Parlant Clar | DANA, de València a Can Clos

Com a bon nòmada que soc, no puc evitar relacionar aquella DANA que va colpejar Can Clos als anys 70 amb la tragèdia viscuda recentment al País Valencià. Però deixeu-me començar pel principi.

Als anys 50, la meva família i jo vam arribar a Can Clos, traslladats de les barraques de la Diagonal arran del Congrés Eucarístic. Érem molts, vivint en molt poc espai. Allò no era pobresa: era misèria. Hi convivíem el pare, la mare, l’avi Antonio, vingut de Còrdova, l’àvia Rosa, portuguesa, i la meva estimada tieta Rosita. Tots, literalment, amuntegats.

Més endavant, gràcies a la tenacitat de la mare, ens vam traslladar a un pis una mica més digne al Polvorí. Però aquells anys, la vida al barri era molt dura. I en un d’aquells temporals —una mena de petita DANA ocorreguda als anys 70—, una part de Can Clos va quedar completament negada. Les autoritats van decidir traslladar famílies senceres al polígon Badia, a tocar de Cerdanyola.

Nosaltres, veïns indignats com la María Ángeles, l’Emilio Suárez, jo mateix i altres companys i companyes, vam tallar el carrer Foc, on ara hi ha la Bàscula. Llavors hi passaven les vies de tren de la Potassa. La policia ens va fer fora. Formàvem part d’un PSUC que, en aquell temps, era veu i força dels barris.

Totes aquestes vivències m’han vingut al cap aquests dies, amb l’escàndol de Mazón. Per això m’indigna el que ha passat al País Valencià, i també a parts de Castella-la Manxa i Andalusia, amb 236 morts a causa de les pluges torrencials de l’any passat. Però encara m’indigna més l’actitud del president valencià, Carles Mazón. Posi-li vostè l’adjectiu: insensible, irresponsable, grotesc… Tant se val.

Mazón ha deixat clar com n’és de fràgil una democràcia quan els que governen no escolten les víctimes, no compareixen, no assumeixen responsabilitats i ni tan sols mostren compassió. I ara, després de tot, ha dimitit fent-se la víctima, segons les seves pròpies paraules. Sense ni una mínima consciència del que implica aquesta expressió per a les famílies dels morts.

Aquí rau el problema democràtic: com arriben fins aquí persones com Mazón? A qui obeeixen? A qui serveixen? A qui aspiren a representar?
I el més inquietant: quants Mazón més ocupen tants altres alts càrrecs?