Mares solteres. Històries diverses de dones lluitadores

Andrea Bello/Yohany Limpias

Com cada any quan s’apropa el 8 de març, Dia Internacional de la Dona, es fan valoracions dels avenços i desafiaments encara pendents del col·lectiu que representa ni més ni menys que a la meitat de la població. Dades i informes diversos venen a reflectir la xacra masclista que la majoria de dones han viscut en primera persona, ja sigui en situacions de micromasclisme o davant el drama de la pèrdua d’una dona de la família, amiga o coneguda per feminicidi. (En tancar el present reportatge ja són 13 les dones assassinades al que portem d’any). Malgrat això, els canvis són molts i els estan produint elles en trencar motlles i cotilles, tot i les pedres, encara grosses, que ens trobem al camí.

I és que si el model social que tenim és injust amb les dones en general, s’acarnissa amb les mares solteres. Aquestes han d’afrontar una i mil batalles encara invisibles enmig d’una solitud social i administrativa que, tot i l’avenç feminista, sovint, només les jutja.

Per fer visible les seves històries, per denunciar-ho, però també per reconèixer-les, entrevistem quatre dones que, per diverses circumstàncies, han hagut d’afrontar situacions límit per poder tirar endavant una casa, una feina i els seus fills. 

Totes quatre coincideixen en una cosa: Ni en somnis imaginaven la  capacitat i la fortalesa que han demostrat tenir. Quan expliquen i verbalitzen les seves batalles no es reconeixen… i somriuen. Se n’han sortit i de quina manera!.

Merche Fernández Gandullo, arreglar-se-les amb un una filla amb discapacitat

 

La Merche Fernández ha estat sempre una dona treballadora. De ben jove, acabats els estudis obligatoris, va entrar en una empresa fent tasques d’administració. Com la majoria de les noies de la seva edat, es va casar i va tenir una filla, la Nerea, qui al poc de néixer es va posar malalta, se li va complicar i va desenvolupar una discapacitat.  Aquest fet ha marcat la vida de Merche. 

El seu matrimoni no funcionava i va decidir divorciar-se, “en aquella època això encara no estava ben vist”. Tot i això, per a ella el seu divorci va ser alliberador, necessitava centrar-se en si mateixa i en la seva filla. I així ho va fer.

Compaginar la feina d’administrativa i la de mare soltera no va ser fàcil. La Merche recorda que va ser una època “d’estrès constant”, que li ha acabat passant factura. “Havia d’agafar fins a tres autobusos des de la feina a casa, per arribar al més aviat possible i sempre anava corrents per no perdre’n cap”. Mentrestant, els avis de la Nerea li feien de cangurs. Tot i això admet que “els moments que podia passar amb la Nerea, compensaven el maldecap de cada dia”.

La discapacitat de la Nerea era una complicació afegida, les despeses en metges s’havien de cobrir amb les poques ajudes que a l’època hi havia i un únic sou, a més “havia d’agafar vacances a la feina per poder dur-la a l’hospital, cosa que passava molt sovint i a la feina no s’ho prenien bé”. Aleshores hi havia encara molt poca sensibilitat envers les persones amb discapacitat, i a l’empresa la situació de la Merche ni l’entenien ni li posaven les coses fàcils.

Admet que ha hagut de renunciar a moltes coses, sobretot a tenir temps per a ella. Ara amb 50 anys el cos no li aguanta tal ritme. La tensió diària a la qual durant molt de temps s’ha vist sotmesa li ha provocat un seguit de malalties que l’han incapacitat per treballar.

Tot i la seva situació, ara gaudeix més de la filla i té una mica més temps malgrat la seva malaltia, però els ingressos a casa han minvat. Amb molt d’esforç, se’n surt. “Mai no hauria cregut ser tan forta com per passar tot el que he passat, i per ella (la Nerea) ho tornaria a fer”.

 

Mercedes Martínez Urrieta, la vida després de sobreviure, literalment.

 

La història de Mercedes… no és fàcil d’explicar. Es va casar jove i va tenir una filla molt desitjada, l’Aitana. Fins que un dia el seu marit va intentar assassinar-la ferint-la amb un ganivet. Ella és exemple del que van viure almenys 13.069 dones al llarg de l’any 2019, víctimes de violència masclista a Catalunya i que ho poden explicar. Enguany 13 dones han estat assassinades per les seves parelles.

Mercedes hi va sobreviure després d’un mes en coma a l’hospital. Va despertar desorientada, però amb la família i la filla fent-li costat i va voler començar una vida nova.

No obstant la seva determinació, el camí no li va resultar gens fàcil. “Només volia tancar-me a l’habitació i estar sola”. Amb l’ajuda dels pares, que la van acollir a casa, i el fet de tenir una filla de qui tenir cura, la van empènyer a seguir endavant. Poc a poc va començar a sortir de casa per acompanyar l’Aitana a escola, i va anar recuperant la confiança en si mateixa. Amb tristesa recorda que va haver de bregar amb “cares, comentaris feridors i incomprensió” al seu cercle social i laboral.

