Parlant Clar
Tenia quinze anys i viatjava en tren cap a Planoles, per la línia de Puigcerdà. Érem un grup de joves al vagó, companys d’estudis a l’Escola d’Aprenents d’ENMASA, aquella empresa que fabricava motors d’aviació, furgonetes i components per a Mercedes Benz.
Tot i compartir escola, no compartíem origen. En un moment determinat, alguns d’ells van començar a riure’s de mi en to menyspreador, tot dient que jo era de Can Tunis. Ho deien com si fos una taca. No vaig replicar. Però llavors, va passar una cosa que mai he oblidat.
Un senyor gran, que havia estat escoltant la conversa, s’hi va apropar i els va dir —en català, l’any 1963!— que era una llàstima veure joves mofant-se d’un barri com Can Tunis. Els va explicar que aquell barri tenia una història important, i que jo —això em va emocionar— potser tindria la sort de conèixer l’escriptor Paco Candel.
Aquell moment em va remoure per dins. No vaig respondre a les burles —no valia la pena— però sí que vaig entendre, més endavant, tot el que explicava Candel sobre la gent que venia de fora, sobre la dignitat de la vida senzilla, dels oficis, del patiment i la fortalesa d’una majoria que va construir aquest país.
Si ja em sentia un noi de barri, aquell episodi em va reafirmar. Aquella mirada del senyor del vagó, aquella defensa inesperada i digna, em van marcar per sempre.
Anys després vaig tenir el privilegi de conèixer en Candel i compartir amb ell espais i lluites. Vaig ser un dels que van participar en l’acte de presentació de la candidatura d’Entesa dels Catalans a La Marina. En Paco va ser el candidat al Senat més votat, junt amb Joan Benet i Sirici. Aquell acte, celebrat a l’antiga escola del Polvorí, va ser molt especial: la gent omplia l’espai amb una esperança real, amb il·lusió, identificació i confiança. Era el batec de les primeres eleccions democràtiques, i nosaltres hi érem, presents i actius.
També vam coincidir amb Candel en el naixement de l’Associació Cultural Antonio Machado, una iniciativa impulsada des de la sensibilitat amb la cultura andalusa, però amb vocació universal: promoure la cultura, el diàleg entre pobles, nacions i regions d’Espanya.
Perquè en Candel no era només un escriptor magnífic —rellegiu-lo. Era un home compromès amb la realitat social i que defensava la justícia social, la cultura, la llengua, la identitat, les tradicions i les migracions amb una claredat i una tendresa que avui ens fan més falta que mai. Ell escrivia una columna mensual en aquest mateix diari.
A vegades em pregunten per què segueixo escrivint, parlant, lluitant des del barri. Ho faig per aquella mirada del tren, per defensar i honorar l’esperit d’en Candel. La resistència diària. Amic Paco, és l’homenatge de la diàspora dels migrants dels pobles d’Espanya i dels migrants de tots els pobles del món que ara habiten la ciutat, i que segurament continuarien nodrint la teva literatura i convertint-la en eina política.
Joan Antoni Reyes i Blanco
