La convocatòria d’una manifestació sota el lema “Màfia o democràcia”, promoguda pels sectors més dretans de l’oposició espanyola, representa una envestida que va molt més enllà de la legítima crítica política. Es tracta d’un pas cap a la deslegitimació radical de l’adversari i del sistema mateix. Quan es diu que Espanya està governada per la màfia, s’està creuant una línia vermella gravíssima. I no només per l’exageració irresponsable de l’acusació, sinó per la banalització d’un fenomen realment destructiu, com és la màfia de veritat, que ha deixat cicatrius fondes en societats com la gallega i, de forma creixent, en territoris com Andalusia.
Si realment es cregués que el Govern central és un entramat mafiós, la resposta democràtica hauria de ser clara: una moció de censura. Però això no passa. No perquè no hi hagi possibilitats legals, sinó perquè el cap de l’oposició, el senyor Núñez Feijóo, no vol ni pot assumir la responsabilitat de liderar una alternativa sòlida. Prefereix, en canvi, jugar a erosionar, a caldejar l’ambient, a instigar la confrontació a còpia d’eslògans incendiaris.
La manca d’ètica d’aquest tipus de convocatòries és encara més evident si recordem qui les impulsa. Núñez Feijóo és qui, entre les seves fotografies públiques més recordades, en conserva amb Marcial Dorado, conegut narcotraficant gallec. I precisament per això, resulta especialment cridaner que sigui ell qui encapçali una campanya que associa l’adversari polític amb la delinqüència organitzada.
Aquest tipus d’estratègies no busquen canviar el rumb de la política ni oferir alternatives. Busquen crispar. Desgastar l’adversari i, de retruc, el mateix sistema. I aquesta és la gent que pretén ser l’alternativa per a governar-nos? Algú que juga a fer explotar la confiança en les institucions, sense cap sentit d’Estat?
Perquè la democràcia se sostingui, cal que totes les parts acceptin unes regles compartides. El límit no pot ser només legal, ha de ser també ètic. Qui participa en el joc democràtic ha de tenir el coratge de mantenir-hi una mínima responsabilitat. El contrari ens condueix a un escenari de destrucció mútua, on tots els partits, tots els actors, acaben sent víctimes d’un sistema en crisi permanent. I el més greu: és una manera de preparar el terreny perquè, quan la veritable democràcia estigui en perill, ja sigui massa tard per defensar-la.
Cent anys del naixement de Paco Candel. I encara cal dir-ho.
Paco Candel va donar veu als invisibles. Va dignificar la perifèria quan ningú mirava cap als barris. Va explicar Catalunya des de la frontera social, amb una lucidesa i una humanitat que continuen colpint avui.
Un segle després, el seu missatge continua viu: la immigració no és cap problema. És part essencial del que som. El veritable problema és un sistema que maltracta la gran majoria.
Candel va retratar onades migratòries que han construït aquest país. I va afirmar, amb una convicció profunda en la convivència, que tothom ha de poder sentir-se part de la casa. Immigrants i autòctons som dues rodes del mateix molí: amb friccions, sí, però fent avançar el mecanisme com a societat.
És un moment especialment difícil, per a tothom i també per al nostre sistema democràtic. Per això cal actuar amb coratge. Per no callar davant la injustícia. Per plantar cara a la por. Per intervenir a les converses, als carrers, als mitjans.
Visca el centenari de Paco Candel. Visca la gent que vol recuperar el seu llegat literari i social: compromís, valentia i una voluntat fèrria d’incidir en la punyent realitat social dels seus conciutadans, veïns i veïnes. Us animem a participar de les moltes activitats que s’impulsen per a reflexionar sobre el seu missatge i homenatjar la seva figura.
