Pel Rubén Cruz
Una nena demana a l’àvia que l’expliqui un conte. L’àvia està cosint i ara no li ve de gust, i pregunta a la neta:
— Vols que et canti?
La nena diu «sí, padrina», i l’avia fa:
— Si vols que et canti, ja et cantaré…
— Va, padrina, canta!!!
— I tant que sí, filleta meva, si vols que et canti, ja et cantaré.
— Vinga, va!!!
— És clar que sí, si vols que et canti, ja et cantaré…
La nena desesperada, i la padrina petant-se de riure. Aquesta sonsònia sembla no tenir fi, fins que la nena deixa d’insistir.
. o O o .
La cançó enfadosa és el signe del nostre temps, quan les paraules gastades deixen de dir el seu missatge significatiu.
Publicitat i propaganda. Missatges adreçats a la zona del cervell que li treu el suc a les sensacions plaents. Missatges simplificats. Són massatges a l’hipotàlem.
Banalitzem el plaer de tant usar-lo. I així fem amb tot. La política que no fem nosaltres ens la banalitzen altres fins a la mediocritat autonòmica. Una poca substància que no vol gaire soroll, a vegades criminal i sempre interessada a no excitar els ànims de la criatura adormida.
Somiem, o recordem.
La gent concentrada, els homes de verd parant-li trampes per a ocells, els ocellets que no piquen, les fleumes declarant tenir por dels ocellets, més gent concentrada, els piolins apallissant àvies i tot de gent, els ocellaires emportant-se la cistella del pícnic, uns ocells que es deixen agafar com xaiets, uns altres ocells que emprenen el vol, els togats que castiguen tota au que vola, a la cassola!, els homes de la rosa humiliant-se per demostrar que ells no són aus de pas sinó d’aquí, de la reserva…
Hem vist els artistes del circ fent tots els papers de l’auca, però no ens hem mogut gens del lloc, dins la roda de l’hàmster. I ha passat el temps, però ens torna la sonsònia de la cançó enfadosa, i despertem.
Els polítics de l’autonomia encara fan massa soroll per no res.
Podríem dir no!, com demanava el Raimon. Però direm el que convingui a l’Amo, que ell sap complaure els nostres instints més bàsics.
El to de la setmana és l’anomalia hispànica de no tenir la capacitat de resoldre la qüestió catalana. S’ha enquistat al nucli del cervell emocional en forma de catalanofòbia, i l’expressen els pobles assimilats nacionalment per Castella, com ara l’Aragó, des de la conquesta borbònica dels estats membres de la confederació catalano-aragonesa. Són dos editorials, el que obre i el que tanca la setmana, que se n’ocupen.
Dimarts, en Partal s’interessa per un cas greu de corrupció administrativa els responsables de la qual encara no han reconegut ni atallat seriosament, per les implicacions polítiques que arrossega. Dimecres parla de l’ajornament de l’oficialitat del català a Europa, una mena de potada al baló cap endavant per distreure l’atenció de qui s’ho vulgui creure. I dijous toca un afer anecdòtic per il·lustrar com aquesta atenció es pot manipular tan fàcilment, en aquesta hora tecnològica tan avançada nostra.
Dilluns 25, a Un poc d’Edelstein per a entendre per què el catalanisme és la revolució que sempre torna, en Partal mira de treure’n “una possible aplicació directa i reveladora al cas català” de la lectura del llibre acabat de publicar d’Edelstein, un historiador de la idea de Revolució.
La idea de progrés s’obre camí només amb reflexió i praxi, però Espanya està ancorada al món pre-il·lustrat i pre-revolucionari, i veu en qualsevol canvi real una amenaça per sobreviure. A cada revolució catalana, Espanya ha donat una resposta només cosmètica, o ben lletja, però limitada. Dic jo que, per aquest camí, arribarà el dia que es farà inevitable una exigència contundent.
L’historiador Edelstein veu una dinàmica perversa de les revolucions modernes, per la qual els revolucionaris són atacats com a contrarevolucionaris. I en Partal ho exemplifica en la ja clàssica violència jurídica i mediàtica que atribueix sedició, rebel·lió i traïdoria al catalanisme polític. En la seva lògica binària de mentalitat contrarevolucionària només hi ha amics a afavorir i enemics a destruir o sotmetre. I obstinada en la resposta a la contra, Espanya radicalitza el conflicte, que s’acumula sense que ningú el resolgui.
Els baixos de la colla diem que a la base ampla no hi ha lluites compartides:
Com el catalanisme era present en la lluita obrera, era fàcil integrar-se en la nostra societat. No com ara, que no hi ha lluita de cap mena, amb immigrants que li deuen la permanència a l’estat. Ismael Ros
De lluita compartida, no n’hi havia. Simplement la lluita obrera entenia la llengua catalana, sense compartir-ne els valors ni la necessitat nacional de defensar-la. Rubén Cruz
Els dosos de la colla diuen que les revolucions, com els castells de gamma alta, necessiten gent valenta i disposada:
Per fer una revolució calen revolucionaris al capdavant de la gent, que ara no tenim. Som en punt de gairebé no retorn. Però encara hi haurà partida si posem al davant de les institucions gent compromesa i ferma. J. Miquel Garrido
I és clar! Però en canvi tenim un munt de caragirats que s’han fet seva la dita de Llop de Troyes davant els huns d’Àtila “si no pots vèncer el teu enemic, uneix-t’hi”. Lluís Castillo
Els terços en fan un breu resum:
Mentalitat pre-il·lustrada. Sintètic i clar. Josep Jallé
La mentalitat pre-il·lustrada li ha costat el seu Imperi. Santi Rofes
Els quarts volen i dolen:
És un error pensar que Espanya és incapaç de resoldre la qüestió catalana, perquè ja ha trobat la manera facilitant el canvi demogràfic amb una immigració que no s’hi assimilarà, per volum i per diferència cultural. Carles Millan
Els primers que han d’entendre que el procés d’alliberament nacional és un procés revolucionari són els propis catalans. Ho tornarem a fer, i amb la lliçó apresa. Joan Carles Bellviure
El casteller de tronc ho veu clar:
El reconeixement de la segona dictadura franquista és l’única via possible de regeneració que té Espanya. Jaume Riu
Dimarts 27, a La DGPPIA: un joc de tafurs amb la DGAIA, en Partal s’ocupa del canvi de sigles de l’anomenada fins ara Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, l’organisme administratiu que ha protagonitzat un recent escàndol de corrupció econòmica i abús sexual de menors tutelats.
Agafem les tres cartes que molesten –corrupció, negligència i opacitat–, les barregem amb una mica de retòrica preventiva, afegim una P més a la sigla i, vet ací: el problema ha desaparegut
Amb un toc d’humor amarg, hi diu que fan l’alquimista –personatge que deia poder convertir el plom en or— quan en realitat són tafurs, o trilers, o pinxos enganyabadocs. Fins i tot el PSC ha fet el préssec qualificant de “valent” el canvi de sigles només perquè s’ha de tenir valor per creure’ns badocs i empassar-nos-ho.
Tanmateix, «l’home que dirigeix la DGAIA dilluns dirigirà la DGPPIA dimarts».
Això de canviar-li el nom a la cosa perquè sembli una altra és molt vell.
El franquisme sap fer anar aquest truc d’amagar les cartes. Ja l’havíem vist abans, quan d’avui per demà extingia el Tribunal de Orden Público (TOP) i creava l’Audiència Nacional: al mateix lloc, amb les mateixes persones, els mateixos recursos materials i la mateixa raó de ser-hi. Jaume Riu
Dic jo que per aquesta afició a l’encanteri nominalista van dir-li Transició al que era una Transacció entre vells i nous poderosos per passar-los el relleu i continuar la cursa. Després de moltes milles i llegües corregudes, és urgent trobar el recanvi de líders independentistes per treure’ns de sobre tanta mediocritat autonòmica i de vegades també criminal, com al país valencià i ara també a casa nostra.
En realitat, ells fan veure que canvien les coses i nosaltres fem veure que ens ho creiem… fins que ens n’oblidem i ja s’ha produït el canvi!
