“Busco feina com sóc… perquè si hi renunciés, em sentiria malament durant moltes hores cada dia”

Redacció: Yohany Limpias

Chris El-Bahr. 22 anys.

Estudiant d’Integració social i treballadora temporal, sobretot a botigues de cosmètica i bellesa. També fa espectacles de drag-queen.

Política? Anarquista.

Religió: Musulmana.

Estat civil? Amb parella

Parlo amb Chris, qui m’explica la seva vivència en descobrir-se com una persona trans no binària. L’experiència pròpia li ha revelat una vocació pedagògica i de servei “cap als més marginats”. L’enraonament i el qüestionament constants del què passa li ha portat ara a militar dins l’Assemblea de Marikes llibertàries transfeministes, de Barcelona, que es reuneix a Gràcia. “Gai és una categoria sexual, però identificar-te com marika és apropiar-te d’un terme que la gent utilitza com insult per lluitar políticament a favor de les demandes del col·lectiu LGTBI, i contra els partits que ens utilitzen per fer-se un rentat de cara quan realment ni ens donen suport ni hi fan polítiques inclusives”, explica. Una hora de conversa a La Marina, barri on ha nascut i crescut i amb el que ha tingut una relació d’amor-odi… i se’ns ha fet curta.

Escoltant-la, aprenc a estar a l’aguait  contra l’estupidesa on podem caure les persones quan no comprenem prou la complexitat dels éssers humans i ho simplifiquem i ho repetim tot sense reflexió. “L’únic que hauria d’importar és que tots som persones”, assegura la Chris, amb tota la raó del món.

Com s’identifica vostè?

Em considero una persona trans no binària perquè no m’identifico amb cap de les dues categories, “home” o “dona”, tot i que en el meu cas m’inclino més cap al gènere femení.

Des del moviment trans no binari proposem anar més enllà de ser home o dona perquè no ens identifiquem amb cap d’aquestes categories exclusivament. La filosofia trans no binària proposa d’ajuntar-les, reinventar-les… buscar un camí nou encara per explorar.

Expliqui’ns la seva vivència, com ha estat aquest camí?

El primer que vaig experimentar és que no sentia atracció sexo-afectiva per les noies, sinó pel nois, diguem-ho així perquè s’entengui. Això va ser molt aviat, abans de l’adolescència fins i tot. Recordo que ja als 7 anys li vaig preguntar a la meva mare si això era normal i si era possible que a un noi li agradés un altre noi o que a les noies els agradessin altres noies. Em va explicar que la gent homosexual (a la que li passen aquestes coses) és tan normal com la gent heterosexual.

I a partir d’aquí?

Era un primer pas, però quan surts al carrer i vols viure-hi la teva identitat lliurement la realitat és molt diferent. Una cosa és el que et diu la teva mare i una altra el que diuen la teva família i la resta de la societat. A hores d’ara, tinc família que no m’accepta com sóc.

Tot i això, penso que hem avançat una mica, oi?

I tant, però encara persisteix la idea que un home i una dona s’han de casar i tenir fills… Jo m’ho vaig callar fins que als 13 anys vaig decidir que no podia viure d’amagat tota la meva vida, hauria sigut una farsa. I vaig decidir “sortir de l’armari”.

Com va reaccionar la gent del seu voltant?

De la gent més propera, que eren moltes amigues, la reacció va ser d’acceptació total… però vaig patir molt sobretot amb els nois de l’institut. Insults, mofes, buit, el que ara diuen bullying.

I la família?

Ma mare molt bé també, al contrari que la seva parella. Per a mi ell era el meu pare, que em va acompanyar tota la infància… Em portava a l’hospital si em posava malalta, si havia de anar a buscar-me a l’institut, venia… però en assabentar-se s’ho va prendre molt malament, de sobte es va obrir una esquerda entre nosaltres… Ell ja notava alguna cosa en mi i pensava que jo havia de fer teràpia psicològica o anar al psiquiatra…  Convé d’afegir que era una persona del Marroc i musulmana. Llavors a casa meva es va tornar un tema tabú. No em podia sentir lliure ni a l’institut ni a casa, va ser una època difícil.

Entén que la cultura musulmana encara és més tancada en aquest tema, oi?

S’hi està avançant, però el meu pare per exemple tenia una idea molt antiga de l’Islam. Realment, el que la gent no sap és que l’Islam no prohibeix l’homosexualitat ni ser transgènere… enlloc no ho prohibeix explícitament. És una interpretació fruit de la construcció social posterior. El que mira principalment l’Islam, com qualsevol altra religió, és la bondat i els valors humanistes.

I els veïns del barri, els amics dels seus pares, per exemple?

La gent adulta molt bé. El pitjor era l’entorn de la gent de la meva edat, la qual cosa és així de xocant. Conec d’altres casos que ho han viscut amb més apertura, però malauradament no va ser el meu.

M’hi vaig sentir molt sola, com si jo fos l’única persona així al barri. No coneixia a ningú més a la mateixa situació. Em sentia com el “bicho raro”. Amb el temps vaig anar coneixent-ne, i resulta que hi havia moltes persones que ho eren però que no ho deien obertament.

Quan descobreix que és trans?

Cap als 18 anys. Sempre havia tirat més cap als rols designats com a femenins… fins que un dia estava veient una sèrie on parlaven dels gèneres no binaris, de les persones que es consideren gènere fluït, és a dir, que travessen les barreres entre gèneres segons se senten. Un dia et sents d’una forma i un altre dia d’una altra… perquè no pertanys a un sol gènere. Va més enllà de vestir-se com a home o dona. Llavors vaig buscar informació i em vaig sentir molt bé llegint articles de persones que s’hi havien format i també investigat, em vaig sentir molt identificada. No em sentia home ni dona i vaig decidir de no etiquetar-me amb un gènere o un altre. N’hi ha més opcions.

Va ser un pas natural, també pel seu entorn?

En aquella època ja no em movia tant pel barri, tot i que conservava algunes amistats. Vaig fer el batxillerat a un institut de l’Eixample, on no vaig tenir ni procés d’acceptació ni trànsit ni res. Quan vaig descobrir la meva identitat de gènere, li ho vaig dir a les meves amigues i tot va anar molt normal. Fins i tot es van preocupar d’aprendre-hi coses. Per a mi va ser molt bo trobar gent que s’hi interessés, malgrat que al principi no ho comprenia gaire.

Com li va ara en l’àmbit laboral?, Que us trobeu apertura o més aviat dificultats?

A la societat només li interessa el gènere que posa el DNI. Jo hi voldria canviar el meu nom de naixement pel de Chris, que és un nom sense gènere i amb el qual m’identifico.

Ho pot fer?

Chris no és un nom estrictament femení, i l’Administració no m’hi posaria problemes. Però si jo volgués canviar el meu nom pel de Maria, per exemple, a Espanya la legislació diu que he de passar un mínim de dos anys en tractament hormonal per poder fer el canvi. Entro a treballar com a noi, però no m’hi sento reconeguda ni còmoda, i normalment acabo treballant en botigues de cosmètica i maquillatge, on més llibertat trobo perquè són més inclusives en aquest tema.

Canvia la seva imatge quan busca feina o va com a Chris?

Vaig com Chris. Potser que el primer dia d’entrevista vagi una mica més discreta, més senzilla, però no canvio el que sóc. No intento masculinitzar la meva forma de ser o de vestir, perquè llavors no sóc jo i vull que sàpiguen que no canviaré per entrar o no a una feina. Al cap i a la fi ja hi ha tants moments a la vida que deixes de ser tu per poder viure en aquesta societat, que no vull sentir-me malament a un lloc on he de passar tantes hores al dia.

Teniu moltes més dificultats que tothom a l’hora de trobar feina.

La taxa d’atur dins del col·lectiu trans és molt alta, em sembla que superior al 80 per cent… la societat no t’accepta.

Diu sentir amor-odi pel barri, hem parlat de les males experiències, però… quines han estat les bones?

Trobo a faltar el caliu del barri. La Marina és com un poble on tothom es coneix. Ara visc a Gràcia i al carrer les relacions són molts distintes. Poden passar mesos sense veure ni saludar la veïna del costat. Em sento feliç on visc, però m’agrada venir a La Marina, retrobar-m’hi, em sento bé aquí… ja no sento rebuig ni tinc por de passejar-m’hi. Va haver-hi una època que havia zones del barri que preferia evitar. Una persona es cansa d’estar en conflicte permanent. Això és el que em va provocar el rebuig i la necessitat de sortir i respirar. Trobo que aquest respir ja l’he fet i m’agrada de tornar-hi.

Reivindico ser d’un barri més de la perifèria, un barri humil, és una forma de viure molt distinta. A altres barris notes com que no els importes tant als altres. Al nostre barri, si li passa alguna cosa a algú, aquesta solidaritat veïnal fa que la gent s’hi aplegui. És com un sentit d’unitat que es manté encara més viu a zones com Can Clos o El Polvorí: hi has de viure per tu i per a la comunitat, és a dir, fer alguna cosa al barri té una repercussió, sigui de bona o de dolenta.

Com t’agradaria que fos el barri d’aquí a 10 anys?

M’agradaria que mantingués la seva essència. Han posat un metro que no condueix al centre de la ciutat, per exemple. Aquesta incomunicació s’haurà de millorar però em fa por que “posar bonic el barri” serveixi com a excusa per introduir altres canvis que n’afectarien l’essència. No vull que deixi de viure al barri la gent que hi hem viscut sempre.

 

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada