La cançó enfadosa

Manifestació de la Diada Nacional de Catalunya, 11.09.2024, al parc de la Ciutadella

Pel Rubén Cruz

Enxaneta i pinya de la colla dels Borinots, de Sants

Una nena demana a l’àvia que l’expliqui un conte. L’àvia està cosint i ara no li ve de gust, i pregunta a la neta:

— Vols que et canti? 

La nena diu «sí, padrina», i l’avia fa:

— Si vols que et canti, ja et cantaré…

— Va, padrina, canta!!!

— I tant que sí, filleta meva, si vols que et canti, ja et cantaré.

— Vinga, va!!!

— És clar que sí, si vols que et canti, ja et cantaré…

La nena desesperada, i la padrina petant-se de riure. Aquesta sonsònia sembla no tenir fi, fins que la nena deixa d’insistir.

. o O o .

La cançó enfadosa és el signe del nostre temps, quan les paraules gastades deixen de dir el seu missatge significatiu.

Publicitat i propaganda. Missatges adreçats a la zona del cervell que li treu el suc a les sensacions plaents. Missatges simplificats. Són massatges a l’hipotàlem.

Banalitzem el plaer de tant usar-lo. I així fem amb tot. La política que no fem nosaltres ens la banalitzen altres fins a la mediocritat autonòmica. Una poca substància que no vol gaire soroll, a vegades criminal i sempre interessada a no excitar els ànims de la criatura adormida.

Sharon Stone serveix de ganxo per atrapar incauts en la pel·lícula de Paul Verhoeven , Instint bàsic (1992). Les Olimpíades de Barcelona no ens van distreure tant.

Somiem, o recordem.

La gent concentrada, els homes de verd parant-li trampes per a ocells, els ocellets que no piquen, les fleumes declarant tenir por dels ocellets, més gent concentrada, els piolins apallissant àvies i tot de gent, els ocellaires emportant-se la cistella del pícnic, uns ocells que es deixen agafar com xaiets, uns altres ocells que emprenen el vol, els togats que castiguen tota au que vola, a la cassola!, els homes de la rosa humiliant-se per demostrar que ells no són aus de pas sinó d’aquí, de la reserva…

Hem vist els artistes del circ fent tots els papers de l’auca, però no ens hem mogut gens del lloc, dins la roda de l’hàmster. I ha passat el temps, però ens torna la sonsònia de la cançó enfadosa, i despertem.

Els polítics de l’autonomia encara fan massa soroll per no res.

Podríem dir no!, com demanava el Raimon. Però direm el que convingui a l’Amo, que ell sap complaure els nostres instints més bàsics.

El to de la setmana és l’anomalia hispànica de no tenir la capacitat de resoldre la qüestió catalana. S’ha enquistat al nucli del cervell emocional en forma de catalanofòbia, i l’expressen els pobles assimilats nacionalment per Castella, com ara l’Aragó, des de la conquesta borbònica dels estats membres de la confederació catalano-aragonesa. Són dos editorials, el que obre i el que tanca la setmana, que se n’ocupen.

La Revolució dels Clavells a Portugal el dia 25 d’abril del 1974. Espanya se la mirava amb basarda. Fotografia publicada al compte de Twitter, Aventuras na História

Dimarts, en Partal s’interessa per un cas greu de corrupció administrativa els responsables de la qual encara no han reconegut ni atallat seriosament, per les implicacions polítiques que arrossega. Dimecres parla de l’ajornament de l’oficialitat del català a Europa, una mena de potada al baló cap endavant per distreure l’atenció de qui s’ho vulgui creure. I dijous toca un afer anecdòtic per il·lustrar com aquesta atenció es pot manipular tan fàcilment, en aquesta hora tecnològica tan avançada nostra.

La idea de progrés s’obre camí només amb reflexió i praxi, però Espanya està ancorada al món pre-il·lustrat i pre-revolucionari, i veu en qualsevol canvi real una amenaça per sobreviure. A cada revolució catalana, Espanya ha donat una resposta només cosmètica, o ben lletja, però limitada. Dic jo que, per aquest camí, arribarà el dia que es farà inevitable una exigència contundent.

L’historiador Edelstein veu una dinàmica perversa de les revolucions modernes, per la qual els revolucionaris són atacats com a contrarevolucionaris. I en Partal ho exemplifica en la ja clàssica violència jurídica i mediàtica que atribueix sedició, rebel·lió i traïdoria al catalanisme polític. En la seva lògica binària de mentalitat contrarevolucionària només hi ha amics a afavorir i enemics a destruir o sotmetre. I obstinada en la resposta a la contra, Espanya radicalitza el conflicte, que s’acumula sense que ningú el resolgui.

Els baixos de la colla diem que a la base ampla no hi ha lluites compartides:

De lluita compartida, no n’hi havia. Simplement la lluita obrera entenia la llengua catalana, sense compartir-ne els valors ni la necessitat nacional de defensar-la. Rubén Cruz

Els dosos de la colla diuen que les revolucions, com els castells de gamma alta, necessiten gent valenta i disposada:

I és clar! Però en canvi tenim un munt de caragirats que s’han fet seva la dita de Llop de Troyes davant els huns d’Àtila “si no pots vèncer el teu enemic, uneix-t’hi”. Lluís Castillo

Els terços en fan un breu resum:

La mentalitat pre-il·lustrada li ha costat el seu Imperi. Santi Rofes

Els quarts volen i dolen:

Els primers que han d’entendre que el procés d’alliberament nacional és un procés revolucionari són els propis catalans. Ho tornarem a fer, i amb la lliçó apresa. Joan Carles Bellviure

El casteller de tronc ho veu clar:

Amb un toc d’humor amarg, hi diu que fan l’alquimista –personatge que deia poder convertir el plom en or— quan en realitat són tafurs, o trilers, o pinxos enganyabadocs. Fins i tot el PSC ha fet el préssec qualificant de “valent” el canvi de sigles només perquè s’ha de tenir valor per creure’ns badocs i empassar-nos-ho.

Tanmateix, «l’home que dirigeix la DGAIA dilluns dirigirà la DGPPIA dimarts».

Això de canviar-li el nom a la cosa perquè sembli una altra és molt vell.

Dic jo que per aquesta afició a l’encanteri nominalista van dir-li Transició al que era una Transacció entre vells i nous poderosos per passar-los el relleu i continuar la cursa. Després de moltes milles i llegües corregudes, és urgent trobar el recanvi de líders independentistes per treure’ns de sobre tanta mediocritat autonòmica i de vegades també criminal, com al país valencià i ara també a casa nostra.

En realitat, ells fan veure que canvien les coses i nosaltres fem veure que ens ho creiem… fins que ens n’oblidem i ja s’ha produït el canvi!

Temps era temps, el PSOE podia presentar de cap de llista una butaca d’orelles i la gent la votava. Ara estan moblant la seva república catalana amb molt de disseny i tocs de glamur. Propaganda per a incauts. Rubén Cruz

Que si tafurs, que si glamur, que si rucs… La colla no està d’acord amb la delicadesa de tracte que donem als corruptes:

Els dosos de la pinya es queixen del pa que els corruptes ens donen als ciutadans, s’hi regiren i carreguen:

Als programes de sobretaula de TV3 amb tertulians a sou dels partits parlen només de no haver detectat a temps els abusos sexuals. Res de corrupció ni del veto parlamentari. Francisco Javier López

Primer, els partits progressistes no saben connectar amb les classes mitjanes, i puja l’ultra dreta.
Després, els partits progressistes ens demanen el vot per frenar l’ultra dreta, i la frenem.
S’obre un nou cicle, els partits progressistes continuen fent brossa de les necessitats socials, els ciutadans ens abstenim i puja l’ultra dreta.
Ens tornen a cridar a votar, perquè si no, som mals ciutadans… Però ara ja votem a l’ultra dreta, l’original i no la còpia. Jaume Vall

Sobretot fa de mal veure que tothom en parli ara quan un treballador ho ha denunciat i un mitjà ho ha investigat i publicat, quan feia mesos que la Sindicatura de Comptes n’havia avisat al Parlament i els partits d’esquerra que donen suport al Govern van votar en contra d’investigar-ho… per no fer-li el joc a l’ultra dreta! Quin cinisme!

Que no passarà res. No hi haurà sancions, ni judicis, tots es protegeixen entre ells.
I després ens queixem que la gent només vol veure futbol, viatjar i entretenir-se. Josep Sabater

I destaca a continuació del títol

Sembla que aquest govern espanyol del PSOE s’ha esforçat com mai a defensar el català a Europa, perquè depèn dels vots de Junts per continuar la legislatura. I que també, per raons de política domèstica, el PP ha posat tants pals a les rodes com ha pogut, en aquesta decisió fallida, però l’important és adonar-se que l’estat no permetrà mai que el català sigui llengua oficial enlloc.

La oficialitat europea del català depèn de la nostra independència. Com Andorra el farà oficial el dia que s’integri a la Unió Europea.

La Unió Europea és un club d’estats, on tens veu per defensar els teus interessos només si ets un estat independent. 

Avui l’editorial exposa evidències, però la colla es fa també preguntes:

Constitució espanyola de 1978

Llegeixo l’article 3 de la Constitució espanyola i em pregunto: a qui volen enganyar els polítics espanyols?