Aquests del PSOE semblen rucs, però fa molts anys que remenen cireres i saben que, sovint, la solució als seus problemes és asseure’s a sobre, despatxar subvencions als altaveus, i esperar que la gent se n’oblidi. J. Miquel Garrido
Temps era temps, el PSOE podia presentar de cap de llista una butaca d’orelles i la gent la votava. Ara estan moblant la seva república catalana amb molt de disseny i tocs de glamur. Propaganda per a incauts. Rubén Cruz
Que si tafurs, que si glamur, que si rucs… La colla no està d’acord amb la delicadesa de tracte que donem als corruptes:
Els hem de tractar com delinqüents perillosos. Josep Maria Martín
Els dosos de la pinya es queixen del pa que els corruptes ens donen als ciutadans, s’hi regiren i carreguen:
Ens prenen per imbècils. Per cert, fa un mes del tema de l’apagada, què se’n sap? Jordi Camprubí
Als programes de sobretaula de TV3 amb tertulians a sou dels partits parlen només de no haver detectat a temps els abusos sexuals. Res de corrupció ni del veto parlamentari. Francisco Javier López
Amb els mitjans controlats, la gent ignorarà els casos de corrupció dels partits “progressistes i d’esquerres”, i els podrà continuar votant. Miquel Tutó
Primer, els partits progressistes no saben connectar amb les classes mitjanes, i puja l’ultra dreta.
Després, els partits progressistes ens demanen el vot per frenar l’ultra dreta, i la frenem.
S’obre un nou cicle, els partits progressistes continuen fent brossa de les necessitats socials, els ciutadans ens abstenim i puja l’ultra dreta.
Ens tornen a cridar a votar, perquè si no, som mals ciutadans… Però ara ja votem a l’ultra dreta, l’original i no la còpia. Jaume Vall
Amb la merda acumulada dins la DGAIA, que l’estat coneixia per l’espionatge als polítics catalans, ja en tenia prou per manejar com titelles tota la direcció d’ER i rebentar el moviment independentista des de dintre. Jaume Sastre
Sobretot fa de mal veure que tothom en parli ara quan un treballador ho ha denunciat i un mitjà ho ha investigat i publicat, quan feia mesos que la Sindicatura de Comptes n’havia avisat al Parlament i els partits d’esquerra que donen suport al Govern van votar en contra d’investigar-ho… per no fer-li el joc a l’ultra dreta! Quin cinisme!
Tanmateix, el més descoratjador és saber que ningú ho ha denunciat davant la justícia. Núria Castells
Que no passarà res. No hi haurà sancions, ni judicis, tots es protegeixen entre ells.
I després ens queixem que la gent només vol veure futbol, viatjar i entretenir-se. Josep Sabater
Que potser no actuarà la justícia d’ofici? En afers molt menors ha actuat sense denúncia, a petició de la Fiscalia. Josep Soler
Dimecres 28 comenta a Per a això, precisament, vam fer el Primer d’Octubre la decisió del Consell d’Afers Generals de la Unió Europea, on estan representats els 27 estats membres, d’ajornar de nou l’oficialitat del català a les institucions europees.
I destaca a continuació del títol
El fracàs del català a Europa demostra que, no tenint un estat propi, els catalans simplement no tenim ni veu ni política pròpia i, per tant, mentre no l’aconseguim, restarem sotmesos als vaivens de la política domèstica de l’estat on el vent de la història ens ha situat
Sembla que aquest govern espanyol del PSOE s’ha esforçat com mai a defensar el català a Europa, perquè depèn dels vots de Junts per continuar la legislatura. I que també, per raons de política domèstica, el PP ha posat tants pals a les rodes com ha pogut, en aquesta decisió fallida, però l’important és adonar-se que l’estat no permetrà mai que el català sigui llengua oficial enlloc.
La oficialitat europea del català depèn de la nostra independència. Com Andorra el farà oficial el dia que s’integri a la Unió Europea.
La Unió Europea és un club d’estats, on tens veu per defensar els teus interessos només si ets un estat independent.
Avui l’editorial exposa evidències, però la colla es fa també preguntes:
Artículo 3
1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.
3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.
Constitució espanyola de 1978
Llegeixo l’article 3 de la Constitució espanyola i em pregunto: a qui volen enganyar els polítics espanyols?
Si no reconeixen cap més llengua oficial al seu estat que el castellà –no l’espanyol— (art. 3.1 de la Constitució), i si l’ especial respeto y protección del patrimonio cultural de las distintas modalidades lingüísticas consisteix en impedir que el català es parli i s’aprengui a l’escola a Catalunya…
Que tenen dret a demanar-li l’oficialitat del català a Europa? Com deia, parlant de la ciutadania, M.Rajoy –la identitat del qual està documentada al Registre Civil i a comptabilitats paral·leles en negre fosc, però no s’ha pogut saber, com un misteri teològic—: I la europea?
Per què els catalans hem de pagar la traducció a totes les llengües oficials de la UE, i la UE no pot pagar la traducció a la nostra llengua?
Algú ens ha preguntat a quina llengua volem dedicar els nostres impostos? Pau Civit
De què serveix que Europa oficialitzi el català si els propis catalans la menystenim davant del primer que ens parla en castellà? Martí Fabregà
La mobilització popular, on és? Ventura Passols
Si per esdevenir un estat ens cal força democràtica, demogràfica, econòmica, geopolítica i militar… Quina tenim els catalans? Jaume Vall
Per què ens vam rendir la gent del carrer?
Pel xantatge emocional d’amics, companys, parents, clients… molt efectiu. Maria Villarroya
Per què persistim en fer confiança als partits, si no és perquè no volem sortir del bucle? Ja llegim bé el balanç de l’1-O ? Pep Agulló
També donen respostes, com ara:
Vivim massa bé, tenim massa a perdre. Jaume Vall
l’1O vam guanyar perquè vam derrotar pacíficament la força bruta de l’estat.
No som independents perquè vam confiar en uns dirigents que no van defensar la República nounada, i ens van fer el xantatge d’haver de lluitar contra la repressió. Enric Emo
El presidente Sánchez, després d’acordar amb el president Puigdemont i relators internacionals l’oficialitat del català, es va destapar demanant a Europa l’oficialitat de tres llengües. Les altres dues ni s’hi havien postulat. És una nova ronda del cafè per a tothom. Josep Gualló
La unanimitat de vot fa impossible que Portugal accepti el gallec quan es nega a reconèixer cap modalitat de la llengua portuguesa. Blanca Serra
Pensar que Espanya vol oficialitzar el català a Europa mentre procura de fer-lo desaparèixer dels Països Catalans és d’una ingenuïtat tremenda. Tot és teatre dolent per aconseguir suport dels inútils partits catalans, que es venen per un plat de llenties que ni tan sols es menjaran. Joan Aguilà
Fa quasi un any de les eleccions europees i encara no hi tinc representant, al seu parlament. Aquesta Unió Europea no m’interessa. Belén Solé
Tinc la impressió que al PPSOE ja li va bé, que no s’aprovi l’oficialitat del català. En cas contrari, Junts es penjaria la medalla i començaria a collar per un altre banda. Allargant el xiclet del català, guanyen temps i no perden vots de l’Espanya catalanofòbica. Jordi Ballús
De la pinya estant, alguns expressen les seves esperances:
Potser els nouvinguts, encara sense una identitat espanyola ni catalana, trobaran injust que la identitat dels veïns i companys de feina catalans no sigui reconeguda per igual, i ens hi revoltem de costat. Juli Schmid
O tornem a demostrar la nostra força fent coses, com ara desballestar l’entramat de corrupció interna, o Catalunya seguirà sent una regió perifèrica i exportadora d’impostos cap a Madrid. Gabriel Mir
Confio en l’ingrés d’Andorra a la Unió Europea perquè 80 milers d’andorrans amb un estat independent són més decisius que 10 milions de catalans amb un Estat en contra. Jaume Riu
Dijous 29, en Partal s’endinsa en un jardí buscant la categoria rere l’anècdota. I sorprenentment, la troba, a El vídeo de Brigitte Macron: una discussió absurda que és un símptoma preocupant.
A la vida passen coses intranscendents i sense missatge amagat. El problema és voler esprémer allò que té morbo o dona diners en forma de clics, perquè distreu de les veritables categories, a vegades dilemes de vida o mort, a la pantalla.
Dic jo que som de condició tafanera. Yuval Harari, a Sapiens, defensa que el xafardeig ha contribuït a l’aparició del llenguatge. Jo crec que ara potser xerrem massa i tot, per no dir res.
Molt soroll per no res.
El món de les celebrities i royalities, el glamur i la vanitat interessa als mitjans comercials i a un públic molt ampli. La colla expressa sorpresa i certa incomprensió:
Esperava un editorial sobre els fets d’ahir de les pintures del MNAC i sobre l’exposició al Japó amb Catalunya espanyolitzada. Són fets prou greus, i és decebedor que no se’n faci un editorial. Mercè Comas
Cercar els tres peus del gat va bé per distreure’ns dels drames reals del nostre món. Joan Torres
En Partal ha relliscat amb un mem i se n’ha aixecat del terra tot acusant els mitjans de fer seguidisme del tot per l’audiència, i l’audiència de distreure-s’hi, amb bajanades.
Mentrestant, desviem el focus de la veritable notícia: el president Illa espanyolejant des del Japó, s’espolsa les puces de la sentència sobre les pintures murals de Sixena al MNAC de Barcelona, dient que la Generalitat mira cap endavant i acata, que el problema és del museu… Ja ho deia jo d’antuvi, la política autonòmica comet crims quan ni tan sols fa política en defensa autonòmica pròpia. Torna la cançó enfadosa.
Divendres 30 en Partal es reivindica com l’analista fi que acostuma a ser, i ens parla a Però què li passa a l’Aragó? de la deriva cap a enlloc d’aquest antic membre d’un vell estat confederat.
L’anticatalanisme dels aragonesos és una anomalia històrica estèril. Té antecedents que podem resseguir al llarg dels segles, però no té futur perquè no hi guanyen res, ni personalitat pròpia ni recursos per viure millor, ni il·lusió de projecte comú per als aragonesos.
En Partal remunta a les Corts de Cadis, que van triar de construir un estat centralista i unitari, el revers de l’estat confederal que havia sigut la Corona d’Aragó fins a la invasió pels Borbons. I fins avui dia, amb l’últim episodi de les pintures murals de Sixena.
La colla apunta que
El títol d’aquesta publicació oficial ja ho diu tot sobre l’actual Aragó. Lluís Gonçaga Pibernat
No ens llepem el dit. Tot forma part de l’extermini de la cultura catalana. Joanjo Aguar
És un exercici barat, sense costos afegits i que produeix rendiments polítics. Antoni Roca
El president del 155 no defensarà Catalunya de l’espoli togat de les pintures de Sixena. Espero que el Consell de la República ho farà, perquè algú ens ha de defensar. Carmen Vilalta
Qui ha creat i alimentat l’anticatalanisme és l’aparell de l’estat central, i avui és l’única estratègia política d’Espanya. Josep Ramon Noy
Els passa que tenen un complex d’inferioritat que no els deixa viure. Albert Bramon
En temps de crisi, és molt més senzill construir, i vendre, un discurs victimista i a la contra que un projecte transformador. Raul Magdalena
Els aragonesos ho han deixat de ser. Ara són castellans. S’han mimetitzat amb el seu exterminador i ens odien, perquè hem resistit i encara existim. Enric Galceran
Ben bé podríem dir que pateix del síndrome d’Estocolm. Ramon Perera
Que què li passa a l’Aragó? Que són espanyols mucho españoles, i per tant ens odien. Enric Sabaté
Allò de Sixena i ara el Tribunal Suprem, es una vegada més ser cornuts i pagar el beure. Francesc Fortian
Quina il·lusió formar part d’un estat on la gent ens odia!!. Joan Aguilà
La solució? Com sempre, la independència. I seguir cadascú el seu camí com a bons veïns. Frederic Varela
Aquest és l’editorial que escollo aquesta setmana. El podeu llegir-lo o escoltar-lo a Però què li passa a l’Aragó?
L’Aragó modern ha elegit el pitjor camí possible. En compte d’assumir la seua història compartida amb els Països Catalans, s’ha estimat més negar-la i convertir-la en motiu d’enfrontament
