La Jungla: El doble drama de les famílies amb persones en situació de dependència

Al patiment de la malaltia s'afegeix la vulnerabilitat per la manca de recursos

Text: Jesús Martínez

Podria ser que Tash Sultana, connectada a un set d’amplificadors, pensés en Barcelona quan va compondre el single Jungle.

La jungla de Barcelona.

Resulta que l’àvia és una àvia de La Marina-Zona Franca, que, encara que no va néixer als barris, ha passat en ells mig segle. Diguem que és una àvia qualsevol, nonagenària.

Resulta que fa uns vint anys va començar a perdre la memòria: «Tenia llacunes, i se li anava l’olla: jo parlava del cafè i ella parlava del temps. I es queia sola; un cop me la vaig trobar tirada al bany», explica el seu nét, un nét com tants, trenta anys, veí de la Marina, nascut als barris.

Resulta que ja tenim àvia (L’Àvia) i ja tenim nét (El Nét).

L’Àvia encara conserva una mica de l’àngel que en ella es va posar essent una nena, cristalls de llum als ulls, reverdits per l’enyorança, i amb la pell llisa, l’espessor d’un bosc de falgueres.

El Nét s’intenta menjar el món, vestit amb un vestit d’executiu agressiu que en realitat és un vestit d’autònom; afable, de tracte distès, amb les persuasives maneres d’un actor secundari a La dolce vita.

Resulta que L’Àvia feia coses rares, de sobte agafava un coixí, una carpeta, una motxilla, i els estrenyia contra el seu pit, com si algú sortit de l’avern se’ls volgués arrabassar.

«Una vegada em va acusar que li havia tret vint euros. Jo intentava que raonés: “Àvia, quina necessitat tinc de agafar-te vint euros si sempre me’ls dónes quan te’ls demano?”», prossegueix El Nét.

Diagnòstic: principi d’Alzheimer, fase 1 a «l’escala de deteriorament global», la que correspon a «defecte cognitiu lleu», incipient.

L’Àvia encara podia viure sola, a casa, fora dels barris.

Cap al 2005, la família va convèncer a L’Àvia perquè es traslladés amb la seva filla, que, encara que no va néixer als barris, ha passat en ells mig segle, com la seva mare.

Resulta que ja tenim àvia (L’Àvia) i ja tenim nét (El Nét) i ja tenim filla (La Filla).

La Filla gaudeix de bona salut, tot i que de no ser així continuaria fent la bugada. Darrere de les bastides de les ulleres, una mirada que camina més lluny que el director de cinema Nanni Moretti (Mia madre), que l’historietista Paco Roca (Arrugas) i que les bicicletes de Pasqual Maragall (Bicicleta, cuchara, manzana).

La Filla s’ha graduat en Bondat, que inclou el bon ànim, l’espurna i la resiliència.

A partir del 2013, L’Àvia ja no es valia per si mateixa, la seva mobilitat havia disminuït considerablement.

Al 2017, caiguda en picat: «El deteriorament ja era notable. Comencem a omplir els papers perquè vingués algú a ajudar-la. És clar, treballem tots: tant la meva mare com nosaltres, els seus quatre fills. I necessitàvem que algú l’aixequés del llit pels matins, perquè ja gairebé era un pes mort. Murmura frases incoherents, sense lligam, costa seguir-la i, de vegades, ni em reconeix», sospira El Nét, fet a la idea de «l’abdicació de la ment», tal com l’escriptor Javier Cercas, a propòsit d’Adolfo Suárez, defineix la malaltia degenerativa en Anatomía de un instante.

Fase 2 en «l’escala de deteriorament global», la que correspon a la «constant necessitat d’ajuda».

«Des que vam omplir la sol·licitud, va passar un any fins que va venir una persona, però només venia de 14 a 15 hores, perquè donés una passejada, per obligar-la a que es mogués amb el caminador.»

En una ocasió, per una infecció d’orina, a L’Àvia la van haver d’ingressar. «S’arrencava la sonda cada dos per tres», s’afligeix ​​El Nét. «Cada dia plorava, ens deia: “No em deixeu sola”, i ens anàvem amb el cor trencat.»

