La manifestació de les galledes, obra de Roc Black Block (2021), a la cruïlla del carrer Pere Jacas amb la Rambla de la Pau, a Vilanova i la Geltrú.
Pel Rubén Cruz
El títol d’aquesta primera entrega (planta zero de l’edifici en construcció) no vol ser pretensiós però sí optimista.
Neil Postman, un dels meus consultats i referits, en feia la proposta d’oferir a les generacions en formació una educació emparada en l’estudi i reconeixement dels moments fundacionals (més que estel·lars) de la Humanitat, dels grans valors que l’han acompanyada. Cal dir-los que
«el món no es crea de nou cada dia, sinó que tothom s’hi està dret damunt les espatlles d’algú altre.»
Neil Postman. Tecnòpoli (1994) , p. 210
Una tal educació renovaria el sentit del per què conèixer: per donar-nos engrunes de seny, per viure una vida bona (digna i plena), per reflexionar-hi i detectar bestieses: si després decideixes creure-te-les, serà al teu risc i ventura.
Jo no pretenc tant, però miro d’establir contacte i conversa emocional i intel·lectual amb persones que han dit alguna cosa valuosa sobre el que m’interessi en cada moment, i intercanviar-hi unes paraules.
Ja sé que les paraules les carrega el diable, concretament l’ídol del mercat, que en deia en Francis Bacon, però són com l’atmosfera d’aquest món nostre, que ens envolta i no ho pots evitar… sense escapolir-te a uns altres mons.
I allà fora n’hi haurà planetes, alguns dels quals amb Vida —la llavor del futur que vindrà—… I si hi ha vida —éssers que transformen l’energia vital— vol dir que hi ha d’inevitables atmosferes…
Però m’estic deixant portar per la necessitat de generalitzar i de portar la mirada esbiaixada cap allò desconegut. De seguida em confessaré d’aquest pecat.
L’helèctica és una energia de ficció, inventada al cap jove i inquiet del MaxAlvaro. La situa en un planeta extra-solar (vist de casa estant, perquè si el mires des de l’estrella blava DOXNite, aleshores és intra-solar). La perspectiva des de la qual es parla sempre s’ha de vigilar i parar-hi atenció, per evitar els maleits biaixos del beneit llenguatge.
MaxAlvaro ha dissenyat els plànols d’un metavers i feina se li girarà per omplir d’històries les sales on moure els seus avatars. Perquè el cor té raons que la raó no entén (que deia en Blaise Pascal), l’il·lustrador té el deure de donar vida a les seves criatures, i jo tinc el gust d’oferir-li una finestra comentada en les successives entregues.
Fa estona que calia presentar-vos els ídols d’en Francis Bacon (1561-1626), perquè aniran apareixent al llarg d’aquest article i dels successius, i m’hi podré referir.
El pare de la ciència experimental i aplicada publicà un manifest científic el 1620 on declarava que l’objectiu pràctic de la ciència és posar la natura al servei de l’home. Cal millorar les ments dels homes per millorar la seva sort, però els prejudicis els han impedit dominar la natura.
Els prejudicis són errors humans que han arrelat a l’enteniment i dificulten l’accés a la veritat. Són quatre les fonts d’idees preconcebudes i maneres esbiaixades de conèixer, com ara la condició humana (desvalguda i necessitada de generalitzar opinions, considerar que la natura té un fi preestablert que s’ha de trobar…), l’educació rebuda o els costums heretats (deixar-se portar per la subjectivitat…), l’ús del llenguatge (poc rigorós, seductor o “alternatiu” amb què una mentida passa per veritat) o les falses creences (que no aguanten la demostració lògica o el contrast experimental).
Però qui estigui lliure de pecat llenci la primera pedra. Ja veurem quina amagava en Bacon.
Les fons d’error Bacon les anomena ídols amb quatre noms ben sonors i descriptius que m’agrada dir a viva veu:
— l’ídol de la tribu, que ens fa creure que les nostres percepcions són els mateixos fets de la natura; és el prejudici propi de l’espècie.
— l’ídol de la caverna, que ens fa tenir idees errònies derivades de l’herència i de l’entorn; és el biaix de l’educació rebuda i dels costums apresos.
— l’ídol del mercat, que ens enganya amb paraules; és el biaix de l’ús del llenguatge.
— l’ídol del teatre, que ens enganya amb idees especulatives, no comprovades amb la pràctica; és el biaix de les falses creences representades a l’escenari del món.
Eppur si muove…
I tanmateix les contradiccions formen part inseparable de qualsevol cultura humana:
«Són els motors de la cultura, responsables de la creativitat i el dinamisme de la nostra espècie.»
L’historiador Yuval Harari les anomena “dissonància cognitiva” i veu en elles un avantatge vital:
«Si les persones no haguessin estat capaces de tenir creences i valors contradictoris, probablement hauria estat impossible d’establir i mantenir cap cultura humana.»
La cyber-cultura “alternativa” voldrà ser perfecta, però ja no podrà ser humana.
Millor així, oi?
Perquè aquest estiu he descobert un fenomen de la nostra civilització occidental que desconeixia (un entre milers que encara desconec). Es diu transhumanisme o posthumanisme i, com tota paraula nova per prefixada, desperta controvèrsia, com si el prefix definís la qüestió i el vell nom prefixat li degués alguna cosa, una oportunitat de… sobre-viure-hi, vet aquí un altre terme compost però incorporat sense por al nostre bagatge cultural.
He pensat que pagava la pena de resseguir els cables que connecten les nostres emocions i les nostres raons, que ens fan gaudir de la lectura d’una novel·la o d’un assaig. Ho intento en els següents capítols.
Al darrere de tanta història i tant relat sempre hi ha el doblet de nosaltres y els Altres.
Tenim consciència recent d’on venim i del que encara som: uns simis vanitosos que exhibim el cul per marcar territori.
Fem una volta per platges, terrasses de bar amb o sense música, i espais públics on s’aplega la gent jove —i no tant— ens convencem d’aquest tret nostre tan animal i tan humà. Som micos amb consciència còsmica, i la feina que hem tingut per arribar-hi ens ha fet creure divins.
«Jo Tarzán, aquí el meu paquet i la meva tableta; Ella Géin, la meva xicota, i aquí el seu cul i la meva mà. Tu, badoc de disco.»
I els Altres són la font de les nostres pors, dels nostres pitjors instints, però també d’algunes alegries i millors moments.
Miraré de seguir aquest programa:
1. El pecat que destrueix la confiança, 2. La malaltia que se’n ressent de la pèrdua, i fa mal, i 3. El regal, que dona alegria.
Temes:
1. La vida es sueño [supèrbia, descreença en el lliure albir, creença en la predestinació]
2. El diabló Cojuelo [afany de conèixer tot per divertiment i per treure’n profit; al final, els mals que ens afligeixen tenen en comú el desig de destacar entre els iguals i de transcendir a la vida eterna]
3. Carreta y manta [la senzillesa de viure, la consciència de regal i el capteniment per usar-lo i consumir-lo amb alegria mentre duri.
Passem a la conversa.