La seva família ha estat el principal suport, van abocar-se en Aitana i en ella, i mai els hi ha faltat res. On elles no hi arribaven, sempre estava la família per fer-les-hi un cop de mà. “Per l’Aitana el seu avi ha estat el seu referent patern”. Per això quan els pares es van fer grans, Mercedes va sentir que li tocava a ella de cuidar-los.

El seu pare, que ara ja descansa en pau, li va fer de psicòleg i suport moral i material. Mercedes segueix cuidant la mare i l’Aitana. Creu que en tenir una filla ha renunciat a començar de zero. Però està satisfeta d’haver pogut sortir-se’n, mare i filla.  Ara veu un futur on totes dues puguin viure tranquil·les en algun poblet.

 

Úrsula Sánchez, una dona amb molt de caràcter

 

Amb 28 anys, l’Úrsula Sánchez va decidir canviar d’aires i mudar-se a Granada on tenia família, i hi va conèixer qui seria el pare del seu fill.

La relació va començar amb entusiasme ja que tots dos compartien el desig de ser pares. Però, un cop embarassada, l’Úrsula descobreix alguns problemes que la seva parella havia tingut abans de conèixer-la. Al moment de trencar aigües, l’Úrsula ingressa a l’hospital i ha d’afrontar el part tota sola. Llavors l’Úrsula s’imagina el futur: ”Havia vist durant molts anys la meva mare aguantar moltes coses per nosaltres i sabia el que m’esperava”.

En aquell moment torna a començar de zero amb un fill petit i que va néixer malaltís. D’aleshores  ençà, només recorda feines i gestions per poder arribar on el seu sou no li permetia i on el seu afany de mare l’obligava. “Era complicat coordinar la feina i la cura del meu fill”. Per criar-lo va haver d’assumir que no podia passar temps amb ell, “fins als 8 anys, que vaig agafar una excedència, no li van detectar l’agreujament d’una malaltia perquè jo no havia pogut estar per ell i informar-me ben bé del que ja tenia”.

Tot i la duresa de les seves batalles encara no havia arribat la que Úrsula recorda com la més difícil: afrontar una ordre de desnonament. En tornar de Granada va aconseguir un pis de lloguer social. Fins llavors, més o menys se’n sortia, però un accident de la seva mare, que va estar a punt de morir, la va empènyer a dedicar-s’hi gairebé de manera exclusiva. Les factures no entenen d’accidents i no van deixar de picar-li a la porta.

Ara recorda haver-se sentit alleujada de viure a Barcelona “perquè s’hi publicitaven moltes ajudes per a mares solteres”. Però el màrqueting dista molt de la realitat. En demanar-les gairebé sempre la resposta va ser negativa. “Només quan et veuen rematada t’ajuden en alguna cosa”. Després de moltes gestions i súpliques de préstecs, se’n va sortir retenint el pis al preu de dues setmanes hospitalitzada i 10 quilos menys de pes. Ara, totalment recuperada, veu el futur amb esperança i es jura a sí mateixa i a qui vulgui sentir-la: “Mai més no em veuran a un hospital, abans li faré passar malament a l’Administració”, de qui només té queixes i mals records.  És ben bé allò que el vent se n’hauria d’endur…

 

Pepi Deiró Ollo, mare bregada en soledat

 

La història de la  Pepi Deiró es podria qualificar d’una història de lluita peculiar, com la seva ocupació de cuidadora d’animals de laboratori.

De jove es va enamorar del que seria el pare de la seva filla, i a dia d’avui el segueix recordant amb una mica de recança per tot el que podrien haver fet junts, com ara una família, i que al final no va poder ser.

En quedar-se embarassada la Pepi va perdre la feina i va haver de deixar el seu pis de lloguer i mudar-se a casa dels pares… per conviure amb quatre germans més sota el mateix sostre, en una situació complicada. “Va ser molt dur no poder oferir-li una casa a la meva filla”. En aquell moment va prendre la decisió d’ocupar un pis com a últim recurs. Durant molts anys va haver de lluitar per aconseguir un lloguer social, i és una de tantes persones que han hagut de superar un intent de desnonament.

Pel fet de tenir feina i el salari mínim mai no li han atorgat cap ajuda: “em van arribar a dir que era una mare coratge i que me’n podia sortir jo sola”. Fins i tot ara encadena dues feines diferents, a més de portar la casa, per poder pagar els estudis a la seva filla. Una jornada laboral que comença a les 6 del matí i no acaba fins les 8 de la tarda “i quan arribo a casa encara tinc els plats per rentar”.

Quan li preguntem si es considera una lluitadora, la Pepi no està segura, “acaba sent el dia a dia, renuncies a tot pels teus fills i faries qualsevol cosa per ells”. El procés de criar tota sola la seva filla no ha estat fàcil: durant els primers 15 anys de vida el pare va ser present només de manera intermitent. Ara, veient la seva filla amb 21 anys, estudiant i tan responsable, la Pepi és tota orgull malgrat la depressió que pateix. “És el motor de la meva vida, sense ella no té sentit”.

 

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada