Pel Rubén Cruz
Acabem de superar l’any de celebració del centenari del naixement de Paco Candel, i encara volem recuperar alguns textos breus que va escriure per a la nostra publicació, La Marina. Volem entendre els motius pels quals va triar uns temes entre el seu ampli repertori, que havia tractat. Volem copsar els valors que van impulsar la seva vida, a través de la seva obra.
Perquè un escriptor, encara que pretengui fer només literatura, expressa els valors en què creu. D’estètics i de compromesos.
Si escriu textos on donar-hi moltes voltes, els valors travessaran les pàgines i els capítols, encavalcant-se. Si escriu columnes, posarà el focus en una creença, passarà a una altra o aprofundirà en la primera, i s’engrescarà en un joc de la rata amb la llum del sol en un mirallet, com li feia fer Erri de Luca, als carrers de Nàpols de la postguerra, la llum de finestra en finestra, abans de caure a terra. Això passava, clarament, El dia abans de la felicitat.
«La noche en que cerró la puerta de su barraca, con su mujer y su hijo dentro el Grúase sintió honrado, honorable, decente, cabal, recto, burgués, con una impresión como si lo hubiera sido siempre, toda la vida, como si lo hubiera heredado así y no hubiera sido nunca de otra manera.
[…] La felicidad, a pesar de lo grande que es, y aunque mentira parezca, cabe dentro de un rectángulo.
—Mañana mismo empezaré a trabajar. ¡Verás!»
(Candel, F. Han matado a un hombre, han roto un paisaje. 1959 i 2002)
En aquest tros de mirall encastat a la paret d’una barraca, on els personatges es miren per parts, el protagonista d’Han matado a un hombre es veu en un present feliç sense passat.
Sempre n’hi ha un, de dia abans de la felicitat… si hi ha una escletxa per on s’escoli una oportunitat, un rajolí de claror. Ho veurem al capítol Comunitat humana: Cultura i literatura.
Candel escriu tota mena de textos, des de contes a assajos, passant pels articles que publicava a diaris i revistes i que, tard o d’hora, acabava reunint en llibres. El gènere article no li satisfà prou, perquè és efímer, i tanmateix en selecciona i aplega un grapat «no per afany d’immortalitat, sinó d’ordre i recopilació. […] Una línia més o menys sinuosa i, en certa manera, argumental, en lloc de cronològica, els agrupa».
Tot i ser «més aviat escèptic en matèria religiosa, com amb totes les coses: no d’un escepticisme a ultrança, ja que de res no estem ben bé segurs, però sí un d’aquests que ni creuen ni deixen de creure, és a dir, un despreocupat», Candel creu en valors cívics i en tot de formes d’estar a la vida social que la fan humana: la família, la feina, l’ètica, la pobresa –o, més bé, la consciència de les seves causes, que fa classe—, l’estat de benestar, l’amistat, l’escriptura…
Creu també en les entitats i associacions que apliquen els valors cívics sobre el terreny. I en la premsa dels barris com a forma d’amistat i cooperació entre les gents, per la via del coneixement i de l’estima.
Candel creu en la comunitat que formem els éssers vius. Perquè el nostre encaix humà en la Natura és cultural. L’objectiu desitjable és accedir a una cultura respectuosa amb tot i amb tothom.
Hem de fer-nos ressò d’un maltractament inopinat de l’autor als seus conveïns, tot just quan creia fer-los un servei. Obrim ara un espai de divagació per no renunciar al respecte que li mereixen.
Després d’haver publicat Donde la ciudad cambia su nombre, Candel va rebre crítiques dels veïns que se sentien ofesos personalment o com a membres d’uns barris que l’autor havia deixat malparats. Aquesta reacció dels personatges que «no eren de paper ni quedaven tancats a les pàgines del llibre, sinó que campaven i es movien per aquests mons de Déu» va ser tot un revulsiu. Anys a venir, comentava aquest episodi tot fent autocrítica:
«He pensat moltes vegades, amb el calfred que caracteritza l’escriptor per ésser qui més a fons pot escatir els secrets de l’ànima, en aquesta por terrible, col·lectiva i individual alhora, que deuen haver sentit els habitants del districte en sentir-se assenyalats, acusats pel dit de la veritat que diu: tu ets això i allò altre, i que tothom deu haver experimentat en la pròpia carn davant un llibre que ha estat el tan conegut mirall stendhalià passat per allí una i altra vegada.
[…] El meu llibre sobre ells no era per a ells. Reconec però que, malgrat això, no tenia cap dret d’utilitzar-los com a caps de turc.
[…] Però per a mi va ser una sorpresa. […] Reconec que vaig ser bastant ingenu […pensant que…] aquests reaccionarien favorablement i s’adonarien que, ja era hora, algú trencava una llança per ells.
[…] Les masses, posades en moviment, són com els ramats: per on tira el de davant van tots darrere. […] Pel que es pot veure, una por col·lectiva, una por a aparèixer tots amb llurs pecats, si no en aquell llibre en d’altres de successius, va unir tothom en causa comuna i col·lectiva.»
(Candel. Parlem-ne. 1967)
L’Esther Pardo compara Candel amb maese Geppetto, qui va donar vida a Pinotxo, un ninot de fusta a vegades contestatari. Hi afegim que en va haver de patir les conseqüències, amb responsabilitat.
I precisament per aquesta condició gregària de la multitud «piensa el Candel […] que igual como salió por piernas, podría haber salido en hombros». Després de dos judicis i d’haver ensopegat «con todos los violentos y enfadados personajes de su libro», l’autor creia en la bondat de la seva novel·la.
Aquesta metàfora del mirall d’Stendhal la va manllevar Candel en préstec del seu admirat Josep Pla, que l’any 1951 havia aconseguit el premi Joanot Martorell de la Nit de Santa Llúcia amb la novel·la El carrer Estret. És el mateix mirall que dona «una extraordinària llibertat de mirada» al seu assaig més conegut, Els altres catalans (1964 i 2008).
I tanmateix, l’episodi tenia efectes també favorables al barri, com ara introduir nous temes de conversa…
«[…] Vaig aconseguir que la gent, l’home del carrer, l’home de baix, parlés durant uns dies de literatura i no de futbol, que ja és dir! Això, ningú no pot negar-ho, és com una mena de miracle.»
…I desvetllar un sentiment de pertinença al barri, i fins i tot a una classe obrera, immigrant i pobra.
«[…] Es donava d’altra banda, un altre fenomen curiós i inesperat: va néixer la consciència de barri i tothom va defensar els seus furs. “Insulten la barriada”, deien, aïrats i molestos, quan sempre havien estat ells els primers de xerrar contra el barri. I encara més gros: va renéixer la consciència de classe. “Que es posi amb els rics” –argumentaven.»
