Pel Rubén Cruz
Divendres 24 d’octubre, a dos quarts de cinc de la tarda, a l’Espai veïnal Química.
La Yohani ens ha convocat, en representació de l’Associació de Mitjans de Comunicació Local (AMCL), a la visita que ella mateixa ha conduït per als membres de les entitats dels barris que hi han col·laborat: la Unió d’Entitats, l’Associació de Comerciants, Òmnium Cultural i l’Ajuntament de Barcelona, que ha cedit el local per a l’acte i per a l’exposició fotogràfica.
El títol d’ambdós actes és una obvietat: Paco Candel i la Marina. Amb l’aixopluc del centenari de l’escriptor a la ciutat de la qual havia sacsejat la consciència —Barcelona, 1925-2025.
«El suburbi era “una malaltia, una malaltia ciutadana de proporcions immenses”, llegim a Tele/Estel el 18 de novembre de 1966.»…ens recorda la historiadora Isabel Segura Soriano, al número 100 de Barcelona Metròpolis, del juny-juliol del 2016.
I alguna cosa infecciosa havia de ser, quan Candel va haver de remoure —de manera maldestra, això rai— la consideració que el veïnat mereixia. Imaginem un ós que amb una garra vol accedir a la mel d’un rusc, i les abelles obreres i fins i tot algun abellot de guàrdia que en surten en sometent.
Si bé Candel va demanar disculpes públiques —i va patir dues demandes judicials i sengles judicis al llarg dels dos primers anys de la publicació de Donde la ciudad cambia su nombre, per l’ús abusiu del que tothom a Cases Barates ja sabia però no volia veure enregistrat en lletres de motllo—, l’autor mai no es va penedir haver obert el focus cap a la vida dels habitants del suburbi. Molts d’altres el seguirien amb estudis tècnics i més saberuts.
En aquesta hora del pati que ens ha regalat la Yohany amb el seu esforç i dedicació –acompanyada del Josep Vicens Busquets—, jo només vull recollir unes reflexions que ha dirigit als assistents en veu alta. Són el compendi del que Candel havia aconseguit mobilitzar:
1a. Candel havia impugnat la ciutat i el seu melic des de la perifèria
La perifèria, allò que si volta que si gira però no gaudeix dels serveis públics que atorga la centralitat.
«Sí, esos [barrios] periféricos en los que ahora los pisos ya alcanzan precios astronómicos»
(Candel, Francesc. Periferia, lo que antes era suburbio, article de la seva columna «Punto y final», publicat a al número 120 de La Marina, el setembre del 2004)
Però no és tan sols una qüestió de serveis, entre els quals un de preferent, com ara l’educació. Recordem que Candel explicava com a la postguerra anar a escola era tan obligatori com impossible, per manca d’escoles públiques, proliferació d’escoles particulars, absència d’escoles religioses d’aquests ordes que tenen l’educació del pobre com a raó de ser-hi… i sobretot perquè hi havia famílies que no podien prescindir d’una filla gran que cuidés dels germans petits a casa mentre la mare anava a fer feines, o famílies que no podien obligar els nois rebecs a anar-hi, especialment perquè ni els pares hi creien, en la utilitat de l’educació…
Dèiem que no és només qüestió de serveis, perquè també era i segueix sent una qüestió de cultura. S’inicia a l’escola, prossegueix a la família «creient» i fins i tot sacrificada, passa moltes hores a la biblioteca del barri i ja no s’atura fins més enllà de l’educació superior, avui a l’abast de gairebé tothom sense que acabi de resoldre les necessitats de la vida. Tot i així, la cultura deixa una marca que fa la vida més rica i més plena.
La ciutat melic Barcelona arrossegava una cultura de segles, d’arrels catalanes que les autoritats franquistes impedien de créixer… i tanmateix, s’hi mou, com deia Galileu.
«El genocidi comès contra el poble català després de l’any 1939 no bastà per fer callar la seva veu. […] Catalunya, amb les mans lligades, no havia pogut donar més del que havia donat en l’aspecte cultural, social i nacional. […] Catalunya, a part de treball, tampoc no havia pogut donar-los res més.»
(Candel, Francesc. Els altres catalans vint anys després, 1985: 151-152. I a l’edició castellana, 1986: 139-140).
Candel ens diu que l’immigrant s’ha caracteritzat per l’escassa cultura d’origen, «baixíssima, nul·la» (Els altres catalans, 1964: 326).
«Hem defensat la nostra cultura –la dels immigrants—, però com si la cultura que hem portat de les nostres terres fos una cultura elitista, quan, en realitat, la cultura més important que hem portat ha estat la de la pobresa.» (Els altres catalans vint anys després, 1985: 187. I a l’edició castellana, 1986: 171).
Però, a diferència del senyor —que la dita conclou «se n’ha de venir de mena»—, quant a la cultura mai no fem tard per voler conèixer la nostra realitat personal, social o col·lectiva i fins arribar a la realitat nacional que ens envolta.
«Aquests nous catalans no coneixen Catalunya: la seva tradició, la seva història, el seu art, la seva cultura, la seva literatura, els seus costums, els seu folklore… Tampoc en aquest aspecte no coneixen la regió d’on procedeixen. Però jo pregunto: quants catalans hi ha que coneguin tot això que he dit. Del poble, cap. De les classes privilegiades, alguns. Però tot això ja és qüestió de cultura. De manera que, endavant.»
(Candel, Francesc. Els altres catalans, 1964: 36)
Però de la cultura de la pobresa no se’n surt fàcilment, ni tan sols amb el fals benestar de la societat de consum: a la barraca, al costat de les esquerdes hi havia electrodomèstics, perquè «Els transistors, te’ls venen a pagues. El cartó cuir o la uralita, no.» (CANDEL, F. Els altres catalans, 1964: 232).
I no diguem la cultura, que te l’administren en dosis diàries pel televisor i tranquil·litza la consciència social de pobresa i de classe… A vegades l’excita perquè puguem adonar-nos de la gran sort que tenim,
«Esa chorrada de que antes se iba con alpargatas y ahora con zapatos, ha calado incluso entre las clases humildes, en ellos que son víctimas de ese sofisma. Y todos están contentos porque ahora se ha pasado ya de la miseria a la pobreza»
(CANDEL, F. Ser obrero no es ninguna ganga, 1968: 42)
Ara que la diversitat de mitjans permet denunciar missatges dominants des del poder i que es repeteixen sense crítica, hi ha oportunitats per a dir prou, d’aquest color.
Precisament avui hem llegit que el president Illa ha publicat a Twitter –avui X, com un anònim informant del Candel per a les seves obres—, l’anunci de l’inici de les obres de la que serà la segona biblioteca pública de l’Estat. I tot seguit el president Puigdemont li ha retret ja no manca d’ambició per fer gran la Cultura allà on es conrea –que no és cap terra erma, precisament—, ni per fer gran el país que presideix, sinó un excés de submissió davant l’estat d’algú cofoi de donar-li noves glòries a Espanya.
Bé, ja sabeu com va això del fil de Twiter, que es comença per avall i vas pujant per llegir els comentaris suscitats.
2a. Quan el paisatge humà comença a virar de color, necessitem aliats.
I és clar.
Com una fotografia necessita els reactius que positiven la imatge acolorida sobre paper a l’habitació fosca del revelat. Aleshores, hem d’actualitzar el «nosaltres».
Qui és barri? Qui surt a la foto? Qui som ara?
Manel Coronado ha dit que «la convivència fa més gran el “nosaltres”», i tots hi acordem. La Yohany apunta que els barris de la Marina tenen la capacitat de cohesionar-nos, a través de les entitats i associacions que es recolzen mútuament.
Els que sortim a la foto més renovada, de colors i tarannàs tan diversos, hem decidit que aquest «nosaltres» que actualitzem no sigui invisible com el rastre d’un cargol al terra.
Revelem el nostre rotllo. Passem del negatiu fotogràfic al paper. De la radiografia sobre placa a la imatge digital i d’alta resolució, amb tot de píxels.
Diu la Yohany que impugnem el que es considera català. Per obrir l’objectiu i donar-nos-hi cabuda a tots nosaltres. I em sembla prou correcte, no deixar-nos ningú fora, però que la impugnació no ens faci llençar l’aigua del cossi amb el nen a dins, que té un cordó umbilical amb la mare que el nodreix, i que tindrà ja adult un compromís civil amb l’esposa, vingui d’on vulgui venir aquesta. És per això que el compromís de la futura esposa és empeltar-se amb la planta que troba feta i donar-ne nous fruits. Oblidem les velles o noves glòries de tots plegats. Fruits domèstics i de ben mengívols, necessitem.
«En realitat, Catalunya, i d’ella els seus homes més lúcids i conscients, no havia pretès assimilar-te, que equival a absorbir-te, esborrant completament les teves senyes d’identitat. […sinó…] integrar l’immigrant, només això. Integrar es acollir-te amb tota la teva manera de ser i solidàriament fer-te un lloc davant la problemàtica de cada dia que sempre tens al davant. Això és el que cal entendre. Es pot ser català sense oblidar els orígens. Però estàs obligat a ser del país en què vius i introduir-te de ple en tot el que és i representa, perquè tu també ets part de tot això.»
(Candel, Francesc. Els altres catalans vint anys després, 1985: 186-187. I a l’edició castellana, 1986: 171)
Només així s’entén que una Catalunya sense poder polític, econòmic, cultural…, una Catalunya sense poder, pugui acomplir el desig del Candel al final dels seus dies:
«Si Cataluña fue capaz de integrar a «els altres catalans» del siglo XX, ahora se halla ante el reto y la obligación de hacer lo mismo con los del siglo XXI.»
(Los nuevos catalanes del siglo XXI, article publicat a la seva columna «Punto y final» al número 113 de La Marina, el gener del 2004)
Per titular aquest article d’opinió he recordat aquesta deliciosa cançó que ens cantava el Mic, des del programa infantil del Club Super3. Es diu Fruites i verdures de tots colors. Us deixo aquest vídeo. Bon profit!
