Pel Rubén Cruz
En Pere i en Jaume compren tabac en un estanc. Són amics i, mentre en Pere organitza les monedes del canvi rebut segons la seva vàlua, en Jaume observa com fica en una butxaca diferent una de grossa i platejada.
Troben un captaire al carrer, i en Pere li dona la moneda grossa. En Jaume se sorprèn de la generositat, i l’amic es justifica dient que es tracta d’una moneda falsa. El plaer més gran d’un home és sorprendre a un altre donant-li més del que espera, li diu. En Jaume comprèn que ha volgut fer caritat i un bon negoci: guanyar-se el títol de caritatiu davant l’estanquer que li ha col·locat la moneda.
En doblar la cantonada, un pinxo apallissa el captaire i li roba la moneda. El pobre queda malferit.
En Jaume no li perdona a en Pere el més gran dels vicis: fer mal per estupidesa.
Aquest és un pensament de Charles Baudelaire dins de l’aplec de petits poemes en prosa L’spleen de París (1862). M’he limitat a adaptar-lo una mica per explicar-lo més fàcil. Perquè de posturejos i alguna mentida en parlem.
La setmana comença arrossegant els peus.
Venim d’un grapat de sentències del TEDH contràries a l’independentisme –però no sols, també al dret de les víctimes del 17A a saber la veritat a fons—, i anem cap a un pacte per la llengua que marcarà el to de la setmana. I l’acabarem amb un enèsim intent de contraban de mentides del règim per raons sempre d’estat.
Diumenge 11, en Partal comenta a Sense unitat independentista apareixen els despropòsits que les contrarietats jurídiques al tribunal europeu s’expliquen per la manca d’una estratègia judicial coordinada. Som el ase dels cops perquè els actors s’estimen més competir-hi sense visió de país.
No podem esperar unitat d’acció sense acció. Josep Ramon Noy
Tanmateix, quan els espanyols diuen que els catalans fem coses és perquè reconeixen que ens n’hem sortit, fent-les. Cal fer coses perquè els catalans hi acabem convergint com un sol home.
Però els polítics –siguin d’on vulguin ser— no fan coses, simplement perquè agafen el rave per les fulles i volen enllestir, que no estan per agafar el brau per les banyes sense tenir garantit el premi electoral.
Com els mals metges, que volen atallar la febre, el símptoma, sense voler saber el mal que ens fa tenir-ne.
Ben al contrari, l’estratègia sempre encertada és analitzar la causa i fer-hi la diagnosi correcta, abans de prescriure el tractament i fer-ne el seguiment, dels efectes produïts.
Els fracassos de la Generalitat autonòmica venen de no reconèixer la causa. És comuna als Països Catalans i es diu franquisme i dependència d’Espanya. El despropòsit és aquesta pau autonòmica que, preocupant-nos de si és potable, ens distreu de tenir l’aigua al coll. Jaume Riu
Dic jo que la carpeta catalana està caient de les mans dels tribunals europeus perquè ja no hi veuen repressió, a Espanya. Com que els partits independentistes donen suport al Gobierno, ja no cal considerar la qüestió jurídica de fons. S’estalvien d’entrar en les estantisses aigües de l’autodeterminació dels pobles a salvar la raó d’estat que s’hi enfonsa.
Dic també que ja arribarà dimecres, i que aviat voldran posar-hi els peus sobre la taula, com Aznar de visita amb uns amics al rancho del president Bush fa 22 anys.
Per on aniràs, faràs com veuràs.
Dilluns 12 obrim els porticons de la finestra autonòmica –a la casa dels catalans no tenim porta de sortida d’emergència— i mirem al seu través el vast horitzó del Mediterrani.
A L’imperi català contra la tristor autonòmica, en Partal comenta l’obra d’un historiador britànic descendent de família jueva sefardita que es va escampar per la Mediterrània al 1492. David Abulafia ens explica la història de Catalunya dins del món mediterrani, fins aleshores un món català. Li serveix a en Partal per il·lustrar a contrallum el fracàs de la dependència política i l’estretor del nostre encaix en els marcs espanyol o francès.
El món mediterrani era català perquè el Casal de Barcelona i els mercaders catalans van crear durant segles una xarxa de relacions comercials i diplomàtiques que s’estenia per tres continents. Hi havia barris de catalans autogestionats a les ciutats àrabs, i les autoritats locals reconeixien els representants catalans dels alfòndecs.
El mot alfòndec es d’origen àrab i significa hostal, que en temps medievals i moderns allotjava als viatgers d’aleshores, sobretot mercaders.
L’estratègia del poder català era crear consolats de comerç, centres estables que li aportaven riquesa sense els costos de mantenir un imperi militar. Però això va canviar amb la dinastia castellana al Cap i Casal. Ma. Antònia Martí
Sense enginyeria històrica que valgui, la nostra identitat és singular i no depèn de cap altra. Cal saber-ho per defensar el nostre dret a decidir què volem ser de grans. Sobretot ara que ja ho som, i que ja ho hem decidit.
Ja convé veure més enllà de la interessada realitat del “què diu el teu DNI”.
Però potser cal mirar-se avui dia, perquè la història oficial i que s’ensenya l’escriuen els vencedors.
Si vols saber qui ets, mira que vas fer ahir.
Si vols saber qui seràs, mira què estàs fent avui.
I veient el que estem fent, ja podem estar segurs que no ens mourem del lloc on som. Josep Sabater
Ara que anem esmaperduts no volem saber que havíem estat una nació poderosa i influent.
Dimarts 13 reprèn el tema de la setmana a Pacte per la llengua: quina vergonya d’acte, quina vergonya de país, i l’il·lustra amb una fotografia d’una càmera indiscreta en un racó impensat, com en la millor tradició de despullar mentides soviètiques.
I troba que la foto despulla l’emperador –que ja venia nu de feia temps— i el seu seguici de cortesans davant del públic.
Tampoc no és greu pactar nacionalment entre col·legues d’esquerres. Tot és propaganda, pura crema verbal batuda, que blanqueja el socialisme espanyol i el sucursalista a canvi de favors que s’esperen. Eduard Riu
Ja és significatiu que els líders de les dues grans entitats defensores de la llengua i signants del pacte no hi siguin, a la foto nacional de família. Però el greu és allò que el president Illa es va negar ahir a llegir del seu discurs:
«La nostra llengua, però, no pot esperar més. No som ingenus ni conformistes. Requereix que actuem sense demores, amb ambició, amb realisme.»
Tot això ho va guixar amb un retolador blau i amb traç enèrgic i, fent-ho, va deixar buit de contingut real el pacte. Va buidar el pacte de qualsevol sentit real. Vicent Partal
Diguem que no va voler fer la diagnosi al malalt, sinó aplicar-li una cataplasma d’immediat amb la intenció que, si no es cura, no serà perquè no se n’han ocupat. Tant d’esforç i de talent han esmerçat que al pacte li diuen nacional per màrqueting o càlcul polític, que és com la falsa moneda: te l’accepto perquè me la dones tu i vull fer-me el simpàtic però no me la quedo, sinó que miraré de passar-la aviat.
Sense les CUP ni Junts dins del pacte, només queda el colom que fa volar Esquerra: que la seva estratègia corrosiva és guanyadora.
Esquerra s’afanya per lluir perfil ideològic, el clàssic eix esquerra—dreta, per sobreviure-hi ben lligada al PSC. Perquè ha fet fallida nacional, li penja mola del coll i pensa que és pedreta a la sabata.
Ep, és clar, podem dir que n’hi ha una rastellera d’entitats que també signen!
Amb els pressupostos catalans prorrogats i com més dependents de les subvencions públiques, més entitats i organitzacions s’hi sumen.
Les més grans són crítiques i escèptiques. També peripatètiques: donen voltes a la sínia per anunciar que seran exigents en vigilar-ne l’execució. No n’esperem menys!
I algunes de petites que conec estan amb l’aigua al coll i necessiten ara els diners pactats. Aquestes no xerren tant, i deixen parlar a les germanes grans.
I què hi fa que vulguin blanquejar i regalar-los també als socialistes la legitimitat d’una política lingüística insuficient?
Tot de franc, sense haver de fer cap esforç i abans de les retallades judicials que ens cauran a sobre del català pactat. (!?)
Corria pressa per enllestir la fotografia de família ampla… Quan vinguin els pals que es posaran a les rodes miraran cap a un altre costat i se’n desdiran, perquè ja s’hauran menjat el tall.
A ase magre, tot són mosques
Sembla que entre independentistes no hi hagi entesa possible. Però dic jo que si un pacte no pot ser del país i per al país, millor no signar-lo.
Trobo que la perfomance al Parlament és una mena d’espolsar-se les puces, dient que menteix qui m’acusi de posar en circulació moneda falsa, tot i que no he fet ni faré res per denunciar-la.
O com la mentida de destrucció massiva: te la compro per revendre-la. El quartet de les Açores ens va alliçonar amb mestratge, i ara ja fem solets les nostres caravanes…
un editorial dur i crític amb aquest possibilisme que ens vol tenallar com a país. Assumpció Maresma
Dimecres 14 celebràvem el trentè aniversari de VilaWeb conduïts per l’Assumpció Maresma, també editora del diari digital. Hi reflexiona a Fer trenta anys, tenir-ne setanta i passar el relleu: les claus per a refermar el futur del diari, i anuncia els canvis que vindran a partir del juny.
Hi enfilo algunes idees del seu escrit, per entendre què és VilaWeb.
- Fer un periodisme honest i compromès. Aquesta ha estat la nostra recepta
- Som un país petit on tots ens coneixem i la crítica no ha de ser entesa com un atac. Hauria de ser una manera de raonar.
- Són temps difícils per al periodisme i per a la llibertat.
- Abans calia informar i batallar contra la censura. Ara cal combatre les grans eines de la desinformació.
- Per a VilaWeb la llengua és la columna vertebral del diari, juntament amb el marc nacional de comunicació català, que el distingeix de la resta.
I comparteixo aquesta senzilla opinió, per acabar:
Heu fet que els Països Catalans ens apropéssim, ens acabéssim de conèixer i tinguéssim consciència del que som i volem ser. Em considero afortunada de formar-ne part. Som una Nació d’aquest petit planeta. Llarga vida a VilaWeb. Isolda Barbarà
Som molts qui ens n’alegrem, de les raons de l’èxit de VilaWeb.
Dijous 15 en Partal recuperava un moment emblemàtic de la nostra memòria encara viva, que volen reciclar com una mola per fer-nos passar bou per bèstia grossa enmig de la deriva neofranquista que estem patint: feixisme amb música de comèdia. Així és per diversos arguments i una sola causa, com ara que
Sense cap projecte de futur, els espanyols busquen glòria al passat. Franco els queda més proper que el Cid. Josep Usó
Per a molts progres espanyols el franquisme és un mal menor. Belén Solé
Així com Turquia nega el genocidi armeni, Espanya no trigarà gaire a negar el genocidi franquista. Jordi Caldentey
Dins d’Espanya, no hi tenim ni peix ni cove. Sembla que els necessiten a Castella amb ànsia per vestir-hi el seu destí universal. Jordi Rovira
L’independentisme consisteix a treure el franquisme de Catalunya, i no una altra cosa. Jaume Riu
Aquest és l’editorial que escollo com a preferit de la setmana, perquè ja soc vell i gat, i les mentides convé desmentir-les abans no creixin. I perquè ens empassem les mentides còmodes i rebutgem les veritats incòmodes, quan hauríem de fer al revés.
Us deixo amb Vicent Partal, que us explicarà les seves reflexions a L’entusiasme pel “La, la, la”, la banalització del franquisme pels progres espanyols.
Com pot ser que l’esquerra espanyola celebre una sèrie que arriba a presentar de manera vomitiva la imatge repugnant de Franco com un vellet simpàtic que, tot cofoi, taral·leja amb batí al sofà de casa, ben content, el “La, la, la”?
Bon cap de setmana!
