Les entitats associatives, essència de La Marina

Text: Andrea Bello / Yohany L. Ayala

La Marina és un barri amb un caràcter especial: lluitador, exigent, amb perspectives de futur i de créixer, participatiu, acollidor… però també a vegades amb una certa apatia i que va a la seva. El seu caràcter el defineixen ni més ni menys que les seves entitats i els seus veïns i veïnes. Al llarg d’aquest any la pandèmia ens ha fet veure la importància de tots els teixits més propers, de barri. Així hem reflexionat sobre molts sectors com el comerç, els treballadors…. i volem començar enguany parlant també del teixit associatiu de La Marina.
Què fan i per què existeixen? Com els ha afectat la pandèmia. Què estan fent bé? En què poden millorar? Quines dificultats tenen. Hem parlat amb unes quantes. Perquè sortosament al barri en tenim moltes! cultura, lleure, esport, comerç, reivindicació, educació, lluita veïnal. Les associacions del barri cobreixen molts àmbits. Allà on les possibilitats són reduïdes, escasses o molt militades hi sorgeix una entitat que vol fer-les possible.

Que estan fan bé les entitats associatives?
“Seguir treballant al barri i pel barri”. Sembla una cosa molt simple, però la Toñy Fernández, presidenta del Centre Cultural d’Estrellas Altas ens dona la clau de les entitats, i és aquesta actitud de fer les coses pels veïns i veïnes. “Donar suport a la gent, estar atents a les necessitats, fer xarxa de barri”. És a dir, existir malgrat tot. Seguir treballant i batallant.
“La voluntat persisteix i intentar complir amb l’objectiu com a entitat tot i les dificultats” ens expliquen la Maria Ortega i la seva companya, del centre de dones Ancora. Voluntat que destaca en totes les entitats, sobretot en les culturals que han estat de les més tocades. Ibtissam Chakkour, de l’entitat àrab-catalana Josur, coincideix en el fet d’intentar esquivar constantment les dificultats.

I d’entitats culturals a les veïnals. La Rosalia Fernández, de l’AAVV de Can Clos, explica que les tasques que duen a terme són moltes: dinamització cultural del barri, activitats pels infants, suport en les reivindicacions. “Estem representant els veïns en les diferents entitats i administracions. Ara a Can Clos per exemple hi ha la lluita per intentar evitar el tancament de l’escola, únic servei públic ben a prop del barri”. Rosalia explica que és l’AMPA qui lidera la reivindicació però que l’AAVV ha fet una feina de pressió davant les administracions demanant atenció a aquests reclams de manera constants. “Hem escrit a totes les Administracions públiques demanant-los que siguin transparents, que escoltin l’AMPA i el barri i que facin seves les decisions que prenen el veïnat”.

1. La Joia de Montjuïc, 2. Associació de Veïnes de El Polvorí, 3. Associació de Veïns de Can Clos, 4. Centre de dones Àncora, 5. Dones del Centre Cultural Estrellas Altas 6. Integrants de la Associació Escola Dominical Undebel.

Les associacions tenim moltíssimes limitacions, però quan hi ha reivindicacions o conflictes “les associacions veïnals som un punt de referència on els veïns acudeixen per demanar que els ajudem a resoldre’ls o orientar-los sobre com buscar alguna solució o com arribar a l’administració, que a vegades no és gens fàcil”, explica l’Abdó Florencio de la Coordinadora d’AAVV. Una feina de suport i gestió que sovint passa desapercebuda.
Amb la pandèmia de la covid-19 la majoria d’entitats associatives han adaptat les seves activitats per poder donar resposta a les necessitats del veïnat tot seguint les mesures de seguretat, també les entitats esportives. Des de la Federació d’Esports de La Marina l’Andreu Farreras ens explica que “hem anat a tots els col·legis de La Marina perquè puguin fer tastets de diferents esports”.
I des l’àmbit de la comunicació ho reiteren: la voluntat de “no quedar-nos quiets ara i buscar suports en aquests moments de crisis és clau per la nostra subsistència” explica Encarni Aranda, membre de la directiva de l’Associació de Mitjans de Comunicació Local.