(Candel. Parlem-ne. 1967)
Aviat, Candel va ser convidat a parlar a propòsit de la seva polèmica novel·la en una coneguda tertúlia literària, El Trascacho [1] ,el lema de la qual era «Vino y Verdad Sin Aguar». L’autor «(Rompía lanzas, repetida y reiteradamente, pesadamente, tozudamente, como tantas veces de entonces en adelante haría, en pro de la gente pobre, humillada y ofendida que vive de espaldas a la ciudad porque es la ciudad que les da la espalda.)» (Candel. ¡Dios, la que se armó!. 1968)
Finalment, l’escriptor i biògraf del Candel, Genís Sinca, explica que l’autor, conscient que una forma de vida tribal moria a poc a poc entre el creixement urbanístic, se sentia empès a «mostrar el que hi ha sota la catifa del barri […] el circ humà i quotidià de les Cases Barates […] el seu propi món, absolutament depravat i salvatge, rabiosament pintoresc; i ho feia a sac […] conservant el testimoni dels noms i cognoms reals […] entestat a preservar-ne alguna cosa.»
Recuperem el fil.
El prefaci de la novel·la Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959) adverteix al lector del que no era el seu estil: «Quede sentado que no me gusta la literatura de escándalo y que no me agradará pasar a la posteridad –es una pretensión— con este remoquete. […] Que nadie busque parecidos o realidades en esta ficción.»
I mira que el món del suburbi i de la barraca donen joc per a un art social i realista, i una literatura de l’escàndol, amb la misèria i la promiscuïtat abocant-se a la llum del dia per estretor físic…! Ens ho recorda a les belles pàgines que li dedica a la barraca, en aquesta novel·la.
La fama
De fet, Candel no hi creu, en la posteritat, si més no en aquella on ell pugui dir alguna cosa.
«No escribimos para la posteridad. Ni ganas. Escribimos para el momento, o más que para el momento, escribimos en este momento. Para quienes escribimos es para quienes nos rodean también ahora.» (Candel. Ser obrero no es ninguna ganga, 1968)
«Ni la posteridad ni la valoración futura me preocupan. Quiero hacer algo ahora y por mis semejantes de ahora […] en la sociedad presente.» (Candel. Algo más sobre los otros catalanes. 1973)
Tanmateix, s’interessa per la seva obra dispersa i per facilitar-los la tasca als exegetes que comença a tenir, encarregats de compondre la mena de posteritat que li agrada a tot autor.
«Pienso confeccionar muchos más libros de este tipo artesanal. No puedo dejar morir mi obra dispersa. Es mi obligación salvarla.» (Candel. Inmigrantes y trabajadores. 1972)
La tècnica
Ni tampoc creu en el valor científic d’allò que explica:
«Yo no había estudiado la inmigración, la había vivido. […] La he seguido viviendo. Eso ha sido y es todo. Lo que conoceremos de ahora en adelante en estas páginas será eso: vivencias. […] Els altres catalans no es un rigor histórico, es una especie de meditación.» (Candel. Los otros catalanes veinte años después. 1986)
«Como soy observador y no estudioso, afirmo lo que veo y dejo de ponerme fuerte en lo que es fruto de unos conocimientos más o menos eruditos.» (Candel. Inmigrantes y trabajadores. 1972)
«El nostre rigor científic ha estat escàs. […] però nosaltres ho deixem per als tècnics que vindran darrere.» (Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
Candel no creu en la novel·la objectiva, ni en la recargolada i torta, sinó en la novel·la circumstancial «en la que el autor va delante, dando el pecho, como los buenos capitanes» tot manifestant compassió, admiració i sentiments humans quan bé convé.
«el autor piensa que la Naturaleza rompió su equilibrio al crear al Hombre.
[…] El autor, hay que reconocerlo, es un romántico y un sentimental, incluso un decadente, si se nos apura mucho. Si se le hiciera caso, las selvas de África aún estarían por desbrozar. ¡Mejor! El autor es un abogado de las causas desesperadas, no lo dilucidemos más.» (Candel. Han matado a un hombre, han roto un paisaje. 1959 i 2002)
El refugi
Sorprèn no trobar cap article de la seva columna «Punto y final» amb la barraca com a protagonista. En parla una vegada i enmig dels records que li evoca la Muntanya de Montjuïc –que Candel escriu amb majúscula—, però la barraca de la seva infantesa no té l’agror característica amb què associem la paraula.
«La vivienda que mi padre nos tenía preparada era una barraca. Es mi primer fulgor memorístico. O bien la memoria del niño embellece los recuerdos, o no era una barraca siniestra como las que levantaron las fuertes inmigraciones que llegaron después. Era una barraca de suelo entarimado, huerto y una glorieta con una parra.»
(Candel. A la sombra de Montjuïc en flor, article de la columna«Punto y final» , publicat al núm. 54 de La Marina, l’octubre del 1998)
La presència humana
Diu l’escriptor i polític Ignasi Riera que els llibres del Candel van plens de personatges, en bigarrada i densa multitud. Com si els conegués a fons, els fa explicar-nos les seves raons en un estil de reporter que informa sense acabar de prendre partit ni paraula:
«Aquestes han estat, senyors, fent-nos nostra una afortunada frase de Mercè Salisachs, “las razones de los otros”. Val la pena d’analitzar-les amb atenció i desapassionadament per tal d’elaborar amb elles les pròpies i veritables raons o fer-se’n això que en diem la composició de lloc.» (Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
Aquesta densitat humana, així com l’exposició exhaustiva de casos i opinions, com ara els tipus de robatori al barri de suburbi…
«El robo era la tupida red que enrarecía, atormentaba y aprisionaba el aire de aquellos contornos. Robos de todas clases. Robos con fractura, robos criminales, robos a mano armada, robos con mala sombra, robos con malas artes, robos… y, especialmente, robos estrafalarios, increíbles, disparatados, inverosímiles. Veámoslo.» (Candel. Han matado a un hombre, han roto un paisaje; 2002)[2].
… o l’anunci censurat de la mera possibilitat de parlar d’altres fets delictius al voltant de l’habitatge protegit,
«toda la variada y surtida gama de la granujería y picaresca, toda, toda y un poco más, precisamente en las clases no pícaras ni granujas, toda.» (Candel. Han matado a un hombre, han roto un paisaje. 1959 i 2002)
…ens fan pensar en la novel·la de Luis Vélez de Guevara, El Diablo Cojuelo, en ple Siglo de Oro. Un estudiant d’Alcalà havia tret un pobre diable de l’ampolla on l’havia ficat un astròleg i, en agraïment –i també per fer-se amb la seva ànima mortal al final de tantes aventures, que el negoci no s’ha de perdre de vista—, Cojuelo acompanya l’estudiant, Cleofàs, volant per sobre de les teulades de la Villa y Corte i veient-hi el bo i millor que passava a cada casa:
«Y levantando los techos de los edificios, por arte diabólica, lo hojaldrado, se descubrió la carne del pastelón de Madrid como entonces estaba, patentemente, que por el mucho calor estivo estaba con menos celosías, y tanta variedad de sabandijas racionales en esta arca del mundo, que la del diluvio, comparada con ella, fue de capas y gorras.» [3]
Fins i tot «el paisatge candelià té rostre, i pulmons […] respira, i més d’un cop put». Una mica com el pastelón madrileny destapat, tot i que amb diversa intenció. Redueix Candel el pastelón de la Villa y Corte a «el cotarro del mundo» que cap dins d’uns barris, una rotllana de tot de personatges amb frase o sense, que apedacen el drama damunt l’escenari. Però dels famosos per la gràcia de la publicitat no en parla, no li interessen i prou pena tenen d’haver de sortir arreu per mantenir-se dalt de tot. Candel parla dels que ningú acostuma a demanar l’opinió, i accepta ser-ne portaveu, juntament de pobres i marginats:
«[…] a los que no son importantes –para entendernos— no se les pregunta nada con derecho a respuesta larga y sostenida y sostenidamente a propósito del encendido cotarro llamado mundo encima del cual todos bailamos». (Candel. Los que nunca opinan. 1971)
Tampoc el Candel bruixot no aixeca teulades, sinó la catifa del terra on s’amaguen cucs i brossa, i els barris com pedaços:
«Estos barrios son, poco más o menos, como una perdigonada en una sábana. […] (Más que perdigonadas, parecen remiendos, ¿no? Prosigamos.) (Candel. Donde la ciudad cambia su nombre. 1957)
Calaf, 1856 – Palma, 1920
“Web del Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona, www.museunacional.cat”
Aquesta impressió me l’ha confirmada la lectura de la novel·la ¡Dios la que se armó! (1968), on amics i coneguts del Candel la defensen. Que si Donde la ciudad… «decía muchas cosas tremendas, pero con alegría y desparpajo, como hacía la clásica picaresca española, con refocile pero sin regodearse.», que si «continuaba –actualizada—la tradición de la novela picaresca española»…
Jo li he trobat un pensament de sàtira, amb un pessic de murrieria, això rai. Trobo que en Candel ha fet l’astròleg i ha «embarcat» el paisanatge en una ampolla de laboratori –no de les que es llencen al mar al propi risc i ventura—, un matràs de destil·lació del vi. Escalfa la barreja, l’alcohol comença a evaporar-se i el vapor a precipitar per un tub cap a un altre recipient. Però no sabem de quin dels dos beurem, quina síntesi ens arribarà al cap de cada lector: si dels vapors condensats o si de la marmita depurada. Correm el risc de patir una intoxicació etílica –un vaporós empatx—, o de gaudir d’una bona síntesi, d’un bon trago de brandi. Per experiència lectora, he tastat ambdues copes en una mateixa obra assagística, i fins i tot de literària basada en anotacions observades.
Candel no en fa síntesi perquè sempre l’anècdota pot interrompre el discurs lògic i engegar un altre argument. Candel desconfia de les teories acabades i els dogmes, diu en Riera.
«L’anècdota, en Candel, sempre venç a la categoria.» (Riera. Candel, Paco o Francesc. 1988)
Al pròleg del llibre Ser obrero no es ninguna ganga (1968), el prologuista se sent commocionat per l’exposició de casos que en fa Candel, colpit perquè li remouen records viscuts [4]. Aquesta capacitat de punxar la consciència depèn de cada lector: si manca l’experiència compartida, el fet de llegir uns casos certament tristos no li permet de connectar de ple amb el dolor aliè. La persona és fruit del seu moment, no incorporem genèticament allò après com a escarment en cap d’altri ni l’après a cap escola. Tot i que l’estrès durant o després d’un trauma altera els cromosomes dels espermatozoides i dels òvuls dels pares, que transmeten així el trauma a la propera generació; aquesta necessitarà parlar-ne per esdevenir resilient, diu el neuròleg francès Boris Cyrulnik. Tampoc el temps no ajuda a reviure la commoció, sinó que fa de faquir: remena les peces trencades fins que perden les arestes, perquè com més passa el temps menys mal causa l’exposició de casos viscuts, el seu record és menys intens. Vivim instal·lats en l’actualitat, i des d’aquesta talaia avaluem el passat, de manera presentista, implicant-nos-hi. Just com l’immigrant es mirava, fatalista, el propi present i immediat futur, allò de «passi el que passi, serà el que ha de ser», però orientat cap al passat. Per això convé fer justícia a la història recordant-ne els fets –sempre els fets, no el que en diem, dels fets. Per això la memòria.
La intenció de Candel es aprendre lluitant per l’interès col·lectiu. No tan sols escriu –i llegeix—, sinó que dona conferències i xerrades arreu de Catalunya.
«em costa de negar-me a les peticions, i per això discursejo més que no voldria». (Candel. Parlem-ne. 1967)
En això, no fa com Cleofàs, i no diguem com Cojuelo, dos qui lluiten junts pel propi interès de cadascú per separat, com diuen que fa la mà negra del capitalisme.
Cojuelo no és Deu per jutjar els actors, però se li avança al judici final com un preavís o crida a l’ordre, mostrant-ne les immoralitats. El que Vélez de Guevara no arriba a plantejar és si els homes són causa o víctimes del pastelón on viuen empresonats. Candel els prejutja i exonera. A Los importantes: Pueblo (1970), un dels assistents a la vetlla de la difunta esposa del barber diu que l’home és bo, fins que el món i la necessitat el perverteixen…
«La prueba de que el hombre es bueno es que viene al mundo desnudo. Si toda su vida fuera desnudo, sería bueno. Pero luego tiene que vestirse, tiene que calzarse, tiene que ponerse anillos, y reloj. Esto lo coge del mundo. Y esto le obliga a ser malo. Luego el mundo nos hace malos. Luego el mundo es malo. Luego nosotros somos buenos.» (Candel. Los importantes: Pueblo. 1970)
VALORS
Trobo que en la vida minúscula que fem com arrossegant-nos pel terra hem arribat a entendre dues coses: primera, que allò que fem o ens passa no té gaire sentit, comprensió aquesta que devalua la vida; i després, que és millor enriquir-la amb ingredients que li’n donin un, de sentit.
Cal un bon xup-xup per donar-li alguna cosa més que sabor: la gràcia d’una bona recepta feta plat que alimenta.
Aquests ingredients són els valors. Són alguna cosa compartida, com les lluites que apleguen gent no per un sou mercenari sinó per una convicció viscuda. Són alguna cosa tangible, que es manifesta en fets, i tot seguit li donem un mot per referir-nos-hi: la solidaritat, la caritat, l’esperança, la justícia, la dignitat… tot de paraules amb gènere femení a la nostra llengua —i potser també a moltes més. [5]
Som éssers socials que construïm col·lectivament la nostra identitat personal. Mentre vivim junts reconeixem els altres i aquests ens tornen el seu reconeixement, com mirallets que reflecteixen i són reflectits. Així, som subjectes que avaluem i som avaluats.
Hauríem d’aprendre a avaluar fets, no el que hom es diu que ha passat o que algú ha fet. Costa el mateix esforç fer les coses bé que malament, una vegada tenim clar el criteri de valor.
«Generalment m’inclino més aviat per una filosofia de fets, una filosofia que es desprengui de fets. Un explica: passa això. i en brolla una conseqüència» (Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
Les persones avaluem situacions i fets, i en traiem una moral, un aprenentatge, un principi actiu per afrontar futures situacions. Les societats també valoren, és a dir, posen marques de valor a fets i situacions amb les quals guiar-se per avaluar-ne de noves.
Primer valorem, donem o reconeixem valor material o simbòlic a alguna cosa, i després apliquem aquesta plantilla o esquema i avaluem noves situacions amb criteris de valor, valuosos perquè inclouen sentiments, preferències i context.
Abans que la indústria cinematogràfica de Hollywood ho insinués amb El Màgic d’Oz, el musical interpretat per la Judy Garland el 1939, ja n’hi havia de valors universals, i encara ho són, perquè tothom volem el que és bo, just i bell.
Cada civilització, enrocada l’una o encimbellada l’altra en la seva religió pretesament verdadera, n’ha estès aquests mateixos valors clàssics però amb divers attrezzo. Només diferim en l’avaluació que fem d’un mateix fet o circumstància per estimar-lo com cal. El nostre criteri s’acomodarà a l’entorn social més proper o immediat on vivim: la família, la classe social, la comunitat…
És aquest context immediat el que ens fa veure els valors com els coneixem.
Per això, els criteris de valor amb què avaluem no són universals, com pretenen les religions expansives i les colonitzacions culturals globalitzadores –abans imperialistes—, sinó criteris d’un aquí i un ara intensos i carregats de tradició –com una realitat augmentada que es degrada i perd profunditat i resolució en homogeneïtzar-nos—. Són criteris històrics i geogràfics, propis del lloc i del temps on els vivim. Són construccions socials, que tant responen als comportaments que s’hi donen com als que s’hi espera de trobar. A mesura que les societats es formaten sota un patró comú, els valors es globalitzen.
Bé, per això relatiu al lloc i al moment, però, sobretot, els valors no són universals perquè no són obligatoris. Amb tanta diversitat d’interessos no ho poden ser. Només ens hi adherim generosament i per convicció si els trobem justos i necessaris, com ara als Drets Humans.
Els poders d’aquest món
Quan una religió expansiva o una colonització globalitzadora intenta marcar els valors universals amb la seva aroma —que no pot ser sinó local o regional—pot arribar a aconseguir una certa difusió. Aleshores se sent forta i cristal·litza els valors en formes a seguir i, fins i tot, fossilitza en dogmes de fe, com ara El Mercat, La Llibertat, La Tecnologia…
L’escriptor i biògraf del Candel, Genís Sinca, dedica un capítol de La Providència es diu Paco (2008) a «El Manifest Candel». Hi parla de la globalització i dels efectes homogeneïtzadors sobre les cultures i formes de vida, però no incideix prou en la base tecnològica que la sustenta i que la fa tan perillosa. Tan sols diu que no necessitàvem l’ordinador, que ni l’entenem ni el sabem fer anar, sinó més aviat ens domina.
«És com això dels ordinadors. Són coses que es fan necessàries. Però en realitat no les necessitàvem. Tampoc no ens ha fet millors. Ens ha fet esclaus d’una cosa que, a sobre, no dominem. Ens domina a nosaltres. […] Cal relativitzar el que necessitem. […] Només ens han ensenyat a aconseguir aquests aparells, però ningú no ens ha ensenyat a utilitzar-los. Aquí està el problema». (Sinca. La Providència es diu Paco. 2008)
De la mateixa manera que ningú no ens ha ensenyat a mirar la tele. Ens han ensenyat a utilitzar els botons del comandament a distància i encara…, però no sabem aprofitar els recursos que ens ofereix, i com més va menys recursos, substituïts per succedanis de distracció i oci sense esforç. Hauríem d’aprendre a desaprendre, a apagar el televisor.
Candel feia tard cap al món de les plataformes i les xarxes socials, i tampoc no és cap mancança.
«En aquest buit hi entra el conte de Tecnòpoli, amb l’èmfasi posat en el progrés sense límits, els drets sense responsabilitats i la tecnologia sense costs. […] Promet el cel a la terra per mitjà de les comoditats del progrés tecnològic […] la perícia tècnica i l’èxtasi de consum.» (Postman. Tecnòpoli. 1994)
La tecnologia és màgica, increïble, facilita tantes coses a la vida… I, tanmateix, dilueix les relacions humanes que fan bo el desenvolupament dels infants. Per això, el neuròleg Boris Cyrulnik en treu aquesta conclusió:
«Aquesta meravellosa victòria tecnològica, la paguem massa cara. Cal conservar el benefici de les màquines, però s’ha de lluitar contra els efectes secundaris que comporten.» [6]
«La tecnologia no és pecat, sinó la creença devocional que ens alliberarà dels nostres mals» [7]. La tecnologia ha esdevingut ideologia, més enllà del que es pot verificar, com una superstició. Els poderosos n’han fet dogma per interès inversor. Hauríem d’aprendre a desaprendre… Perquè no facin calaix amb el nostre preuat temps ni tampoc ens controlin.
L’escriptora Elsa Punset diu que «no és màgia, és intel·ligència emocional». Paraula i sentit, cultura al cap i a la fi, que diu Cyrulnik, però avui hem de combatre la comoditat de deixar-nos portar per la màgia de la tecnologia.
Tanmateix, gràcies a la tecnologia és com més va més fàcil recuperar l’obra dispersa d’un autor. Aquesta és una de les coses que no es pot fer sense, o que es fa amb molt d’esforç:
«las enormes trabas de difusión que se ciernen sobre nuestros pobres engendros hace que los aireemos constantemente donde sea y como sea, para conseguir que lleguen al final –un final que no es otro que la mayor difusión de ciertas cuestiones—en esta carrera de obstáculos.» (Candel. Los que nunca opinan. 1971)
Amb un punt de murrieria, crea una paraula nova per als treballs d’escriptura esparsos pel món, d’una existència més breu que el procés de creació: «los efeméridos».
«Diríase que hasta que estos trabajos no son colocados en medio de dos tapas de cartón, formando un “sándwich” carecen de entidad corpórea y para mí no existen. Su paso por el periódico, la revista el folleto o la separata fue tan fugaz que da la sensación de que se perdieron ene l mar de las carpetas donde se guardan dichos trabajos y tantas otras cosas. Mi impresión es que la gestación y el parto fueron más largo que su existencia.» (Candel. Inmigrantes y trabajadores. 1972)
Tenir principis és orientar el comportament propi per uns valors de Bondat, Justícia o Bellesa.
Els tenim o no els tenim interioritzats –tot i que no incorporats ni instal·lats de sèrie—, perquè ens serveixin de brúixola. La tasca d’interioritzar uns valors és l’educació. També ho procura, això mateix, l’adoctrinament, amb finalitat interessada. Perquè si una cosa és bona, justa o bella per a una part de la humanitat però dolenta, injusta o lletja per a l’altra part, voldrà dir que s’hi interposa un biaix cultural o un interès material de part.
Com més minva l’una més puja l’altra en la valoració social.
Què en diu Candel, dels valors? Les seves columnes són com a píndoles sucoses, que contenen en breu l’esbós de la situació observada.
Candel creu en valors cívics i en tot de formes d’estar a la vida social que la fan humana: la casa comuna o comunitat natural dels éssers vius, la família, la feina, l’ètica, l’amistat, la pobresa –o la consciència de les seves causes—, la classe social –o la consciència de les causes del tenir o no tenir—, bons propòsits com ara l’estat de benestar, la justícia, la solidaritat, l’escriptura…
Si els valors es tradueixen en cultura, i els valors són compartits i alguns universals però matisats col·lectivament… com és que ens fa por que les cultures es barregin i perdin la seva forma coneguda, la idiosincràsia?
És clar que cada cultura és una forma d’estar al món, la de cadascú, i, malgrat no ser millor ni pitjor que la dels altres, la que has conreat per tradició i herència dels avantpassats té prioritat sentimental, emocional i expressiva. Només a través d’ella et sents ben expressat, ben identificat amb ell teu origen i amb el teu present, com els fonaments de la teva llar, que els vols ferms i estables.
La barreja, de persones i de cultures, és un valor en si mateix, per a Candel.
Si el paisanatge entre els immigrants era un valor de transició en un espai i un temps nous i incerts, els ghettos que formaven han de donar pas a la barreja com a valor superior, que dona fonament i estructura a la Catalunya del futur.
«Que n’és, de necessària, aquesta barreja de l’element originari amb el foraster si volem fer res de positiu i d’efectiu.» (Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
Els valors que vivim compten, però importa més la manera coherent –virtuosa— com els vivim. O es viu com es pensa o s’acaba pensant com es viu. I això és el principi d’una desfeta segura.
La baula primera que lliga les nostres idees i creences amb la nostra circumstància és la família on pugem, l’entorn social que ens envolta i el treball. No podem prescindir-ne, de cap de les tres, per mantenir-nos vius i seguir defensant els valors en què creiem. La família i la feina, que són diversos!
En Candel obre la seva col·laboració mensual amb La Marina al gener del 1994 amb un record de la figura de Sant Francesc d’Assis, a qui admira. La seva opció per la pobresa li portà al sant a renunciar als privilegis que tenia a l’abast per naixement, com a mitjà per acostar-se al valor de la Bondat. Va tenir el valor de renunciar per viure un valor superior, tot ben lligat amb la virtut, cívica i també cristiana, de mantenir-se coherent…
Al mateix temps, el sant escull imitar la innocència que troba en els animals i plantes de la Natura, que expressen la Bellesa del que el sant anomena Creació. La voluntat del sant fora compartir la saviesa (o potser ignorància?) dels éssers naturals fins tornar-se’n un d’ells. Pobresa i innocència són condicions per a la Justícia.
VIRTUTS
N’hi ha de cíviques –públiques i per tant, polítiques—i de privades –religioses amb vocació d’esdevenir públiques amb l’ajut del Poder, per redreçar els comportaments privats. La societat espanyola té una tradició moral privada que tendeix a convertir-la en pública per jutjar i corregir les vides privades, diu la Victòria Camps [8].
La virtut cristiana és triple: fe, esperança i caritat. No estan gens malament, dins un món esqueixat per la injustícia i la desigualtat per causes ben humanes. Però no és Déu qui ens n’allibera, sinó la nostra pràctica amb els fets de cada dia.
De la fe, ens diu Candel que pot ser ritual i tàctil o íntima i encomanadissa per coherent. El seu model de fe cristiana és el cura obrer de les seves novel·les, mossèn Lloveras a Donde la ciudad cambia su nombre (1957) o el mateix cura –ara sense nom, però alter ego de mossèn Jaume Cuspinera—que dona l’extrema unció al Grua i es demana pel deure d’obediència a l’hora d’acceptar un destí de cura rural. Dubtar i rebutjar per seguir l’instint de la pròpia fe també poden ser virtuosos. La decisió resta oberta al criteri de valor de cada lector.
A propòsit de la caritat, Candel explica que si donem almoina ens podem convertir en santurrons, autosatisfets i cofois, o també podem preguntar-nos què fer per evitar que hi hagi algú amb aquesta necessitat immediata, sense deixar d’ajudar-lo mentre arriba la resposta. La virtut cristiana orienta i redimeix dels pecats propis. La virtut cívica només orienta; en tot cas, si redimeix d’alguna cosa, serà de les mancances alienes, que entre tots ens hauríem d’espolsar, els uns les dels altres.
«la caridad se hace de acuerdo con las necesidades del que la recibe y no con su devoción.» (Candel. La carne en el asador. 1966)
Precisament, la disparitat de criteris entre mossèn Jaume Cuspinera i les «señoritas de las conferencias» a l’hora de practicar sobre el terreny humà la virtut cristiana de la caritat va ser la el motiu del trasllat forçós del mossèn a la vila de Sant Pere de Vilamajor, com explica la Pepita Casanellas. [9]
I de l’esperança ens diu per boca d’un nen de vuit anys, el Celdoni protagonista d’Aquella infància esvaïda (1987), que «mentre hi ha esperança hi ha vida»… Sembla una pirueta verbal, però es pot entendre més bé com una condició per viure. No vivim per tenir esperança, sinó que tenim esperança per seguir vius, contra l’adversitat. És allò de «al mal temps bona cara». Un canvi de perspectiva o d’actitud.
Les virtuts de tota mena, cíviques o religioses, públiques o privades, son els criteris morals que, inspirats en uns valors, apliquem amb la força de la voluntat a la vida material, la que fem nosaltres i la que ens envolta i trobem feta.
Les virtuts cíviques són qualitats individuals dirigides cap als altres. Tenen, per això, dimensió pública, política.
La justícia és una virtut política que no depèn de la bona voluntat o de la solidaritat, sinó que necessita materialitzar-se en unes normes i Institucions per ser eficaç i operativa. Pren forma de llei per atendre els interessos generals i no pot fer diferències. Però, com que la igualtat natural és un mite, la virtut impersonal i general de la justícia necessita de la virtut personal de la solidaritat per a aplicar-se a les necessitats de cada individu.
Candel ens ha mostrat exemples de com el règim franquista feia anar la caritat en lloc de la justícia. Ho veurem a l’apartat «Justícia, no caritat», i «No hi ha res a fer, Dama Justícia».
«Digámoslo ya de una vez, los miembros de una sociedad que busca y pretende la justicia deben ser solidarios, responsables y tolerantes. Son éstas virtudes o actitudes indisociables de la democracia, su condición necesaria.» (Camps. Virtudes públicas. 1990)
Com feia l’abbé Pierre, hem de demanar justícia i ser mentrestant solidaris i responsables, perquè la justícia atén allò general i no sempre al més necessitat o qui té més raons. Veurem també a l’apartat «Estat del benestar» que la pobresa demana almoina mentre no arriba l’assistència social. La solidaritat complementa la justícia, no la substitueix. I s’ha d’aplicar-se selectivament als que no tenen reconeguda la condició de ciutadà o de persona.
Candel és solidari perquè obre el focus del «nosaltres» cap als marges sense haver de renunciar al que és cadascú.
Busquem la felicitat, volem ser feliços!, però no ho serem perquè ens toqui la loteria o Déu ens vulgui reconèixer les nostres virtuts personals. Ho serem si tenim valors que ens fan comportar-nos de manera virtuosa amb els subjectes més propers, familiars i amics, eixamplant el cercle virtuós fins als veïns i els companys de feina i classe social. Com més virtuosos, més ample el cercle i més feliços serem. La virtut no és cap entelèquia que te l’has de mirar amb ulleres de sol perquè no t’encegui, no és cap visió divina, sinó una actitud humana quotidiana. Com ara somriure al mal temps i a la mala cara. Un gest com aquest, convertit en hàbit –que no rutina corsecadora—, pot fer feliç a qui el practica i a qui el rep.
ESTIL
«Ei, senyor, una novel·la és un mirall
que es passeja per una llarga carretera.»
(Stendhal. El roig i el vermell. 1830)
I com ho explica, allò en què creu?
Alguns trets estilístics són la presència de catalanismes, expressions catalanes i mots en aparença castellans no admesos en el respectiu diccionari normatiu. Com a creador, Candel es considera escriptor català en llengua castellana, i prou lliure per anotar les paraules com li abelleixi. A més, deia fer servir el castellà que es parla a Catalunya o, si més no, a la Barcelona d’extracció popular.
«El Candel no quiere ahora presumir de sabio escribiendo y decir que todas aquellas incorrecciones estuvieran puestas adrede, pues escribir correctamente, correctamente, es algo que reconoce difícilmente llegará a hacer alguna vez por mucho que se esfuerce en aplicarse y aprender, pero algunas de ellas sí se había dejado intencionadamente debido en gran parte a la gran admiración que el Candel siente por el lenguaje hablado y vivo».(Candel, ¡Dios la que se armó!; 1968)
Per aquesta llibertat creativa de l’autor diem que a la seva columna «Punto y final» a La Marina sempre fa servir el nom propi de Catalunya amb la grafia catalana, fins i tot dins un text en castellà. Qüestió de respecte. Ho fa també amb el nom de la muntanya dels seus barris, i fins i tot li apuja la majúscula inicial al nom comú per esdevenir Muntanya de Montjuïc, una mena de Canigó barceloní que les persones i les bèsties hem ocupat al llarg dels segles, fins esdevenir santuari per a l’immigrant.
El polític i escriptor Ignasi Riera diu que Candel és el primer dels seus personatges –el que fa el cronista— potser «perquè tota la seva obra funciona com una crònica […] basada en una actitud permanent de dir: “i allò que jo he vist, allò que puc certificar, és allò que us explico”». I així fa, però carregat de dubtes i imprecisions que confessa i que li fan tenir un cert estil divagatori. Ho trobo especialment en les obres d’assaig, on menys convé.
Diu Candel que «escribir siempre lo he hecho sobre lo que en cierto modo he visto y he tocado». Com l’immigrant andalús, que en fa una fe –«Yo tengo mi fe»— d’allò vist i tocat.
«Es una superstición iconográfica la religión que estas gentes se traen. […] Lo que ellos quieren es ver el Santo o Virgen al cual rezan. Poder tocarlo, poder besarlo, sobre todo besarlo. Lo besan una, dos, tres veces.» (Candel. Donde la ciudad cambia su nombre; 1957)
«Tenen una religió tàctil. Els agrada de veure i tocar.» (Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
En tot cas, Candel en fa una opció conscient i un mètode de recerca. Diguem que confia i es recrea en la imatge calidoscòpica que li torna el mirall stendhalià, que ha escandalitzat als que s’hi han reconegut, més per parts que de cos sencer, com permet un mirallet a la barraca:
«les coses són certes perquè les veus i les toques; els exemples refermen les dades i mantenen les tesis». (Candel. La nova pobresa. 1988)
Això passa perquè diu creure en els fets observables:
«Generalment m’inclino més aviat per una filosofia de fets, una filosofia que es desprengui de fets. Un explica: passa això. I en brolla una conseqüència.» (Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
En realitat, li passa a Candel el mateix que als immigrants amb la fe, que s’hi orienta pel tacte, com a bon observador:
«Per ser un bon científic t’has de perdre hores i hores entre barems, estadístiques i comparacions. Per observar, en canvi, només cal deixar-te anar, veure com passen les coses, practicar una mena de ganduleria estàtica. El que passa és que… Com ho diria? Mireu: quan bades amb alguna cosa, t’envolta el remolí del que observes i t’hi involucres. És com si fossis un lector, però no només mitjançant el sentit de la vista sinó també del tacte. És aquest sistema Braille el que millor t’orienta: el tacte i el compromís que comporta»
[…]
«Sempre veiem més l’arbre que no pas el bosc. Ens falta perspectiva. Per això recorrerem el paisatge així, d’arbre en arbre i no de bosc en bosc.» (Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
Divagacions
Reconeix Candel que les limitacions d’espai li han acostumat a prescindir-ne, d’aquestes divagacions. Al llibre que estava escrivint Riera sobre ell, Candel comenta:
«Ara l’uso menys perquè, d’ençà que els diaris els fan amb els nous sistemes de composició i he d’impressió, t’obliguen a ajustar-te del tot a l’espai que tens reservat o destinar. I ja m’he avesat a retallar aquests parèntesis divagatoris. Per cert, que m’he adonat que aquestes restriccions imposades pel nou periodisme poden ser molt útils per a la literatura pel fet que t’acostumes a prescindir de molts detalls innecessaris i els textos a vegades guanyen en intensitat». (Riera. Candel, Paco o Francesc. 1988)
El matís
Però si en la religiositat de l’immigrant hi ha una desconnexió entre la litúrgia ritual de les expressions de fe –la forma— i la comunió personal amb el contingut –el fons—, aquesta aproximació tàctil en Candel implica un compromís amb el matís i la pinzellada impressionista.
A la introducció a l’edició íntegra d’Els altres catalans (2008), l’escriptora Najat el Hachmi anomena en Candel «l’home que apostava pel matís»,
«la idiosincràsia de Francesc Candel rau en aquesta aposta indiscutible pel matís, en la voluntat de no deixar-se portar per la primera impressió de les coses ni per partidismes precipitats, encara que això li suposés complicar-se la vida.» [10]
El propi Candel, a l’article Matizar es tener talento, publicat el juliol-agost del 1997, parla del compromís que cal tenir amb els altres per no trepitjar-los. Diguem-li respecte. Ja hem vist els efectes secundaris perversos de no haver estat prou curós, per maltractament inopinat als conveïns, i en veurem els virtuosos al capítol Comunitat, apartat «Tenim Drets els Humans».
«Todo esto que voy contando un tanto deshilvanadamente y a veces apartándome del argumento del capítulo, creo que ayuda a una especie de composición ambiental y de lugar.» (Candel. Algo más sobre los otros catalanes. 1973)
A més a més, Candel veu i toca –ara sabem que matisa— també a través dels testimonis que donen els seus informants, contradictoris o coincidents, «las razones de los otros» que Candel ens proposa.
També expressa opinions pròpies en forma de divagacions, en les seves novel·les, però pretén no abusar-ne per no cansar al lector:
«Mas dejemos las teorías y reflexiones que las novelas no se han hecho para esto. ¿Para qué, pues?» (Candel. Han matado a un hombre, han roto un paisaje. 2002)
«El Candel empieza a emborronar y a divagar. Uno de los muchos defectos que tiene el Candel es ese: que piensa en literatura, divaga en literatura, para él todo es literatura. Pero en el fondo, al igual que el Redondo, no deja de ser un buen chico.» (Candel. Donde la ciudad cambia su nombre. 1957)
«¿Por qué ese raro afán de no querer dejar nada en el tintero, martirizándonos como chinos, igual que si hiciéramos Crónica y no Novela? ¿podrías Tú explicarlo, Dios de los novelistas? ¿Podrías echarnos una mano? ¿No? Pues sigamos.» (Candel. Han matado a un hombre, han roto un paisaje. 2002)
El propi escriptor diu que li agraden els detalls, perquè es deixa portar pel seu gust de fer literatura. Al «Pròleg profètic» de la seva novel·la Donde la ciudad cambia su nombre (1957), que havia escrit cinc anys abans pensant que algun dia escriuria sobre aquests tipus humans, hi diu en un apart: «(Pero todo esto es literatura, andarse por las ramas; conque busquemos el tronco.)»
Creiem que no és un canvi d’actitud, sinó un recurs retòric, ja que hi torna sovint. A més, si en una novel·la el narrador no pot moure’s com vulgui, de liana en liana per la jungla, on si no?
Tenim la impressió que Candel ens mou pels aires, Cojuelo, fins a veure i tocar el paisatge, fins a fer-nos venir impressions sensorials –que diu l’Ignasi Riera—, per així fer-nos-en una, de fe pròpia, alguna cosa en què creure.
«El paisatge candelià respira… i més d’un cop, put. La fortor dels pixums, de les aigües pútrides, dels animals morts, se t’imposen.» (Riera. «Flors per a Candel, el Just», a Candel, l’altre català. 2025)
L’anecdotari
«Aficionado como soy a les anécdotas,
porque creo en su eficacia reveladora […]»
(Candel. «Lo catalán reponiéndose»,
a Algo más sobre los otros catalanes. 1973)
Però aquest costum recent de no embrancar-se en divagacions no afecta al seu gust per l’anècdota. Obre el seu Diario para los que creen en la gente (Una exaltación de la anécdota). del 1973, que dedica al periodista i amic Josep Maria Huertas i Claveria, amb una citació de Josep Pla fent-ne l’elogi: «La literatura sense anècdota no és res», hi diu.
A més de matisar, les columnes del Candel prenen model de l’entramat d’apunts i relats breus que trobem a Diario para los que creen en la gente (1973). No n’és l’únic exemple [11], però en aquest cas treu les notes d’un suposat diari il·lustrat d’un tal Felipe Blasco, dibuixant, que a Candel li serveix per homenatjar l’admirat Jesús i germans Blasco i passejar-se pel llibre disfressat d’home invisible [12]) Com que a la breu introducció juga amb la ficció i ens enreda, anem passant d’un apunt a un altre confiats que és Paco Candel qui ens parla. Qui si no?
En pren model per als seus «articles esternut» que esmentava a La prensa de barrios, article de la seva columna «Punto y final» a La Marina, al novembre del 1994: «Si en lugar de estornudar una vez, estornudas dos, ya te has comido el espacio.»
Doncs bé, per esternudar cal refredar-se abans, i gaudir de l’aturada del tràfec diari que suposa:
«Lunes, martes y miércoles he estado en cama con un resfriado enorme. Pero se está bien en esta condición de “abandono del mundo”, leyendo y divagando. ¿Cómo podríamos detener el tiempo? Ahora que estamos metidos otra vez en la voràgine devoradora.» (Candel. «Resfriado», a Diario para los que creen en la gente. 1973)
Quan escriu assaig, vol fer reportatge i anecdotari [13], no literatura, a l’hora d’exposar els fets que ha pogut observar, com a mètode de treball (vegeu l’apartat «Estil»):
«De vegades, quan escrivim, ens deixem portar per un cert lirisme, pel gust de fer frases, per la “literatura”, diguem-ho d’un cop. Nosaltres no ho voldríem pas. Sempre hem desitjat una literatura “aliterària”. Dir la veritat i allò que sentim sense caure a les xarxes de la retòrica. És tanmateix difícil. La ploma ens domina. I en aquest llibre, justament perquè voldria que fos un llibre útil i esclaridor, voldria caure menys que mai a l’embut acomodatici de la preceptiva estètica.»
«Aquest llibre ja s’acaba. No ha estat un estudi científic, rigorós ni matemàtic, sobre la immigració actual a Catalunya. […] Hem hagut de limitar-nos a exposar senzillament, d’una manera molt d’estar per casa i tal com rajaven (estil reportatge),una sèrie d’observacions fetes entorn d’una classe i d’un ambient que en tots els aspectes és el nostre.» (Candel Els altres catalans. 1964 i 2008)
«Me está quedando largo este capítulo. Soy fiel a mi manía del testimonio anecdótico, porque de lo contrario, lo que afirmas parece que queda huérfano.» (Candel. Los otros catalanes veinte años después. 1986)
Jo diria que aquest puntillisme deceb quan del repàs no podem obtenir uns quants trets comuns per al conjunt de casos: la categoria. No en fa síntesi perquè no en treu conclusions duradores. Amb un nou cas, recupera la pregunta més tard i en treu la conclusió contrària, o gairebé, o no ben bé, o no sempre… Costa d’acostumar-se, perquè en un assaig busques respostes, no només les preguntes i una successió de mirades o perspectives.
L’escriptor i crític literari Jordi Amat, prologuista de la primera edició íntegra, troba una nova virtut en aquest estil casuístic:
«Perquè Els altres catalans, sense melodrames i sumant anècdotes viscudes una darrera l’altra, exhibia de manera descarnada la cara més fosca del desarrollismo en una terra –Catalunya— que per culpa de les polítiques del règim impossibilitava que l’allau immigratori hi pogués arrelar normalment.» (Amat. Pròleg a Els altres catalans. 1964 i 2008)
AL REMAT
Després de les moltes activitats que Amics d’Alpha 63 i el Centre d’Estudis de l’Hospitalet van engegar per celebrar el cinquantenari de la publicació d’Els altres catalans, el 2014, en Manuel Domínguez en treia com a conclusions
«Que Candel era vigent, que el que havia dit i escrit era aplicable a l’actualitat, que calia candelitzar l’anàlisi de la realitat i acció cultural, social i política.» (Domínguez. «Candel més necessari que mai», pròleg a Candel, l’altre català. 2025)
Ara que venim de celebrar el centenari de l’autor, volem candelitzar la mirada amb perspectiva de passat per arribar al futur, com les acàcies del passeig que travessa els barris del Paco, que
«Permanecían en dos hiladas rectas y largas, besándose unas a otras allá en los confines del Paseo donde las leyes de la perspectiva hacían posible este milagro.» (Candel. Han matado a un hombre, han roto un paisaje. 1959 i 2002)
Cap a endavant. Som-hi!
