Voluntat de crear consensos
La situació que estem vivint és preocupant i desesperada per a moltes famílies i petites empreses, però fins ara la ciutadania ha fet prevaldre la voluntat d’entendre el que està passant i l’ànim de construir o reconstruir després de l’embranzida. Hi ha neguit i cada vegada més desesperació. Mentrestant, alguns partits, amb una irresponsabilitat majúscula, intenten treure’n rèdit enmig de la crisi.
Si hi ha una raó per creure que ens en sortirem és el capteniment majoritari dels ciutadans i ciutadanes. Tretes les excepcions, que sempre confirmen la regla, fins ara tothom ha entès la necessitat de protegir-nos davant d’un virus que ens amenaça la vida (i la bossa), sobretot les dels més febles. I tothom ha acceptat ―a contracor― cada nova mesura de seguretat que dicta el govern, malgrat els drames personals i col·lectius que se’n deriven. Santa paciència.
Ara, dit això, ni les persones podem aguantar indefinidament ni la situació és sostenible sine die: hi ha d’haver una resposta d’estat. Perquè no es pot empènyer la gent a un carreró sense sortida. Els ciutadans hem de tenir un horitzó vital, i els governants han de cuidar el to, les formes i sobretot centrar la gestió en les necessitats més apressants. Perquè la propaganda té un límit. I la confiança i la paciència també.
Cal serietat, sentit de la responsabilitat i lideratge. I per això cal prendre també mesures i decisions que acompanyin els milers i milers de famílies que estan al límit. Cal que els estralls d’aquesta crisi es reparteixen, cal no tenir por als dogmàtics de tots els bàndols, perquè escanyar els més nombrosos i deixar indemne els més afavorits (les elits de sempre) no ajuda gaire a confiar que s’està mirant pel bé comú i decidint amb sentit d’estat.
Judicis o nyaps judicials
El que ha passat amb el Major Trapero hauria de fer avergonyir el poder judicial. A ningú convé que un dels tres poders de l’estat caigui als nivells de descrèdit en què ho ha fet aquesta institució. Al poder judicial hi ha zones ombrívoles que continuen funcionant amb una lògica predemocràtica que fa palesa la persistència dels defectes de la transició. Afegim-hi ara l’última operació de la Guardia Civil, batejada Vólkhov com la batalla protagonitzada el 1941 per les tropes hitlerianes i la División Azul franquista per intensificar el setge a Leningrad: Què ha de pensar el ciutadà? El català i el sevillà, l’independentista i el que no ho és. El fet només ruboritza, enfureix i tot plegat provoca encara més tristesa. Munició perquè uns i altres vagin fent propaganda enmig d’una situació sanitària i social sense precedents. Ens alegrem pel Major Trapero i servidors públics com ell. I reclamen seny al poder judicial a l’hora d’aplicar el dret a les mesures sanitàries restrictives dels executius.
Saludem la recuperació de la democràcia a Bolívia
Al novembre de l’any passat el líder indígena, Evo Morales, expresident de Bolívia, després de 14 anys de govern, sortia del país entre acusacions de frau electoral que organismes internacionals posteriorment van descartar absolutament. Part de l’oposició boliviana, d’extrema dreta i populista, aliada obertament amb la cúpula militar, va aprofitar el descontentament social en una part de la societat, sobretot la classe mitjana ―cada vegada més estesa gràcies, contradictòriament, a les polítiques de redistribució i dinamització econòmiques del govern del Movimiento al Socialismo (MAS), partit del líder indígena―. Aquesta classe mitjana no va acceptar l’intent de Morales de prolongar-se un mandat més al poder i un lideratge massa cabdillista.
Al país persisteix un racisme estructural envers els indígenes fortament arrelat en una part de la població que ve de la colònia. A més de molts errors, Evo Morales i el seu partit també han tingut encerts importants: han dignificat la identitat indígena i portat una excel·lent gestió econòmica elogiada per tots els organismes internacionals (BM, FMI…) Com a resultat, un creixement sostingut que ha reduït la pobresa del 60 a un 35% i ha eixamplat la classe mitjana en un milió de persones.
La victòria del MAS per un contundent 55%, amb Luis Arce i David Choquehuanca, ministre d’economia reconegut internacionalment el primer, i líder indígena de tarannà dialogant el segon, subratlla l’avenc que s’ha fet en matèria d’inclusió dels sectors populars i la poca capacitat de l’oposició de convertir-se en alternativa de govern entre els sectors històricament marginats. Saludem la recuperació de la democràcia en aquest país germà i els desitgem sort en els reptes de país que enfronten.