Seat, com la resta dels barris de La Marina, té una història plena de lluites veïnals, però la que vam viure la jornada de l’1 d’Octubre n’ha estat la més intensa i emocionant en moltes dècades. Aquest cop, la nostra mobilització no era només de barri, era compartida i simultània amb tot el país: des de la benestant Bonanova fins al modest poblet del Montsià, tots estàvem sent protagonistes d’uns fets que van ser notícia de portada a tots els informatius del món.
L’1-O passarà a la història i quedarà en la nostra memòria pels fets i les emocions d’aquell llarg dia de 28 hores. Des de la vibrant assemblea de barri de la tarda de dissabte fins a l’alliberadora cassolada de la nit de diumenge, res va ser propi d’un cap de setmana normal.
La determinació de la primera vintena de persones que ocupem el col·legi a la nit, la incertesa pels companys d’altres col·legis amb qui estàvem connectats però separats, la inquietud pels primers missatges a les xarxes alertant que els policies estaven sortint del port amb ganes de gresca i el secretisme dels contactes amb els representants de l’organització que ens visiten de matinada amb instruccions sobre l’imminent repartiment de les “pizzes”.
L’alegria amb l’arribada de les “pizzes” que en realitat eren urnes, l’esperança de veure a les 5 del matí (!) més d’un centenar de persones al pati esperant l’hora de votar, la tristor de la pluja que volia deslluir la jornada, la solidaritat per muntar el dispositiu electoral amb la precarietat dels mitjans al nostre abast, l’ansietat per poder connectar un sistema de cens que no responia, la impaciència d’alguns que no podien esperar més i la paciència infinita dels molts que van fer cues eternes i a més van quedar-se fins al recompte, l’emoció dels avis que feia tants anys que esperaven aquest moment i la il·lusió del jovent que s’estrenava a les urnes.
I la por! La por en veure que estaven fent els policies espanyols arreu del país. L’angoixa pel què podria passar si venen aquí, el patiment per amics i familiars a altres escoles del barri o de fora, la perplexitat per una violència coneguda pels més grans i desconeguda pels més joves, la paranoia cada cop que rebem missatges que avisen dels furgons al Passeig o a plaça Cerdà.
I la força! La força d’un barri que malgrat tot va voler fer valer els seus drets, la valentia d’una gent que mai no tornarà a deixar-se trepitjar per cap governi ni cap llei injusta, el cor que no va deixar defallir en un dia tan esgotador i l’enginy per trobar solucions a cada inconvenient que sorgia. I la sort, també, que finalment els policies no van (atrevir-se a) visitar la nostra Seat.
L’expectació quan es tanquen les urnes i esperem el resultat, l’alleujament en les converses relaxades després de tanta tensió, els somriures quan veiem que hem pogut burlar els intents de l’estat per censurar-nos, la sorpresa quan s’anuncia que vora un 80% dels electors ha votat sí a la República Catalana independent, l’eufòria quan cantem “Els Segadors”, càntics a favor del barri i que els carrers seran sempre nostres.
I l’orgull! L’orgull de la victòria quan acompanyem les urnes cap al seu destí final. L’orgull per la lluita d’un barri i d’un país que ha donat la cara i que ha derrotat la violència policial, política i judicial d’un estat que ja hem decidit que no és el nostre.
Mauro Sturlese
