Aquest cap d’any he retornat a Bolívia després de més d’una dècada. A Santa Cruz de la Sierra, retrobament amb la família de la meva dona; i a La Paz, l’abraçada amb la meva filla Lucía, futura arqueòloga, que tot i les seves limitacions visuals mirava la ciutat amb un orgull que feia pujar encara més l’alçada.
A Santa Cruz, m’ha impressionat el creixement imparable: quan hi vivíem, l’urbanisme es frenava al quart o cinquè anell. Ara n’hi ha deu, i segueixen. Anells concèntrics, 27 avingudes radials i una superfície de 535 km² —quatre vegades més que Barcelona. Sense metro ni tramvia, però tot roda al ritme del sucre, la soja i l’orgull cruceñista. És el motor econòmic de Bolívia. I sí, ja tenen gratacels i totes les franquícies del món.
A La Paz, capital política i ciutat que no s’acaba mai de pujar, em va captivar el telefèric urbà més alt i llarg del món. Més de trenta quilòmetres entre els 3.600 i 4.000 metres, connectant La Paz amb El Alto. No és només un rècord Guinness: és una obra pública monumental impulsada per Evo Morales, que enllaça barris, muntanyes i vides amb una elegància silenciosa. Funciona, és digne i, a més, és bonic.
També em va emocionar retrobar-me amb antics companys: advocats i activistes que avui formen part d’institucions públiques i internacionals. El seu pas per la Universitat d’Estiu de Drets Humans de Ginebra, on vaig col·laborar, va sembrar l’Associació de Drets Humans de Bolívia. Em van organitzar una trobada preciosa, amb reconeixement inclòs. I sí, em vaig emocionar.
Però tornem a la Marina, que d’altura també en sabem —en forma d’ambició col·lectiva. Dilluns passat, sessió del Pla Singular 2026–2035. Hi havia una desena d’entitats. Es va parlar d’educació, economia i comunitat. Fins que vaig demanar quin paper tenim les entitats. La resposta: “rebre informació i aportar inquietuds.”
Home, perdonin… però si això és participar, jo soc astronauta.
Agraeixo, això sí, al veí de Can Clos que, amb molt d’afecte, em va interpel·lar com “el xerif de la Marina”. M’ho prenc com un honor, i li responc amb estima: al segle XXI no necessitem xerifs, sinó unitat, propostes sòlides i veus àmplies que ens representin.
Gràcies, veí. I gràcies, la Marina.
Joan Antoni Reyes i Blanco