Si no reconeixen cap més llengua oficial al seu estat que el castellà –no l’espanyol— (art. 3.1 de la Constitució), i si l’ especial respeto y protección del patrimonio cultural de las distintas modalidades lingüísticas consisteix en impedir que el català es parli i s’aprengui a l’escola a Catalunya…

Que tenen dret a demanar-li l’oficialitat del català a Europa? Com deia, parlant de la ciutadania, M.Rajoy –la identitat del qual està documentada al Registre Civil i a comptabilitats paral·leles en negre fosc, però no s’ha pogut saber, com un misteri teològic—: I la europea?

De què serveix que Europa oficialitzi el català si els propis catalans la menystenim davant del primer que ens parla en castellà? Martí Fabregà

Si per esdevenir un estat ens cal força democràtica, demogràfica, econòmica, geopolítica i militar… Quina tenim els catalans? Jaume Vall

Per què persistim en fer confiança als partits, si no és perquè no volem sortir del bucle? Ja llegim bé el balanç de l’1-O ? Pep Agulló

També donen respostes, com ara:

l’1O vam guanyar perquè vam derrotar pacíficament la força bruta de l’estat.
No som independents perquè vam confiar en uns dirigents que no van defensar la República nounada, i ens van fer el xantatge d’haver de lluitar contra la repressió. Enric Emo

La unanimitat de vot fa impossible que Portugal accepti el gallec quan es nega a reconèixer cap modalitat de la llengua portuguesa. Blanca Serra

Fa quasi un any de les eleccions europees i encara no hi tinc representant, al seu parlament. Aquesta Unió Europea no m’interessa. Belén Solé

De la pinya estant, alguns expressen les seves esperances:

Potser els nouvinguts, encara sense una identitat espanyola ni catalana, trobaran injust que la identitat dels veïns i companys de feina catalans no sigui reconeguda per igual, i ens hi revoltem de costat. Juli Schmid

O tornem a demostrar la nostra força fent coses, com ara desballestar l’entramat de corrupció interna, o Catalunya seguirà sent una regió perifèrica i exportadora d’impostos cap a Madrid. Gabriel Mir

Confio en l’ingrés d’Andorra a la Unió Europea perquè 80 milers d’andorrans amb un estat independent són més decisius que 10 milions de catalans amb un Estat en contra. Jaume Riu

Dones fent la bugada en un safareig públic. Fotografia publicada per Allau al seu bloc Vida després d’Internet.

A la vida passen coses intranscendents i sense missatge amagat. El problema és voler esprémer allò que té morbo o dona diners en forma de clics, perquè distreu de les veritables categories, a vegades dilemes de vida o mort, a la pantalla.

Dic jo que som de condició tafanera. Yuval Harari, a Sapiens, defensa que el xafardeig ha contribuït a l’aparició del llenguatge. Jo crec que ara potser xerrem massa i tot, per no dir res.

Molt soroll per no res.

El món de les celebrities i royalities, el glamur i la vanitat interessa als mitjans comercials i a un públic molt ampli. La colla expressa sorpresa i certa incomprensió:

Cercar els tres peus del gat va bé per distreure’ns dels drames reals del nostre món. Joan Torres

En Partal ha relliscat amb un mem i se n’ha aixecat del terra tot acusant els mitjans de fer seguidisme del tot per l’audiència, i l’audiència de distreure-s’hi, amb bajanades.

Mentrestant, desviem el focus de la veritable notícia: el president Illa espanyolejant des del Japó, s’espolsa les puces de la sentència sobre les pintures murals de Sixena al MNAC de Barcelona, dient que la Generalitat mira cap endavant i acata, que el problema és del museu… Ja ho deia jo d’antuvi, la política autonòmica comet crims quan ni tan sols fa política en defensa autonòmica pròpia. Torna la cançó enfadosa.

L’anticatalanisme dels aragonesos és una anomalia històrica estèril. Té antecedents que podem resseguir al llarg dels segles, però no té futur perquè no hi guanyen res, ni personalitat pròpia ni recursos per viure millor, ni il·lusió de projecte comú per als aragonesos.

En Partal remunta a les Corts de Cadis, que van triar de construir un estat centralista i unitari, el revers de l’estat confederal que havia sigut la Corona d’Aragó fins a la invasió pels Borbons. I fins avui dia, amb l’últim episodi de les pintures murals de Sixena.

La colla apunta que

No ens llepem el dit. Tot forma part de l’extermini de la cultura catalana. Joanjo Aguar

El president del 155 no defensarà Catalunya de l’espoli togat de les pintures de Sixena. Espero que el Consell de la República ho farà, perquè algú ens ha de defensar. Carmen Vilalta

Els passa que tenen un complex d’inferioritat que no els deixa viure. Albert Bramon

Els aragonesos ho han deixat de ser. Ara són castellans. S’han mimetitzat amb el seu exterminador i ens odien, perquè hem resistit i encara existim. Enric Galceran

Que què li passa a l’Aragó? Que són espanyols mucho españoles, i per tant ens odien. Enric Sabaté

Quina il·lusió formar part d’un estat on la gent ens odia!!. Joan Aguilà

FES UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.