
Oi que sí?
És important que tothom ens entenguem com a comunitat. Viure-la des del costat més humà. I evitar la burocratització que se’n vol fer de tot.
Com ha viscut la seva família la vocació artística que té?
Han sofert molt. Són persones de classe treballadora que han viscut i progressat gràcies a la seva feina. Un dia, de joveneta em van dir: Núria, o et paguem unes noces o et paguem una carrera universitària. Tots vam convenir que la millor opció era la carrera (riu). Sempre m’han animat a ser totalment independent. Però l’Índia quedava molt lluny i la veien una mica perillosa. Després a poc a poc veient que jo estava bé es van tranquil·litzar. Em fam molt de suport i sempre són els meus primers fans.
Què feies abans de marxar?
Vaig fer una diplomatura de turisme abans d’anar a l’Índia. Tenia bona feina, un bon salari.
Com està el sector a Barcelona?
A Barcelona a nivell més popular es limita molt a la dansa contemporània. Això ho entén tothom. La dansa índia aquí necessita una mica d’adaptació. La gent pensa que és dansa Bollywood però en veritat la dansa índia s’estudia en un conservatori.
O sigui que està intentant obrir un camí encara nou.
A Barcelona només hi ha una persona que ho fa, però el seu públic és sobretot la comunitat Índia i és un estil Bollywood. Que no és el que jo proposo.
La dansa, excepte de la d’elit, encara és un camp totalment femení.
És curiós perquè en l’Índia no és així. No està ben vist que la dona s’exposi. I a més és molt normal que l’home balli. Hi vaig treballar amb un professor que és del llinatge de la figura més important de la dansa, que allà és totalment religiosa i devocional.
Alguna cosa que hagi après de l’Índia que ens pugui ajudar en aquesta conjuntura?
No sé si per a la pandèmia, però una cosa que he après és a obrir bé els ulls. A estar sempre escoltant l’entorn, perquè allà en qualsevol moment passa un mico, una vaca…. i has d’anar amb una mirada ben atenta. Mentre que aquí mires el mòbil fins i tot quan camines pel carrer. Aquest contrast és una metàfora de fins on estem aïllats en nosaltres mateixos, hem deixat de prestar atenció als altres i potser convé tornar la mirada al nostre voltant.
