Quants de nosaltres han viscut nombroses anècdotes al voltant de la nostra veïna més màgica? Dins de la quotidianitat que amaga la muntanya de Montjuïc es forja la cultura de Barcelona. La muntanya no és sols un espai d’esbarjo en l’actualitat, sino també un modest turó que va conviure amb els nostres avantpassats prehistòrics transformant-se emblemàticament fins a la nostra modernitat. Montjuïc ha sigut testimoni del seu propi desig: encisar a Barcelona amb la seva història.
Seria possible trobar una Barcelona alternativa i misteriosa sota els nostres peus? No som del tot conscients però, només sortir al carrer ja estem trepitjant bocins d’història que queden sota la terra de la ciutat comtal. En aquest article, donem a conèixer una increïble hipòtesis que s’han anant formant a partir d’estudis arqueològics, històrics i fonts orals: existeix un Montjuïc desconegut?
L’inici d’això ho trobem durant l’esclat de la Guerra Civil espanyola quan la ciutat es tenia que protegir dels nombrosos bombardejos. Una urbs cuirassada des del Turó de la Rovira fins a Miramar estenent posicions amb la platja de la Barceloneta. I sobre aquest últim efecte, la construcció dels refugis antiaeris i la reutilització dels polvorins.
A l’any 2010 es va portar a cap una intervenció arqueològica al parc Mossèn Costa i Llobera, a la banda meridional de Montjuïc, on es van identificar dues galeries de les quals una d’elles resultava ser un suposat passadís que podia conduir cap a les bateries del castell de Montjuïc. Tot i això, l’equip d’arqueòlegs no han pogut demostrar amb massa precisió aquests aspectes per falta de medis. Amb la finalitat de reforçar l’estudi arqueològic, la història i sobretot, la memòria oral han contribuït a pragmatitzar aquests fonaments.
Se suposa que al voltant de la muntanya es troben una sèrie de galeries subterrànies que connectaven entre les diferents bases de bateries antiaèries i inclòs amb alguns refugis com per exemple: el 307 de Poble Sec o el del Teatre Grec. D’aquest últim, segons el testimoni de Manuel Pérez Franco: ‘’En la clase, cuando sonaba la alarma, nos hacían salir rápido pero ordenadamente y, campo a través, nos dirigíamos a un refugio antiaéreo situado en la base del Teatro Griego, al que acudía sobre todo gente de la parte alta del Pueblo Seco y de sus alrededores. En muchas ocasiones, debido a la distancia, antes de llegar al refugio, asustados por el estruendo de las baterías del Castillo de Montjuïc, cuyos proyectiles pasaban por encima de nuestras cabezas, no nos quedaba más remedio que agazaparnos en el bosque y esperar a que pasara la alarma.”
Aquestes suposades galeries podien emprar-se per a emmagatzemar material d’artilleria on probablement algunes funcionessin mitjançant la tracció de rails per facilitar de forma àgil la distribució de la milícia i l’armament a les diferents bases que hi havia distribuïdes al turó.
No obstant, és cert que disposem d’una sèrie de vestigis monumentals que podrien orientar-nos de forma positiva a una sèrie de resultats, com ens indiquen la cognitiva proposta d’Antonio Santafé al 2008. Es podria situar les entrades a aquestes galeries i bateries a tres zones fonamentalment: al passeig de Montjuïc, a la Ronda del Litoral i al carrer Nou de la Rambla.
Cal esmentar el valuós paper dels polvorins, ja que en aquesta muntanya es documenten dos: el primer, el d’Álvarez Castro; i el segon, a l’oest del turó situat al barri d’El Polvorí. El primer vestigi, una vegada transcorreguda la Guerra Civil es reaprofita els rails i la infraestructura per al parc d’atraccions de Montjuïc al 1966.
En certa forma, són en aquestes últimes dècades quan el règim de Franco esborra les passes de la batalla i de la postguerra que es va portar la vida de milions de persones per tal d’autogenerar una imatge de victòria i simpatia amb el poble.
Costa creure com un lloc tant petit guarda tants racons plens d’històries, com per exemple la que recopila l’historiador Blanes a la seva obra publicada al 2008: ‘’Montjuïc continuava sent territori de jocs infantils que ara, de vegades, reflectien el drama de la guerra. Una famosa fo tografia d’Agustí Centelles coneguda com Nens jugant a Montjuïc, és molt explícita: reprodueix una escena d’afusellament. Un escamot de sis nens apunten, mentre altes esperen com a víctimes l’execució de la sentència. En canvi, Montjuïc com a espai de diversió de la ciutat va desaparèixer. El parc d’atraccions de Maricel, situat entre l’estació del funicular i Miramar, va deixar de funcionar.’’
La imaginació infantil sense límits virtuosa dins de la tragèdia, imatges que queden plasmades en fotos en blanc i negre però molt vives a tot color si les exporten a països com els del pròxim Orient.
Cal dir que, en aquests moments de transició de les eleccions de desembre, més que mai es deuria apostar per la Cultura i fomentar els valor de la nostre Història, doncs el que coneix el seu passat pot reconèixer el seu present i esbrinar el seu futur. Tant a l’Arqueologia, com la Història i altres disciplines humanistes els hi queden molt per donar a conèixer, molt per fer per a què es reconegui i molt per a que s’esbrini, perquè tots som història i tots formem part d’ella.
Per això, l’educació i la sensibilitat amb les nostres arrels són primordials per a una correcta convivència i una adequada dialèctica diplomàtica amb el nostre Patrimoni.