Aquest llibre conté les 114 col·laboracions que Francesc Candel va publicar a la seva columna «Punto y final», de La Marina. [14] Per parlar del context en què podem trobar-hi un sentit petit i concret en què creure i que faci mal…,
«Jo crec molt en els amors petits. De vegades més que no en els grans. Estimar en abstracte no fa mal; en concret, sí.» (Candel. Els altres catalans. 1964 i 2008)
Disculpeu la breu divagació ben candeliana que ve ara, però ens recorda el poema Mort petita (1953), del poeta amic valencià Vicent Andrés Estellés:
Jo tinc una Mort petita
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
També la Nana de despertar de Manuel Gerena, quan diu:
[…]
No duermas, mi niño,
óyeme y despierta,
hijo de mis venas,
no vivas de engaños
quiero que lo sepas:
[…]
Muere el que se muere
y queda en la tierra.
No sube a la gloria
hijo de mis venas,
como algunos piensan.
…És per fer-hi coixí que hem llegit les seves obres assagístiques i també algunes de ficció. Creiem que «ayuda a una especie de composición ambiental y de lugar.»
Per les seves columnes desfilen personatges de la comèdia local i de la global, des dels humoristes Gila i Chumy Chúmez als aleshores joves escriptors com la Françoise Sagan i als més granats com el Pío Baroja o Hemingway. Són una bona colla. Gent de la qual xerrar…
En apèndix final publicarem l’índex alfabètic dels noms de les persones i títols de les obres esmentades en aquest llibre —en lletra rodona—i en els articles de la columna «Punto y final» –en negreta, així com també un altre dels títols d’aquests articles, per ordre de publicació.
En agraïment a Candel per haver prologat el seu llibre Cantes del pueblo para el pueblo (1975), Manuel Gerena va escriure per a Candel aquest vers dedicat, del qual en tastem un fragment:
[…]
¡Tú sí que eres un obrero
del verbo y de la conciencia!
Y ser obrero no es ganga
dice tu larga experiencia.
[…]
Y nunca floreo a nadie
porque no soy jardinero,
que pa tirar flores, tiro
verdades con un mortero.
A manera de presentació de l’autor d’aquestes columnes publicades a La Marina entre el gener del 1994 i el novembre del 2007, reproduïm ara l’article Cosas que no me gustan, publicat al número doble d’agost i setembre [15] del 1995. Ens hi parla de les seves fòbies, entre les quals la de competir… i haver de guanyar de totes passades.
| LM núms. 20-21, agost-octubre del 1995, p. 12 |
| Cosas que no me gustan Telefonear. Discutir. Mandar. Conducir (no solamente coches, sino nada en el sentido físico y metafísico del concepto). El agua fría bañándome y caliente bebiéndola. El dinero, la sal y la pimienta en grandes cantidades; dosificado y dosificadas sí. Lo dulce, pero al estilo de la zorra y las uvas, porque no puedo tomarlo. Matar (pero matar nada ni a nadie, ni una mosca, aunque la aplaste, ni una pulga, aunque la chafe, ni una flor, aunque la corte). Que no me den la razón cuando la tengo y que tampoco me la den cuando no la tengo, más o menos como les pasa a todos. Competir, ahora que se compite tanto, que se compite más que nunca, ahora que todo es competición, sólo competición y nada más que competición, que te hacen competir aunque no quieras, con peor mala leche que nunca y teniendo como lema el todo vale. Tampoco me gusta odiar. ¿Y amar? ¡Pchs! |
A la presentació d’aquest estudi heu trobat el sumari dels valors i les virtuts en què creu, i el calendari de publicació de cada capítol o grup d’apartats.
«En las recopilaciones, lo mismo da empezar por la chimenea y acabar por el retrete que colocar las tejas y a renglón seguido las paredes maestras. No se pierda de vista que se trabaja con material prefabricado. Todo consiste en colocar las piezas en el lugar que se crea conveniente, pero no importa un milímetro más o menos. Más que seguir un orden, se va creando un orden.» (Candel. Inmigrantes y trabajadores. 1972)
Hi hem organitzat, amb criteris de valor, els temes que ocupen el temps i la reflexió del Candel a la seva columna, «Punto y final», de La Marina.
Vegem el seu Credo, obert i gens doctrinal.
En aquesta versió digital esmentem les obres i les edicions que he consultat per elaborar aquest estudi, tot prescindint de notes a peu de pàgina d’interès acadèmic. Només se n’hi fa ressò de les notes de l’editor per advertir de canvis als textos dels articles, així com d’algunes fonts digitals.
Fins al dia 20, que parlarem de la Natura: Les comunitats animal i vegetal.
[1] Per saber-ne més, consulteu MUÑOZ REC, Carlos. El trascacho: historia de una tertulia literaria. Barcelona, Plaza & Janés (1981)
[2] Hi dedica unes quantes pàgines (205 a 213) a explicar-los amb un cert detall.
[3] VÉLEZ DE GUEVARA, Luis. El Diablo Cojuelo (1641). Tranco primero. Disponible en línia en https://es.wikisource.org/wiki/El_diablo_cojuelo/I
[4] Es tracta de Rafael Hinojosa, President de la JOC –Joventut Obrera Cristiana— de Barcelona, i futur autor de La JOC entre l’Església i el món obrer, El Prat de Llobregat, Rúbrica Editorial, 1998
[5] Ho tinc explicat a Som valors o no som res, a «Anem fent». La Marina, 11.12.2021. Disponible en línia a https://lamarina.cat/opinio/49166/som-valors-o-no-som-res/
[6] MARESMA, A. Entrevista a Boris Cyrulnik, VilaWeb, 11.10.2025. https://www.vilaweb.cat/noticies/boris-cyrulnik-la-cultura-francesa-em-volia-fer-callar-pero-jo-vaig-refusar-de-ser-victima/ [Consulta en 12.10.2025]
[7] CRUZ, R. La Gran Conversa /1. El pecat de somiar, a «Prats vermells». La Marina, 16.08.2022. Disponible en línia a https://lamarina.cat/opinio/48513/lgc-01-el-pecat-de-somiar/
[8] CAMPS, V. Virtudes públicas. (1990)
[9] SINCA. G. «Les coses pel seu nom», entrevista a Pepita Casanellas, a La Providència es diu Paco (2008)
[10] EL HACHMI, Najat. «Introducció», a CANDEL, Francesc. Els altres catalans (2008).
[11] Tampoc no se n’està d’afegir-ne un capítol final d’apunts anecdòtics a Algo más sobre los otros catalanes (1973), com qui fa un vaitot.
[12] CANDEL, F. «Mi diario», a Diario para los que creen en la gente. (1973).
[13] A Els altres catalans (2008), diu que «Tot i que no tinc gaire tirada als números i fins i tot em fan horror les estadístiques, no tindré més remei que donar-ne uns quants, encara que procuraré que siguin pocs, perquè m’estimo més mantenir-me fidel a la meva filosofia de reportatge i d’anecdotari.»
[14] En realitat van ser 140, de les quals 26 duplicades a partir del juny del 2004.
[15] De fet podríem considerar-lo un número trimestral, ja que sobre la portada porta data d’agost-setembre, mentre que a la resta de l’exemplar anota “octubre”. No s’ha trobat el número 22 que correspondria al mes d’octubre, en cap de les hemeroteques consultades: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, i Biblioteca Nacional de Catalunya.
