Torna la passió

JORDI GISPERT|

La Gimnàstica Iberiana reneix de les cendres i comença de nou un any després d’ anunciar la seva desaparició.

El juliol del 2012 va deixar de competir, però mai no ha deixat de ser. És l’equip de tot un barri, el que acapara un sentiment indescriptible. La passió per uns colors que va convertir en orfe el cor d’una majoria d’aficionats de la Marina el curs passat. Una energia vermella i blava que comptava 65 anys d’història, i que gràcies a l’esforç d’exjugadors i exdirectius, només haurà aturat el seu camí durant aquest curt període, de 12 mesos, dolorós, però ja superat. Un transcurs d’inactivitat futbolística, però de reunions d’amics, del que era una família, que parlaven de batalles i de les seves noves vides, però que mai no van abandonar l’ideal de pertinença, l’ideal de tornar a crear el que mai no hauria d’haver-se destruit. L’empenta necessària que ha dut a la Gimnàstica Iberiana, d’ençà d’aquest passat mes d’agost, a figurar de nou entre els clubs inscrits dins la Federació Catalana de Futbol; amb la mateixa indumentària, amb els mateixos referents, ara però amb jugadors nous i des d’una nova categoria, la més modesta de casa nostra, la 4ª Catalana.

En Rafa Padilla i en Jordi Langa n’han assumit la responsabilitat i en són ara els entrenadors. Ells dos i uns altres excompanys principalment, tenen la major part de culpa que l’engranatge torni a funcionar. La plantilla de futbolistes que va aconseguir una cosa històrica, conduir l’equip a Primera Catalana en poques temporades i situar-lo entre els clubs capdavanters (10ens el 2012), ja havien passat la seva edat de plenitut, així que s’ha hagut de donar pas a un nou relleu. Es va fer una crida, s’han agafat jugadors joves, alguns sense experiència. I mica en mica, l’heterogènia barreja va quallant. S’ha pres el mateix sistema de joc, més o menys amb quatre defenses, quatre migcampistes i dos davanters. Es parla de les mateixes idees de pressió i de molta intensitat al mig del camp, els punts forts d’un conjunt que amb “Picolo” d’entrenador imposava gran respecte als rivals. Es mira d’explicar sobretot però, i per damunt de
qualsevol cosa, què significa, tan a nivell històric, com social i esportiu, vestir la samarreta vermella i blava i l’escut de la Gimnàstica.

Les condicions econòmiques són dures, però la il·lusió ho pot vèncer tot. Es parteix de la base de nous carnets de soci, amb moltes contribucions voluntàries i amb la idea d’unificar-los tots a uns testimonials 10 euros anuals perquè no hi resti gairebé ningú al barri que no hi contribueixi, o almenys, tot sigui dit, que no pugui fer-ho. Se sorteja rifa, per Nadal i també als diversos partits. I es busquen publicitats i col·laboracions. Són aquestes les úniques fonts de finançament d’una història que es reescriu també gràcies a l’esforç dels nous membres, a qui es va demanar que paguessin les seves fitxes federatives. I així poc a poc s’assumeixen els costos principals, que són bàsicament els arbitratges i el lloguer d’un camp d’entrenament i de partit. I així també es reemprèn el camí amb èxit, fent més unió i provocant que els resultats esportius es vagin donant, fins a fer alçar l’equip dels darrers llocs fins als capdavanters de la taula a aquestes altures de campionat.

Un problema crònic però segueix sent el del camp. Sabem que la Gimnàstica no en té de propi des que l’Ajuntament va decidir expropiar el solar on s’estenia el seu, el d’Eduard Aunós. Sabem a més que no hi va haver cap compensació ni hi ha hagut cap pronunciament per construir-ne un altre ni preocupació institucional al respecte. Així que de moment, i com la majoria de conjunts de la Marina, la Iberiana ha de maldar onpot, bàsicament on el lloguer surt més econòmic. I ara mateix és el Camp de l’Ibèria, el Municipal de Mare de Déu de Port, el que surt més rendible, que vol dir uns 2.500 euros anuals. Per fi l’Ajuntament ha decidit posar-hi gespa artificial, així que tots els conjunts que hi jugaven ho fan ara provisionalment al Julià de Capmany. S’espera que ja al març les obres estiguin enllestides. Malgrat tot, el club només hi pot entrenar un dia a la setmana, a causa de dificultats d’espai i preu, perquè cal tenir present que amb el nou paviment l’ajuntament apujarà el lloguer. Un lloguer que, a més, és limitat i tancat quan l’Ajuntament ho decideix, com aquests dies de Nadal en què el club ha hagut d’exercitar-se al carrer. Tanmateix, sigui al camp o en un solar, l’important és que el somni, una vegada més, ha superat tots els obstacles, ha renascut, i segueix ben viu. La flama segueix encesa i és fàcil doncs ara que nous projectes vinguin a la ment, i que
novament, flueixin.

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada