Per Rubén Cruz
Després de la gran apagada –encara per explicar—, la setmana s’obre amb una altra faula: la de la lloca i la mamella.
Una astuta venedora ambulant sobreviu enmig de la guerra traient partit d’ambdós bàndols sense preocupar-li ni el dolor humà ni la pèrdua dels fills. Sembla mostrar-se protectora, com una gallina que cria ufana els polls de la covada, però la generosa mamella que els alimentava era més aviat el conflicte.
Sí, aquesta és la història de La Mare Coratge i els seus fills que va escriure Bertold Brecht el 1939, en plena voràgine nazi a Europa. Hitler havia envaït Polònia i se la repartiria amb Stalin a canvi de la seva permissivitat.
Però també és una faula d’algú que diu ser generosa i protectora, quan en realitat busca el profit propi.
Diumenge 4 ha acabat la Feria de Abril a Barcelona, a l’espai creat per al Fòrum Universal de les Cultures, del 2004. Fòrum al que convé donar-li un ús, millor si és festiu. Al vespre, en Partal hi reflexionava a La catalanitat més enllà de les sevillanes que es tracta d’una operació de màrqueting per la qual ens volen vendre que ser català és una forma de ser espanyol com ja ho és plenament el ser andalús.
Tanmateix, la germanor compatida dins la mare pàtria és un exercici de propaganda banal. El mal dels catalans no vol soroll, però el dels espanyols ha de corejar pasdobles cridant Que Viva España per oblidar d’on els ve, el mal: de la necessitat.
La migració de mitjans del segle XX era una sortida per a milions de persones que fugien de la gana i de l’estigma social de ser les roges de casa seva. Filles de la necessitat i de l’estructura econòmica d’un estat feixista. Parlem d’Andalusia i Extremadura sobretot, però també de Castella, Galícia, València…
El trabajo de las factorías de indianes constituyó desde mediados del siglo XVIII la meta de las aspiraciones de miles y miles de emigrantes de todos los puntos de España que comenzaron a acudir a Barcelona en busca de un nivel de vida más alto.
Divulgación Histórica de Barcelona. Tomo XIV, dirigida per Pedro Voltas BouBou (1974)
Recopilació dels butlletins setmanals de divulgación histórica emesos per Ràdio Barcelona entre 1945 i 1973
Mil anys rebent Catalunya gent de totes bandes per mar i terra i ara resulta que els últims 80 anys pesen d’una manera especial… És clar, si considerem que una part no s’hi ha volgut integrar i que a l’altra li demanaven que recordés els orígens, d’on venen els avis, perquè no votessin al referèndum del 2017. Per no ser catalans, sinó espanyols.
Els ho demanava el progre del Pablo Iglesias Turrión, per no dir-los que votessin en contra del dret d’autodeterminació de Catalunya. Deia que si ell fos català no hi votava… I què havia de fer un espanyol de raça, aleshores? El mateix que un català d’arrels andaluses. Aquest és el nivell de la Germanor. O és ibèrica o no és.
Es va comprar un cortijo a Madrid on ara viu com un reietó anat a menys –com la Doña Paca assistida per la criada Benina, la senyora i qui li fa servei a la novel·la Misericòrdia, de Galdós. És l’objectiu de tot l’espanyol de casta, per millor assaltar-ne els cels. Encara ens vol convèncer que tenim pendent la Revolució ibèrica. Tant han remenat els uns i els altres revolucionaris que ja ningú se’ls creu.
Benigna, que tothom coneix com Benina, o Nina, és una bona dona i molt pobra, que demana caritat a la porta de l’església per ajudar a sobreviure a la seva señora Doña Francisca –doña Paca per a la Benina—, una viuda de l’alta burgesia que ha malbaratat en luxes tot el seu patrimoni. En aquell Madrid del segle XIX es troben els marginats i els benestants, que es necessiten per sobreviure els uns i per viure els altres mantenint l’aparença. Com els polítics populistes progressistes i antics rebels d’avui i de sempre.
Perquè Galdós coneixia la Villa y Corte —una ciutat vip a la manera castissa— no hauria pogut situar l’acció a la ciutat de Barcelona, que a mitjans segle XIX ja era bip —burgesa, industrial i proletària.
Fins i tot a la Marina del Prat Vermell hi havia 4 prats d’indianes el 1851, que havien estat 17 a finals del segle anterior, els primers de Barcelona i de tota Espanya!
Perquè la fibra de les indianes provenia de l’illa de Malta.
Barcelona i Catalunya connectada amb la Mediterrània, a on no s’accedia des de l’altiplà peninsular.
Ho dic per relativitzar la idea que Catalunya l’hem enriquida els immigrants amb la nostra feina. Sort que el dictador i Mare Coratge d’aleshores ens va empènyer a marxar i a deixar-nos explotar pels malvats burgesos catalans. Potser hauríem fet millor romanent a les terres d’origen i deixant-nos humiliar i morir de gana pels señoritos a cavall. Per a Catalunya, millor haver vingut a renovar el patrimoni col·lectiu que som ara.
