Rafael Ochoa Escola d’Aprenents de SEAT
Durant molts anys, l’Escola d’Aprenents de SEAT ha ofert estudis a molts alumnes del barri i de fora. Ha estat i és una escola privada de l’empresa automobilística SEAT. Els alumnes no han hagut i no han de pagar res, al contrari han rebut i reben una assignació econòmica variable segons l’any de formació que han tingut durant els 3 períodes al llarg d’aquests 68 anys de permanència al nostre barri i de la seva existència. L’escola va néixer a la dictadura de Franco, es va desenvolupar i enfortir durant la transició i s’ha fet excel·lent amb la democràcia.
El recorregut d’aquest article fa una passejada enfocant una zona visual d’origen i històrica, una altra zona d’informació històrica i actual, una visualització emotiva des de dins i una final de futur i oportunitat. Conté imatges que molts veïns recordareu, són molts anys al nostre barri els que porta, molts no havíem nascut quan va començar l’escola a ensenyar.
El motiu de l’existència de l’escola d’Aprenents de SEAT es comprèn millor explicant una breu història de la marca SEAT, que avui està integrada al grup VOLKSWAGEN.
Inici de la factoria SEAT
El 26 d’octubre de 1948, es va signar un acord entre Juan Antonio Suanzes, president de l’INI, i el professor Valetta, president de FIAT, per a la fabricació a Espanya del seu model 1400. SEAT va fer la seva primera inversió en pagar a l’INI, el 28 de setembre de 1950, la quantitat de 5,5 milions de pessetes per aconseguir els drets d’ús del citat contracte. El 7 de juny del 1949, per Decret de la Presidència del Govern, es va disposar la constitució d’una Societat per a la fabricació en sèrie d’automòbils. Aquesta societat va ser anomenada “Societat Espanyola d’Automòbils de Turisme” (SEAT) i es va constituir el 9 de maig de 1950, al despatx del notari de l’Il·lustre Col·legi de Madrid Don José Martín López.
L’acta de constitució es va atorgar amb un capital social inicial de 600 milions de pessetes, (ampliats a 900 el 1955) i van signar l’escriptura pública, Juan Antonio Suanzes, per l’INI (51%), Espartaco Baldori, com a representant de FIAT, (7%) i els bancs espanyols Banesto , Bilbao, Central, Hispano Americano, Urquijo i Biscaia que van actuar com a capital privat, (42%).
En aquesta aliança FIAT va disposar d’una posició de supremacia en aportar la seva tecnologia i experiència al sector automobilístic, i va imposar el seu criteri mercantil en detriment del polític, esgrimit pel règim Franquista. Les autoritats centralistes volien que la fàbrica es construís en una zona “més espanyola” com hagués estat Valladolid o Burgos, menys propensa a conats reivindicatius, però finalment, la fàbrica es va construir a uns terrenys de la Zona Franca de Barcelona, amb bones comunicacions tant per mar com per terra.
El primer contracte de serveis que va signar SEAT va ser amb el Consorci de la Zona Franca el 27 de juny del 1950 per llogar 220.000 metres quadrats al preu de 2,50 ptes. metre quadrat.
El primer Consell d’Administració va estar presidit per l’enginyer militar José Ortiz Echagüe, primer president de l’empresa, amb Julio Arteche com a vicepresident i representant del capital privat.
Amb l’aprovació del Congrés Nord-americà d’un crèdit de 62 milions de dòlars, va començar la construcció de la fàbrica. La compra dels terrenys a 250 Pts. m2 es va signar davant el Notari Sr. Don Antonio Gual Ubach el 27 de juny de 1949. El 1950 es va col·locar la primera pedra de la factoria de la Zona Franca, amb una extensió de 22 hectàrees.
El general Jaume Nadal, conseller de l’INI i sota la supervisió de Fiat, va designar l’enginyer militar Luis Villar Molina per a la construcció de la fàbrica. Aquest va fer famosa l’estampa de la inspecció de les obres muntat a cavall per inspeccionar els rellotges adossats als pilars que sustentarien la fàbrica i comprovar que no havien patit cap moviment. Franco va visitar les obres el 1952, però no va ser fins a la inauguració del Congrés Eucarístic del 1955 a Barcelona, quan el 5 d’octubre va aprofitar per inaugurar també la factoria SEAT.
El primer director de la fàbrica, el 1953, va ser Francisco Lozano Aguirre, qui comptava amb la col·laboració de tres subdirectors: Luis Villar Molina, Luis Ramírez Arroyo i Vicente Fernández-Urrutia.
El primer cotxe va sortir de la factoria de la Zona Franca el 13 de novembre del 1953. Es tractava d’un automòbil del model 1400, matrícula B-87223, la totalitat de les peces procedien d’Itàlia i l’únic que tenia espanyol era el muntatge final. Es fabricaven 5 cotxes al dia i la plantilla en aquell moment era de 925 empleats. Atesa la necessitat de tenir personal qualificat per atendre les tasques de manteniment i el possible futur comandament intermedi, van decidir crear el 1957 l’Escola d’Aprenents SEAT, a l’Avinguda del Port Franco, avui dia anomenat Passeig de la Zona Franca.
Fidel Crespo va ser alumne de l’escola a la 21a promoció, posteriorment va treballar a SEAT i avui dia està feliçment jubilat, va exercir a l’escola durant 35 anys les funcions de: primer com a instructor, després com a cap d’estudis i finalitzant com a responsable de l’escola. Li agraeixo molt la seva participació i implicació, sense les seves dades aquest article no tindria el bon bagatge informatiu que pretenc aconseguir. Extrec la seva excel·lent informació d’una entrevista amb ell.
L’Escola d’Aprenents de SEAT en el desenvolupament formatiu en el temps
L’escola ha tingut i ha impartit els 3 models d’ensenyament professional reglat, que són l’oficialia industrial, la formació professional de primer grau (FPI) i segon grau (FPII), i els cicles formatius de grau mitjà (GM) i grau superior (GS). Està ubicada al Passeig de la Zona Franca núm. 53-55, el seu disseny va ser realitzat pels arquitectes Manuel Barbero Rebolledo i Rafael de la Joya Castro.
Orígens de l’ensenyament impartit amb l’Oficialia Industrial
L’escola a inicis del 1957 era unes oficines d’una fosa d’alumini que l’empresa SEAT tenia al lloc, físicament feia cantonada amb el Passeig de la Zona Franca i el carrer del Cisell, també era magatzem de la fosa. Aquest terreny havia estat d’una masia anomenada Cal Rufà, tal com escriu Isabel Segura Soriano a Dones de Sants-Montjuïc Itineraris Històrics.
L’any 1957, al mes de setembre, va començar a funcionar l’escola, les necessitats de personal qualificat van obligar a incorporar els alumnes a treballar en promocions cada mig any, no en promocions de cada any, és a dir, després de tres anys d’aprenentatge cada sis mesos entraven a treballar una promoció a SEAT, amb contractes de formació i aprenentatge.
L’escola va començar a impartir i implementar el seu ensenyament a la sisena planta de l’escola també amb aules a la 4a planta. Més tard, l’Escola va començar a ocupar la planta 0, en un passadís llarg contigu a la fosa. Posteriorment, una vegada treta la fosa, es va posar un taller de formació amb 42 màquines i 72 bancs d’ajust.
No obstant, va anar canviant amb els anys… diferents fonts comenten per exemple la 10a promoció (any 1964) els dilluns, dimarts i dimecres estudiaven les classes teòriques a la 7a planta de la Filial de SEAT (edifici alt de la Plaça Cerdà), i divendres i dissabtes es formaven a taller segons les especialitats escollides a la 4a planta, que eren ajustament, fresa, torn i rectificació. Els elèctrics es formaven en taller a la 3a planta, segons m’apunta Manuel Ramos Soneira alumne de l’escola, que ho va viure estant ell a la 10a promoció.
Koldo Ochoa, alumne de la 13a promoció (any 1967), comenta que a la Zona Franca hi havia els torns, les fresadores, alguna rectificadora i els bancs de proves per a electricistes i electrònics, amb poques aules, ja que a la Filial hi havia el gruix d’aules repartides en 4 o 5 plantes, juntament amb les oficines del personal.
La Filial eren 4 edificis: un alt, un altre més baix i un altre que connectava els dos, darrere hi havia un altre baix on estaven els tallers. Era on els clients portaven el cotxe a reparar-ho i fer les revisions, també eren oficines de l’empresa i exposició. Quan compraves un Seat era allà on t’entregaven el cotxe, aquests edificis eren immensos, avui dia estan transformats en oficines, botigues i habitatges.
Per aquestes dates, entre el 1957 i el 1969, els aprenents no rebien encara la titulació oficial, que es va atorgar a partir del 1970-71 pel ministeri d’ensenyament, també aquest any es van incorporar les primeres dones per estudiar delineació a l’escola.
També, hi va haver el 1960 una mena d’experiment de pre-aprenents, durant uns anys, amb els nois que feien batxillerat a l’escola del Pilar, aquest col·legi també era privat de SEAT, avui dia és públic i es diu escola Seat. Aquests nois assistien a una aula situada a la baixada dels edificis de 4 plantes davant del casino, que portava a la pista de patinatge (on després es va construir l’església antiga). Una mica abans de la cooperativa hi havia l’aula on feien les pràctiques els alumnes per preparar-los per entrar a l’escola d’aprenents. La foto de bates fosques està feta al vestíbul del col·legi El Pilar, i la foto amb bates a ratlles està feta abans de la cooperativa.
No és clar els anys que van durar aquests cursos i tampoc l’edat, però a la foto queda reflectit que eren alumnes del col·legi i el professor que els acompanya era el senyor Campos, un mestre polifacètic que entre altres assignatures impartia FEN. Tal com manifesta Angel Izquierdo de la 8ª promoció (any 1962).
Molts anys després ja es va normalitzar i va reglar l’ensenyament a l’escola d’aprenents, aleshores el centre impartia la formació del que era l’antiga Oficialia Industrial que durava 3 anys. Però entrar a l’escola no era fàcil, ja que havies de superar uns exàmens forts i superar una prova psicotècnica, també tenir entre 12 i 14 anys. Estava obert a qualsevol jove que fes la sol·licitud, en cas d’empat de puntuació, tenia preferència el fill d’empleat.
Per aquelles dates, quan ja homologaven l’ensenyament a l’escola (1970) la titulació, els expedients acadèmics, etc. depenien de l’Escola Industrial que era el centre de referència de l’ensenyament professional. Això va ser així fins a l’any 1977 quan va finalitzar la 20a promoció i amb això l’ensenyament de l’Oficialia Industrial al centre.
L’oficialia que es cursava en aquesta 1a etapa i al final era per a les especialitats i titulacions: Ajust, Electrònica, Màquines i Eines, Electricitat, Delineació i Matrius. Els estudis teòrics i amb això les assignatures comunes a tots eren: matemàtiques, física, química, tecnologia, llengua, dibuix tècnic, religió o formació nacional, complimentat amb gimnàstica i taller. A 3r s’estudiava Introducció a la geografia econòmica de Ramón Tamames.
Quan finalitzaven els estudis l’escola organitzava un viatge de final de curs a Itàlia i acudien els professors i els alumnes, els que s’haguessin portat bé, ho mantindran fins a la promoció de l’any 1972, promoció que va ser l’última que va fer el viatge, però no es va fer a Itàlia, va anar a Madrid, segons m’apunta Andreu Farrera, alumne de la 18a promoció.
Després del viatge entraven directament els aprenents a treballar a l’empresa amb la categoria d’oficial de 3a, alguns dels més destacats a la seva formació entraven amb la categoria d’Oficial de 2a i es quedaven a l’escola d’instructors o treballant. Els alumnes quan s’incorporaven a treballar a l’empresa, anaven destinats al taller o al lloc on la direcció de l’empresa tenia les necessitats de cobrir amb els treballadors.
Els instructors de l’escola decidien que alumne era qui cobriria aquestes necessitats. Actualment s’estableix un rànquing de notes i són els alumnes els que decideixen sobre la base del rànquing.
L’horari de l’escola era intensiu, de 7 del matí a 2 de la tarda, 3 dies es formava en taller i dos dies s’estudiava teòrica, dissabte es feia servir per fer esport a les instal·lacions esportives dels Habitatges de Seat.
L’uniforme era un xandall blau, unes vambes de tela gruixuda blaves, uns pantalons color blau també, i una samarreta blanca bé de mànigues curtes o tirants, tal com s’aprecia a la imatge al camp de Futbol de la SEAT.
Amb l’edat de 13 o 14 anys ens aixecàvem a les 6,30 els que vivíem aquí, i anàvem a l’escola amb els ulls enganxats, els professors se n’adonaven però anaven per feina. Amb els convenis de l’empresa SEAT van desaparèixer els dissabtes feiners i es va deixar d’anar dissabte a l’escola. L’any 1974 l’escola va adquirir un torn de Control Numèric, funcionava programant els moviments en un panell amb pivots que s’introduïen en petits forats, o amb una targeta de cartró amb forats perforats que l’informaven a la màquina que moviments hauria de fer.
Amb aquesta màquina, es van fer els casquets que servien de suports dels bolígrafs, d’això es va encarregar el senyor Paula que va ser instructor de torn, i de la resta el contenidor de tinta o gotet i l’anagrama amb el suport el van realitzar els fabricants de matrius i ajustadors del col·legi, al final va quedar un fantàstic posa bolígrafs o cendrers.
La FPI i la FPII
La 21a promoció va abastar 5 anys d’estudis i van començar a impartir-los a l’escola, des de l’any 1975 fins a l’any 1979 (4 anys), on els alumnes van cursar FPI i FPII (constava de 5 anys), el 5è any el treballaven a l’empresa i ho estudiaven a l’escola, si volien acabar el 5è curs, no era obligatori, la FPI eren 2 anys de formació i la FPII eren 3 anys.
Als anys 80 va arribar una gran crisi de treball a Espanya i Europa, també a la Seat, llavors a la fàbrica treballaven gairebé 30.000 treballadors i en sobraven molts, la empresa FIAT va deixar de tutelar a SEAT i es va fer càrrec l’INI, entre acords i negociacions amb japonesos i alemanys al final la va adquirir l’empresa alemanya Volkswagen amb l’acord previ que sobraven 5.000 treballadors.
La solució que va prendre l’estat va ser d’oferir baixes voluntàries incentivades perquè se n’anessin aquests 5.000 treballadors, cosa que va passar el 1981, finalitzant l’any, molts dels quals se’n van anar treballadors formats a l’escola d’aprenents. Amb la seva formació adquirida els serviria per agafar rumb a la vida, això va originar una carència als tallers de la fàbrica que van suplir amb empreses de contractes.
Amb la crisi va obligar a paralitzar l’entrada de treballadors a l’empresa, l’última promoció d’aprenents que va entrar a treballar va ser l’any 1980 i van anar a la fàbrica del Prat de Llogregat (Gearbox) i de Navarra a Landaben. L’escola també va tancar l’any 1984. Va ser l’any 1985 quan l’empresa va trucar a tots els alumnes que havien acabat els estudis per incorporar-los si volien.
Al setembre de 1987 obre una altra vegada l’escola i va quedar oberta fins avui. La FP que es cursava era per a les especialitats d’Automatismes, Automoció, Matriu, Màquines i eines, Instal·lacions i xapa estructural, Electricitat i Electrònica. Les assignatures eren: Matemàtiques, tecnologia, dibuix, física, llengua espanyola, ciències naturals, Religió, educació física, química, Idioma modern, formació humanística i pràctiques.
Un nou sistema de formació
Va començar de nou l’escola a funcionar l’any 1987, els nois que s’incorporaven van començar a formar-se amb pràctiques en alternança, aquesta formació consistia que els joves anaven a una escola pública o pública concertada a la tarda. Els alumnes estudiaven a les seves escoles el FPII, al matí venien a l’escola d’aprenents o a les fàbriques de SEAT a fer pràctiques en alternança. Això va durar fins a l’any 1999. L’escola donava a l’alumne un diploma de les pràctiques, però la titulació oficial de FPII li donava el seu institut.
El Grau Mig (CFGM) i el Grau Superior (CFGS)
L’any 1999 es comença a impartir el grau mitjà durant dos cursos acadèmics, per continuar mantenint el nivell formatiu dels aprenents, el programa formatiu es complementa amb un curs de formació ocupacional d’especialització en un tercer curs acadèmic.
El Grau Mig (CFGM) DUAL
El 2014 s’inicia el programa de formació professional dual on el curs 1r es fa pràcticament a l’escola i el curs 2n i 3r entre l’empresa i l’escola, amb la formació dual a l’escola, es feien més de 4.000 hores, sumant l’empresa i l’escola. Això es va aconseguir sol·licitant l’autorització al Departament d’Ensenyament de la Generalitat, el qual atorgava una titulació a l’alumne com a Tècnic de Grau Mitjà amb un certificat de formació Dual.
Les especialitats que es cursaven era de CFGM per a: Mecanitzat, Instal·lació i manteniment electromecànic i Electromecànica de vehicles.
El Grau Superior (CFGS) DUAL
No va durar gaire aquest sistema de Grau Mitjà perquè la formació que adquirien era gairebé equivalent al grau superior (CFGS), per la qual cosa van sol·licitar a la Generalitat la dualitat del Grau Superior i el setembre del 2018 (formació 4.0) es va iniciar el programa formació amb els Cicles Formatius de Grau Superior (Grau mitjà es va deixar de fer), després de l’aprovació del Departament. Al final, l’alumne estava 3 anys estudiant Grau superior Dual.
La dualitat proporciona una gran experiència i dona formació, a l’escola surten super preparats els i les estudiants. Amb la dualitat es formen en idiomes, robòtica, disseny, etc. Amb les noves tecnologies.
A més, els exàmens que feien i fan són els mateixos que fan a la seu de Volkswagen i obtenen una doble titulació que són l’Espanyola i l’Alemanya, aquesta última l’atorga la Cambra de comerç de Berlín conjuntament amb la Cambra de Comerç Alemanya de Madrid.
Les especialitats que es cursaven i se segueixen cursant són CFGS per a: Mecatrònica Industrial, Automatització i Robòtica Industrial, Automoció, Programació de la Producció en Fabricació mecànica.
S’estudien els Sistemes elèctrics, pneumàtics i hidràulics, Sistemes seqüencials programables, Sistemes de mesura i regulació, Sistemes de potència, Documentació tècnica, Informàtica industrial, Sistemes programables avançats, Robòtica industrial, Comunicacions industrials, Integració de sistemes d’automatització industrial, Projecte intermodular d’automatització i robòtica industrial, Anglès Professional , Itinerari personal per a l’ocupabilitat, Itinerari personal per a l’ocupabilitat II, Digitalització aplicada als sectors productius, Sostenibilitat aplicada al sistema productiu, Mòdul professional optatiu (competència de cada Comunitat Autònoma).
Inclou una fase de formació en empresa o organisme equiparat com a part integrada del currículum del cicle formatiu. No cal ser un linx per adonar-se que surten preparadíssims els alumnes.
Cost dels alumnes
Un alumne pels anys 70 costava al voltant de 500.000 pessetes a l’empresa, a més a més tenia un ingrés mensual petit durant els mesos que durava el curs; més aviat simbòlic. Per aquelles dates eren entre unes 17.000 i 27.000 pessetes. T’ho ingressaven a l’antiga Caixa de Pensions Per a la Vellesa i d’estalvis de Catalunya i Balears. Almenys donava per treure el carnet de conduir en finalitzar els 3 anys, el que era bo i també el pitjor era que no podies tocar els diners fins a sortir de l’escola.
Actualment el cost ronda per alumne uns 30.000 euros, i els diners que percep l’alumne han millorat molt, actualment cobra el salari mínim interprofessional en proporció a les hores que dedica a les pràctiques, que ronda entre el 75-80% de SMI.
Motiu del trasllat
L’escola d’Aprenents de SEAT ha tingut unes necessitats que ha implementat i s’ha anat adaptant a les noves normatives, sempre ha estat invertint ajustant-se al que marquen les disposicions legals i normatives.
Durant els darrers anys ha invertit en adaptacions i millores de l’edifici amb més de 2.000.000 d’euros, es crea un problema quan vol fer alguna cosa nova, ha de fer i lògicament segons les disposicions legals. No en va té components arquitectònics protegits o catalogats com és el sostre de la 6a planta i les cel·les de l’entrada, antigament era una fosa d’alumini de la factoria i hi ha galeries per sota de l’escola que podria estar també donant problemes.
És clar que són tants els impediments, les pegues i les despeses que al final han decidit traslladar l’escola a un dels tallers buits que té l’empresa al centre Tècnic de Martorell. Ara els alumnes hauran d’agafar els autobusos de l’empresa i desplaçar-s’hi o anar pels seus mitjans.
També dins de l’escola on hi ha el descampat de la foto, es feien carrosseries especials a la zona enganxada al carrer del Cisell, on es va arribar a filmar escenes per a una mini sèrie de 2 capítols de TV3 l’any 2003, que simulaven les línies de muntatge de la factoria, la mini sèrie es deia “La Mari” de TV3. La Mari era una andalusa que es casava amb un encarregat que treballava a la SEAT.