Resulta que en l’últim any, L’Àvia va entrar a la fase 3, la més greu, «el final del procés».

La Filla l’està cuidant a casa.

Ella va tornar a personar-se en Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona, ​​que ha contractat la cooperativa Suara («El valor són les persones») perquè es faci càrrec de l’atenció domiciliària als districtes.

Ara els vénen dues persones per dia, una hora cadascuna: la primera, per aixecar-la i donar-li l’esmorzar; la segona, per banyar-la.

I cada dos per tres, les roten.

Resulta que una de les noies que va venir li va preguntar a La Filla: «Què he de fer?». I davant l’estupor, La Filla va respondre amb una altra pregunta: «Com que “què he de fer”? És que no els preparen a vostès?».

Resulta que la segona noia que va venir arribava mitja hora tard com a norma general. El Nét no va aguantar: «La meva àvia [L’Àvia] s’ha habituat a la rutina, no pot ser que no compleixin amb el seu treball els “professionals” que tots paguem amb els nostres impostos».

Resulta que la tercera noia es va anar mitja hora abans i va deixar a L’Àvia sola.

Resulta que la quarta noia havia de venir a les cinc i va arribar a les sis.

Resulta que la cinquena noia es va excusar: «He perdut el tren».

Resulta que la sisena noia tampoc no tenia ni idea de quina era la seva comesa: «A mi només m’han dit que vingui».

El sindicat Comissions Obreres ha carregat contra la precarietat laboral a Suara.

Resulta que quan La Filla es va queixar a la responsable, sense pensar-s’ho dues vegades li va deixar anar, com una màquina programada, automatitzada, com el fred contestador virtual de les empreses de telefonia, amb zero empatia: «Senyora, vol donar-se de baixa del servei?».

Resulta que aquest reporter omple les caselles de «posa’t en contacte amb nosaltres per resoldre qualsevol dubte».

Suara no contesta.

Així les coses, amb L’Àvia en fase 3 («defecte cognitiu molt greu»), El Nét es va plantar a l’Oficina d’Atenció al Ciutadà de la Sala Pepita Casanellas (Passeig de la Zona Franca, 185). En recepció, li van indicar que agafés el seu número en el dispensador de torn. Però la pantalla estava trencada, amb la qual cosa va sortir una noia, que el va atendre.

—Vinc a posar una reclamació.

—No tinc fulls de reclamació, no em queden.

La Filla de L’Àvia i El Nét de L’Àvia es troben desemparats: «Això és l’anarquia, tot és lentíssim, lentíssim, i si la malaltia s’agreuja, encara és més lent».

Resulta que qui pot, ingressa als seus avis a la Clínica Sant Antoni (Sant Eloi, 6), privada: «És clar, això és inviable per a nosaltres, ens costaria uns dos mil euros per mes, però qui els té?».

Resulta que a Barcelona ciutat hi ha 164.966 persones que han iniciat els tràmits per avaluar el grau de dependència des del desplegament de la llei (2006), segons l’últim registre del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies.

Resulta que Catalunya es troba a la cua de la despesa social, segons l’Associació Estatal de Directors i Gerents en Serveis Socials.

Resulta que el 80% dels espanyols es mostra pessimista davant la situació socioeconòmica, segons un sondeig de l’empresa Metroscopia.

«Diners hi ha, però estan mal repartits. Porten vint anys fent obres al nus de Glòries, per exemple. Per què no destinen aquest pressupost a sanitat? Per no parlar dels sous dels directius a la Dipu [Diputació de Barcelona] i a Transports Metropolitans de Barcelona…», esclata El Nét.

Resulta que L’Àvia té Alzheimer, que ha cotitzat tota la seva vida i que ara rep les engrunes del sistema.

But you throw em into the deep end

expect me to know how to swim

(Però els llances al fons esperant que sàpiga com nedar)

Jesús Martínez

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada