Entrevista a José Mª Pérez, membre del grup Montjuïc Poètic i autor del llibre “Poesías desde mi camión”
ANA SÁNCHEZ|
Com és que escrius des d’un camió?
Sóc camioner i acostumo a escriure en les estones d’espera. És la meva forma d’estar al camió, donant-li voltes a les coses i escrivint. He intentat escriure a casa i no puc: tots els poemes estan escrits a la cabina.
Des de quan escrius?
Va passar fa uns anys que un company de feina es jubilava, jo vaig pensar que seria maco fer-li un poema, sense tenir molta idea, només per fer la gràcia. Li vaig donar al sopar amb tots els companys. Va començar a llegir-lo i es va emocionar molt, com tots els assistents i em van dir que els havia encantat. A partir d’aquí, cada vegada que es jubilava un company feia un poema.
I vas continuar?
Sí. Com ho gaudia, vaig començar a fer poemes sobre el racisme i el tema del metro. Als del 15 M els va agradar molt i em van demanar si ho podien posar en una pancarta.
De què altres coses escrius?
De coses que em motiven. El racisme, la gent del barri, la malaltia, l’Alzheimer més que res perquè ho vaig viure de molt a prop.
I abans del sopar d’acomiadament d’aquell company no escrivies?
No, vaig sentir de cop una cosa que havia de treure-ho però no sabia com. I això és la definició de la poesia: connectar per dins.
Llegies poesia?
No, ha estat després que m’he interessat. Jo coneixia les molt famoses.
Quants poemes hi ha al llibre?
Són 58 o 59 poemes en cinc blocs: familiars, malaltia, reivindicatives, pensaments i sobre la mar, això m’encanta perquè sóc d’un port mariner. El pròleg l’ha escrit el director de l’escola del meu poble, ell és poeta i ha agafat extractes d’alguns dels poemes per desenvolupar com els veu i explicar una mica sobre mètrica i estil perquè jo no tinc ni idea d’aquestes coses.
També estàs a un grup de poesia anomenat “Montjuïc Poètic”. Quan vas entrar?
Sí, això va ser una casualitat. Vaig anar a revisar-me la vista i en la consulta de l’oftalmòloga hi havia un munt de fotos de nens d’Àfrica. Quan li vaig preguntar em va dir que ella, en lloc d’anar-se’n de vacances, marxava a l’Àfrica a operar a nens gratuïtament. Això em va emocionar, li vaig fer un poema i el va penjar a la consulta. Un company de Montjuïc Poètic, Salva, va anar a revisar-se la vista un temps després i va preguntar qui havia fet aquell poema. Resulta que ell i jo ens coneixíem perquè la seva dona i la meva són cosines.
“En ajuntar les paraules, amb un llapis i un paper, surten frases des de l’ànima, del poema que vols fer” (La poesia)
I com va sorgir la idea de fer un llibre?
Va ser pels companys del grup, que em van animar a publicar els meus poemes, però a mi ja em venia de gust. Quan veus que als altres els agrada el que fas, no ho dubtes.
Hi ha poemes en català, però la majoria són en castellà. Quina és la teva llengua?
Amb el meu cercle parlo castellà encara que sé parlar català. Jo he nascut a Tarifa però em sento català. Aquesta és la meva terra i em sentia moralment obligat a escriure- hi.
El llibre l’ha editat ell mateix i es va presentar el passat 17 d’octubre a la Biblioteca Francesc Candel.