Què cal millorar per actuar?
Els hem demanat que es pensin cap a dins. La majoria fan autocrítica, coincideixen que sobretot manca un esperit de feina conjunta. Exposen que són conscients que manca una estratègia comuna d’acció, més enllà de les diverses activitats, que són moltes, variades i absolutament necessàries, consideren.
Altra aspecte en què coincideixen és en el fet que sovint hi ha un afany de protagonisme excessiu, que entorpeix iniciatives conjuntes. “Es pensa sempre primer l’activitat i el nom de cada entitat i no es raona més àmpliament en la conveniència comuna”, reflexionen des del Centre de dones, ÀNCORA. Hi coincideixen des del Casal La Vinya. “Hauríem de reconèixer-nos la feina els uns als altres de manera molt més honesta”.
Gairebé tots estan d’acord. Mei Márquez, presidenta de l’Associació de Comerciants creu que “independentment de l’àmbit en què treballem, cultural, comercial, esportiu, veïnal… al cap i a la fi tots ens acabem beneficiant de tenir un barri millor”. La Neus Borrell, presidenta de la Unió d’entitats emfatitza l’esforç que s’hi esta abocant. “Estem intentant que no es trepitgin ni superposin les activitats d’unes i d’altres”.
Altre aspecte que totes destaquen és la necessitat d’incorporar més gent jove. “Cal que agafin el relleu perquè així les entitats puguin evolucionar” continua Borrell. I Florencio afegeix que “és una necessitat de la que som conscients des de fa temps i que no acabem de trobar el com, ja que els joves veuen les entitats com antiquades, però estem oberts a escoltar les seves idees i trobar un punt comú per treballar conjuntament, això aportaria una frescor molt necessària”.

Aranda obre la mirada a la participació en general: “la gent està molt acomodada i no hi participa, i l’entitat es manté amb les poques persones que sí que volem col·laborar. Potser ara que la gent s’ha hagut de quedar més al barri voldran implicar-s’hi”. Una idea, de manca d’interès en general, que també reconeix Borrell. “La gent que col·labora dobla esforços però la resta no s’implica. Crec que en part és perquè la difusió no arriba a tothom i tu pots posar molt d’esforç però si a la gent no li arriba no serveix”.
En general totes són conscients de la molta feina que resta per endavant però la voluntat hi és i els esforços d’aprendre dels errors també.

Principals dificultats i oportunitats perdudes
Totes les crisis comporten també noves oportunitats, diu el bon màrqueting actual, que alguna veritat ha de tenir. Així que, necessitats com estem de perspectives de futurs, ens hem atrevit a plantejar a les entitats aquesta qüestió.
Des dels comerciants, Márquez afirma que el fet que tots els projectes s’hagin aturat per la pandèmia ha estat una dificultat afegida. En el seu cas, moltes de les activitats que donaven visibilitat i oportunitats per captar nous clients o campanyes que incentivaven el consum en botigues de barri, com la fira del comerç, les cantades als comerços, s’han hagut de cancel·lar o modificar substancialment, en el millor dels casos.
Aquestes dificultats en alguns casos amenacen la mateixa supervivència de l’entitat. Com ara la Joïa de Montjuïc, una entitat amb 92 anys d’història, actualment aturada i que tem per la seva continuïtat, així ho admet Víctor Nuez: “som principalment gent gran i ara no podem assajar a causa de les mesures de seguretat i tenim dificultats amb les noves tecnologies. No sé si al estar tant de temps sense cap activitat la gent s’acabi desanimant”.
La dificultat de les relacions interpersonals també acaba afectant, explica Chakkour, “ens està costant més crear xarxes entre comunitats… Si una família ho està passant malament, la part més cultural queda en segon pla, és així i no pots fer-hi res més”.

Les principals dificultats de les entitats no són noves. Però com per tothom, en pandèmia s’han aguditzat. Recursos, temps, i també espais. Totes funcionen amb voluntaris, el pilar de les seves activitats. Hi dediquen el seu temps lliure i fan alguna cosa que els agradi.
Però sovint hi ha altres feines de caràcter tècnic o professional que precisen i aquí ve el mal de cap que acaba convertint-se en una barrera difícil de superar. Per acabar de sortir-se’n, algunes reben suport en forma de subvencions, que poden anar entre 500 i 2 mil o 5 mil euros en la majoria dels casos.
La majoria reivindica que els ajuts son del tot insuficients i que només podria compensar-la una fort inversió social que mai acaba d’arribar. Així ho exemplifica la Rosalia Fernández: “no arribem a més perquè ja no tenim més temps. Amb una mica més de suport la de coses que podríem arribar a fer!, si amb el poc que tenim ja fem un munt”.
La manca d’espais continua entre les principals necessitats, i també ha estat un dels problemes més destacats. Per exemple la Joia no té un local suficientment gran per assajar o com recalca Luisa Montero de l’Associació Escola Dominical Undebel, que atén famílies gitanes,“amb la manca d’espai afegida la distància social que imposen les mesures de seguretat no es pots atendre a tothom, així que hem hagut d’aturar les activitats de lleure”.
Això va lligat també a les dificultats econòmiques i a les traves burocràtiques, reiteren Can Clos i Sant Cristòfol. “Has de fer moltes gestions i de vegades penses si paga la pena”. En aquesta línia Chakkour destaca la necessitat d’acompanyar la formació dels membres de les entitats “no sempre tenim les competències, recursos o formació per accedir a les noves oportunitats que se’ns presenten”.

En la mateixa línia Farreras, de la Federació d’Esports ens comenta que “no hem sabut gestionar les ajudes de l’Ajuntament perquè arribin les beques a les famílies que ho necessiten”. Un fet semblant ha passat amb l’Escola Dominical, “no hem pogut presentar-nos a les subvencions perquè ens n’hem assabentat tard i tampoc estem aprofitant tots els recursos que ens dona l’Estat”.
Finalment, les valoracions respecte del suport municipal ha estat desigual. Mentre algunes entitats s’han sentit acompanyades i informades durant aquest darrers mesos, unes altres només han rebut suport moral o ni tan sols creuen haver-ne rebut en absolut. Algunes fins i tot van més enllà i reclamen que se’ls hi estan posant més traves que ajudes.
En línies generals, però, entenen les limitacions de l’Administració tot i que qüestionen als responsables municipals la manca d’entesa i perspectiva comuna. Una feina amb voluntat real de participació i amb el reconeixement de l’esforç que ja hi posen les entitats i la solitud amb què moltes vegades han hagut de fer front per tirar endavant els seus projectes. Que al cap i a la fi sempre tenen a veure amb una voluntat de millora i que en general, sense recursos, aconsegueixen millor resultats que qualsevol projecte subvencionat per l’administració que no les contempli.

I si no hi hagués entitats?
El barri ha anat guanyant vida i perdent, de mica en mica, l’etiqueta de barri dormitori. Sens dubte hi han contribuït fonamentalment les entitats. Sense elles, la majoria ens l’imaginem sense gaire vida, el barri, així ho reconeixen les mateixes associacions. D’entrada seria un barri sense festes, carnaval, cavalcada de reis o llums de nadal. Sense moltes activitats esportives, culturals, comercials.
Sense veu en molts espais informatius o de debat on a la majoria ens fa mandra ser-hi per assabentar-nos de les coses… i on l’Administració pren decisions en absència d’interlocutors. Segurament molts serveis estarien encara més descuidats. Perquè ningú es prendria la molèstia d’exigir una i altra vegada a l’Ajuntament la millora de la neteja, l’arranjament de carrers…. Probablement moltes de les conquestes que hem celebrat no s’haguessin aconseguit. Tampoc moltes de les instal·lacions que han estat llargament reivindicades. Sense elles un munt de vida al barri desapareix d’una tacada.
Seria un barri sense una força veïnal que parli no pel, sinó des del barri, un barri sense caràcter.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.