Víctor Recacha
A Barcelona, “de bon principi, la Renault va anar a carregar-se la Nissan. I al final, ho ha aconseguit”, lamenta Martín López. La fàbrica de la Zona Franca que la marca japonesa vol tancar ha estat el seu lloc de treball durant 30 anys.
Al 1999, en un moment de debilitat, la multinacional asiàtica va entrar en una aliança amb la francesa, que sempre ha portat la veu cantant. Controla un 43,4% de les accions de Nissan, que només té un 15% de Renault. Un té dret a vot, l’altre no.
López reconeix que el centre de producció de la Zona Franca estava produint a menys del 30%, “però perquè ho han volgut ells”. “Fa anys que els models que es produïen aquí se’ls emportaven a fàbriques de Renault a França. És clar que no és rentable”, denuncia.
A nivell global, un altre exemple d’aquesta dinàmica, segons l’extreballador de l’empresa, és la suposada còpia de models. Com ara el Renault Scenic, que s’hauria valgut del disseny del Nissan Almera Tino. O el Renault Kadjar, una “còpia barata” del Nissan Qashqai. López assegura que ven perquè és barat, però no ha aconseguit fer ombra al seu rival japonès, un supervendes mundial, perquè és de pitjor qualitat. Ara bé, aquest hauria estat el principal objectiu: fagocitar les vendes de la companyia nipona. La relació entre totes dues empreses és complicada. Corporativament són aliades estratègiques. Però al concessionari, segueixen sent competidores.
Óscar Grados, mecànic de la factoria de la Zona Franca, coincideix amb el seu company: “Hem vist com vehicles que funcionaven i tenien bons índex de producció se’ls han emportat a altres fàbriques, majoritàriament de Renault”. “Hem fet un gran esforç en va, perquè l’alta direcció ha deixat morir la nostra empresa. Ens han anat arrabassant el futur poc a poc”, sentencia.
“Sempre he sentit, des que vaig entrar-hi, que amb l’aliança amb Renault s’ha perdut molta qualitat, tant laboral com salarial”. Fa sis anys que Grados va incorporar-se a la planta de pintures, i des de llavors sempre ha sentit rumors del desenllaç que finalment s’ha acabat produint. Aquest clima ha afectat els treballadors, que mentrestant anaven perdent part del seu sou i feien grans sacrificis per ser més competitius i entregar cotxes “amb una qualitat molt alta”. “Es fa difícil viure una vida laboral pensant que en qualsevol moment tancarà l’empresa”, explica el treballador.
Des que es va signar l’aliança amb Renault, Nissan s’ha recuperat. Fa anys que va superar en vendes la seva estreta rival. En el seu moment, el fabricant japonès va saber reinventar-se amb el llançament de nous dissenys i models. Alguns han estat un fracàs, però altres han demostrat ser un èxit comercial a tot el món. Les pèrdues presentades enguany en plena crisi Covid són les primeres en 11 anys pròspers econòmicament.
Malgrat tot, les tres fàbriques de Catalunya —Zona Franca, Montcada i Sant Andreu de la Barca— no han aconseguit independitzar-se de la influència del grup Renault, que és “qui pren les decisions”, segons López. Ell va ser un dels afectats pels 600 acomiadaments pactats fa més d’un any, un primer senyal —ignorat pels governs— que alguna cosa no rutllava a la Zona Franca. “Abans venien els caps del Japó. L’últim cap que vaig tenir era francès. Amb això t’ho dic tot”.
Però quan el Ministeri d’Indústria va reaccionar, a finals de maig, presentant un pla per prioritzar la producció de cotxes elèctrics i evitar el tancament, ja s’havia filtrat als mitjans que le decisió de marxar de Catalunya estava presa. “Hauria d’haver estat abans”, diu López.
També culpa el Govern català i l’espanyol —concretament, el de Zapatero—, perquè “no estaven per la feina” quan Nissan va proposar construir una planta nova a Catalunya al 2006. Un projecte que hagués suposat una inversió de 400 milions d’euros i, segons l’exoperari, “hagués garantit el futur de la fàbrica”. El projecte passava per fer unes oficines, un centre de logística i una factoria a Igualada. Unes instal·lacions més modernes que les de la Zona Franca, que tenen més de 50 anys i a les que “fa deu anys que no inverteixen un duro en millorar”. En l’operació hi hagués estat implicat el Consorci de la Zona Franca, propietari dels terrenys. Però per fer realitat el nou centre, calia millorar la infraestructura de carretera i de ferrocarril fins al Port. I finalment, les administracions van descartar-ho.
López està convençut que si Nissan tingués ara a Igualada un punt d’operacions semblant al de Seat a Martorell, la major eficiència de la fàbrica i l’interès per recuperar la inversió haurien evitat el desmantellament previst per al desembre.
Des de PIMEC, subratllen que aquest tancament afecta més de 31.000 treballadors entre personal directe, subministradors de components, logística… A la patronal parlen de “drama humà” i alerten que afectarà a 400.000 empreses del sector. La facturació en risc, la xifren en 3.600 milions d’euros.
Josep González, president de PIMEC, creu que “a una decisió de tant calat es difícil donar-li la volta”. Tot i així, aposta per “anar junts Gobierno i Govern per posar en marxa totes aquelles mesures que puguin convèncer del contrari”.
Governs, sindicats i patronals han reconegut públicament la dificultat de revertir el tancament a aquestes alçades, però asseguren que segueixen treballant per aconseguir-ho.
Els dos treballadors entrevistats veuen molt difícil que Nissan s’ho repensi. “És pràcticament impossible”, opina López. “Als japonesos els costa molt prendre una decisió. Però quan la prenen, ja no hi ha marxa enrere”.
Grados tampoc creu que l’empresa canviï ara de parer, “però sí que hem de lluitar fins al final per poder aferrar-nos a qualsevol brot per mínim que sigui. Les administracions haurien de lluitar durament perquè l’empresa hi faci marxa enrere”.
L’única solució que veu és la derogació de la reforma laboral o almenys l’article 51: “Sense aquest canvi la nostra esperança s’esvaeix i li dona el poder absolut a l’empresa per fer acomiadament col·lectiu”.
L’altra carta que els queda és la vaga indefinida en la que porten ja més de 50 dies. Només han de fer-la els operaris de la planta de Montcada, subministradora de les planxes a la fàbrica principal, la de Zona Franca, que queda paralitzada. Però els salaris s’han de pagar igual perquè allà no hi ha vaga. De manera que amb aquests diners es finança la caixa de resistència perquè a Montcada es pugui mantenir l’aturada industrial. Nissan encara té per entregar 1.500 vehicles a Mercedes, que no s’estan produint.
Mentrestant, el moviment obrer manté les mobilitzacions. Fins i tot amb un escarni a casa de Frank Torres, el directiu encarregat d’executar el desmantellament. Torres ha reiterat que el tancament no es revertirà i demana diàleg i col·laboració a governs i sindicats. Nissan ha premut l’accelerador directe cap al final, però la plantilla no li ho posarà fàcil, i segueix reclamant un #FuturoParaNissanYa.
