La paraula victimisme, segons el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, es defineix com: “Actitud o tendència a considerar-se o mostrar-se com a una víctima.”
En una intervenció recent de la regidora al districte, en resposta a una reivindicació veïnal, va afirmar que no podíem continuar amb un discurs victimista. Voldria respondre des del respecte, però també des de la memòria i el compromís cívic.
Reivindicar no és victimisme. Exigir drets, denunciar desigualtats o reclamar inversió no és fer-se la víctima. És, justament, exercir una ciutadania activa, crítica i mobilitzada.
Als barris de la Marina tenim una història de lluites que no podem oblidar. Pensem, per exemple, en serveis tan bàsics com el CAP Carles Ribas, l’institut, les primeres escoles o les línies d’autobús: res d’això va arribar sol. També van ser fruit de la lluita col·lectiva equipaments com Can Farrero o Can Sabaté, que avui ja són una realitat. Però encara continuem picant pedra amb el metro, amb el manteniment dels parcs públics i, sobretot, ens mantenim actius per evitar el deteriorament dels serveis públics, que han de ser dignes i accessibles per a tothom.
La rehabilitació de barris com Can Clos, el Polvorí, les Cases Barates, la Vinya o l’Illa Metalco tampoc no hauria estat possible sense una comunitat mobilitzada, amb capacitat d’interpel·lar, de proposar i de resistir.
Aquesta actitud ve de lluny. De quan calia lluitar des del bressol per uns drets bàsics que, en altres zones de la ciutat, venien gairebé de sèrie amb el codi postal. Aquesta realitat ha forjat un caràcter, una manera de ser, un posicionament que potser és contundent, sí, però també legítim, foguejat des de l’experiència, madur i col·lectiu. Recupereu aquest estiu Els altres catalans de Paco Candel: ens convé recordar d’on venim i per què som on som.
Totes aquestes conquestes passades ens inspiren avui per afrontar els nous reptes: inversió social, polítiques laborals que garanteixin oportunitats i un urbanisme que dignifiqui i cohesioni els nostres barris. I sí, volem que això es faci escoltant-nos i reconeixent les necessitats i propostes del veïnat. I confiem que el govern sàpiga fer-ho.
Ni víctimes ni victimisme. Tampoc il·luminats. Simplement, ciutadans i ciutadanes amb drets i obligacions. No en volem més que ningú, però tampoc menys.
La Marina, com a futur districte 11 de Barcelona i amb identitat pròpia, avui més que mai té sentit. I reclama el nostre esforç, la nostra veu i el nostre treball.
Joan Antoni Reyes i Blanco
