Entrevista a Luis Conde Blázquez.
23 anys. Estudiant. Solter. Religió? Catòlic. Política? Conservador.
La seva joventut no li ha impedit fer-se un forat en diversos reconeixements acadèmics. En la seva presentació destaca l’esment d’honor de les PAU de 2015-2016, la primera posició del premi extraordinari de batxillerat de Catalunya i la setena a Espanya. Es va graduar en història amb 9,7 de nota i 28 matrícules d’honor. És també membre de la Sociedad Española de Excelencia Académica (admès per rànquing de titulats, corresponent a l’1% dels millors alumnes de tot Espanya).
Trobo en Luis una mirada de desconcert. La seva disciplina i el raonament lògic i reflexiu que utilitza topa amb el desencís i el reclam social que vivim, sobretot la classe mitjana universitària.
En molts temes, estic en les antípodes del seu pensament, però això mateix ens anima a escoltar-nos mútuament amb major atenció i intercanviar raons i arguments. Les seves formes són exquisides. Aficionat a viatjar, cantar i escriure, insisteix a començar aquesta entrevista agraint l’institut que el va formar, el Domènech i Muntaner, als seus pares, que li han fet suport en tot, a la Mei, veïna que l’ha posat en contacte amb nosaltres i a aquesta casa, per l’oportunitat de parlar-ne.
Com és que es decideix per estudiar història?
Des de nen el passat m’ha cridat l’atenció. M’ha servit per a evadir-me, ja que sóc una persona introspectiva. També l’interès pels contes ha fet que em sentís atret pels palaus, les esglésies i les construccions antigues.
Els primers anys de primària jo ja sentia curiositat per conèixer el passat, encara sense saber que pertanyo a la línia genealògica d’un marquesat. I bé, a mesura que vaig anar familiaritzant-me amb la disciplina em vaig sentir molt còmode per com s’ensenyava la història als instituts.
Expliqui per què és útil conèixer la història.
És una plataforma molt privilegiada per a enfrontar-se a la realitat des d’una altra perspectiva. Una manera d’afrontar els problemes actuals és no repetir els errors del passat, sinó reflexionar sobre el que ha funcionat i el que no. Els governants haurien de tenir assessors històrics. Crec que per a la societat és convenient que a part de quimeres i utopies es plantegin les coses que s’han fet en el passat i així evitar que es repeteixin els errors.
Parla de quimeres, per exemple quines quimeres s’estan proposant actualment?
Personalment crec que hi ha molt d’idealisme, la paraula fàcil o demagògia. Pretendre o aspirar a un món on tots siguem iguals i visquem en equilibri, és una cosa difícil. És millor anar pas a pas, en comptes d’establir dates límits.
Per exemple, amb la pandèmia. Sobre la base de la història, quins errors s’han repetit?
El principal error com a societat és creure’ns invencibles. És una cosa similar a l’Europa anterior a la primera guerra mundial, quan conquistava imperis i capitalitzava desenvolupament científic. Després arriba la guerra, la mal anomenada grip espanyola i esfondra aquesta visió. Ara estem en un moment semblant, ja que hem pensat que l’estat del benestar donava solució a tots els problemes i als veïns europeus no ens ha anat millor que a altres.
Què fer, llavors?
Formular una solució del problema és difícil perquè el món té unes necessitats que abans no tenia. Per exemple, en una ciutat holandesa o espanyola del segle disset, quan hi havia una epidèmia era fàcil tancar la ciutat, però ara, en un món globalitzat, no ho és gens. Ens ubica en una situació complexa i difícil de resoldre.
Esperem almenys retenir l’aprenentatge de conservar la qualitat dels serveis públics com la sanitat.
Per descomptat, ha d’haver-hi una concòrdia nacional que és salvar les vides. Qualsevol govern ho té molt difícil, atendre l’hostaleria, sanitaris i tots els problemes que sorgeixen és una cosa molt complicada. Es necessita una major compactació política, cedir tots i així pensar en els ciutadans. Els serveis públics són el gran patrimoni que tenim.
És jove, amb formació i resultats acadèmicament excel·lents. Quines perspectives de futur hi veu?
No soc gaire optimista. És molt trist que tants joves hagin d’abandonar el país per a poder treballar en el que s’han format. Els governants ho normalitzen, i haurien de sentir vergonya.
Vostè vol ser mestre. Com creu que ha de ser l’educació?
Concebo la formació de l’ésser humà com a sòlida via de desenvolupament personal. Encara que les presents circumstàncies hagin retallat el reconeixement de l’esforç, els joves hem de comptar amb els majors avals possibles per a demostrar la nostra vàlua i homenatjar als qui van treballar perquè poguéssim tenir un sistema educatiu com el nostre.
Per què creus que un 40% dels joves té una situació de precarietat laboral o directament està en l’atur?
El nostre país per desgràcia s’ha convertit en la terrassa d’Europa. Cal crear indústria innovadora, l’hem abandonada per l’hostaleria i el turisme. Un sector mal pagat i on ja hi pots fer, que és difícil progressar.
Què es comenta entre els joves?
El missatge social és “no cal que t’esforcis” perquè l’èxit no et vindrà per aquí. En el cas juvenil s’està abusant. A l’Espanya medieval per cada pagès hi havia 30 persones que no treballaven. Si actualment l’única perspectiva que tenim és rebre ajudes que posin pegatsa la realitat, acabaran creant dependència de la població.
Però, on són aquestes ajudes?
Per desgràcia s’està veient que en el cas juvenil i no tan juvenil s’està abusant. Jo m’espero i vaig fent pràctiques, però no sé com estaré d’aquí a cinc anys. Hi ha gent que amb 60 anys no arriba a fi de mes.
S’ha definit com a conservador. Què vol dir?
És una definició que abasta molt, però bàsicament considero que Espanya ha d’estar unida pels pilars amb els quals va néixer: la monarquia i una fe catòlica. Aquesta és la meva postura, que es complementa amb el fet que els partits que en teoria defensen els drets dels treballadors en veritat no ho fan, perquè s’ha entrat en una fase de tots contra tots i han deixat als treballadors en una situació desatesa.
Creus que la classe treballadora està més afectada en un context com l’actual?
Un pot ser de classe mitjana alta i de la nit al dia veure’s en les cues de la fam. Per descomptat que qui pertany a la classe del precariat, hi cau abans. Si a més afegim problemes de liquiditat de l’estat, etc, és difícil solucionar el problema.
Què creu que aporta la història en una situació com l’actual?
Ens ajuda a entendre tot des d’una perspectiva diferent i més crítica. Entendre que la dinàmica del poder sempre ha estat la mateixa: conservació i ampliació. Sóc conscient que hi ha gent que vota per despit, i sobretot en contextos polaritzats. S’aprofiten per a dividir-nos. I la història ens pot ajudar a tenir una altra perspectiva.
Tant de bo. Quina apreciació té del barri?
Vull posar en valor el capital humà de què disposem en el nostre barri i que, des de la humilitat, a través del treball diari, fa de La Marina un espai cada dia més meritori dins la nostra ciutat. No oblidem que aquí, en el Port, els comtes de Barcelona van tenir una llar. Podem contribuir a despertar aquestes ensopides ruïnes, simbòlicament parlant, amb el nostre treball i la nostra honradesa, cosa que en aquest barri fem cada dia, sens dubte. Cal sentir aquesta identitat de barri i no la que ens volem posar des de fora amb etiquetes i categories que no parlen de que som sinó del que els altres es pensen.