Us deixo que en Partal us llegeixi el seu editorial, a La catalanitat més enllà de les sevillanes.
L’espanyolisme ens vol fer creure que la catalanitat es defineix tan sols com un subconjunt de l’espanyolitat i Andalusia i els andalusos tenen un paper especial en aquest pla
Dilluns 5, el president Artur Mas participava com a testimoni en la comissió sobre l’operació Catalunya al congrés espanyol, coincidint amb l’informe del laboratori canadenc Citizen Lab que el considera la segona víctima de l’espionatge amb el programari Pegasus al món, al llarg de cinc anys des del 2015, primer com a president i després com a líder independentista malgrat la inhabilitació per a càrrec públic que va patir entre el març del 2017 i el febrer del 2020.
El mateix dilluns hi compareixia també la vicepresidenta Sainz de Santamaria, que es va desentendre de qualsevol responsabilitat personal o de govern.
Mas no era independentista perquè no ho creia possible. Se’n va fer. Ep, com se’n va fer la majoria del país.
El salt a la independència es fa quan les bases de CiU i del PSC se’n tornen independentistes.
Vicent Partal
En Partal escriu El president Mas, en perspectiva per reconèixer la seva talla política incompresa per l’esquerra catalana i que tanta por feia a l’estat. Com a polític ben connectat amb la dreta moderada europea estava en molt bones condicions per a fer la independència seguint un pla ben tramat, gens improvisat, el Llibre Blanc sobre la Transició Nacional… però força menystingut pels qui l’havien d’aplicar.
Com tota gran personalitat, el seu retrat té clarobscurs.
Podem recordar-lo com a l’home de dretes que va aplicar amb esperit de primer de la classe i presumint d’austeritat unes retallades socials al pressupost de la Generalitat i la privatització de la Sanitat, els efectes de les quals encara cuegen. Alguns diuen que eren inevitables per salvar-la de la fallida, quan la Generalitat no tenia capacitat d’endeutar-se.
Aleshores, alguns socialistes van marxar a partits catalanistes perquè eren capaços de contextualitzar la situació:
són les mateixes retallades que fa el PSC als ajuntaments, perquè els governs autonòmics i municipals són presoners dels dictats del govern d’Espanya
Joan Manau, exprimer secretari del PSC a Sabadell, en una carta a Miquel Iceta publicada a iSabadell, 2015.09.15
malgrat les retallades, la Generalitat havia aprovat una llei de pobresa energètica que a d’altres governs autonòmics socialistes ni se’ls havia passat pel cap. Tanmateix, ni el PSOE ni el PSC van protestar quan el TC va declarar-la inconstitucional
Joan Manau, 2025.05.06
També el recordem com qui va convocar la consulta del 9-N en resposta a la demanda de la Carme Forcadell de posar les urnes… Sembla que la proposta de Mas era convocar eleccions plebiscitàries, amb una força legal equivalent al referèndum que l’estat no volia pactar, però Esquerra preferia el camí vedat per no haver d’anar enlloc.
Al juliol del 2010, la gent es manifestava de forma massiva, transversal, pacífica i, sobretot, persistent en el temps, fins aconseguir fer la consulta popular del 9 de novembre de 2014 tot desobeint al Tribunal Constitucional. Jaume Riu
El Constitucional va condemnar Mas a inhabilitació per a càrrec públic a causa d’haver organitzar la consulta malgrat l’advertiment penal. El 2022, Artur Mas va presentar al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) una demanda contra l’estat espanyol i, quan el seu advocat, Xavier Melero, havia de fer-hi al·legacions i contestar els requeriments del tribunal, no hi va respondre i la demanda es va arxivar per desistiment de l’interessat, ara fa un any. El demandant Mas acceptava que havia hagut un malentès de procediment entre l’advocat i el tribunal. Però jo no li perdono que deixés de reclamar-li danys i perjudicis a l’advocat Melero, els serveis jurídics del qual vam pagar-li entre tots de la Caixa de Solidaritat.
Dimarts 6 en Partal va tirar d’ofici i sense fets de l’actualitat que ho demanessin va preguntar-nos en veu alta Per què ningú no vol reconèixer que és –si ho és– d’extrema dreta? I ens va dir que el seu èxit depèn de com es camufli.
L’extrema dreta es presenta com un regal assenyat per satisfer una suposada extrema necessitat d’ordre, però ens amenaça a tots: primer als de cultura diferent, i després als diferents de qualsevol mena. Però com que jo no soc diferent, no n’he de tenir cap por. Oi que no? Com que jo no tinc res a amagar, no m’importa que el meu govern m’espiï. Amb ironia: hi ha drets de la Pàtria que no entenem els simples mortals.
al amigo el favor, al enemigo la ley
Elpidio Silva, a la Comissió d’Investigació sobre l’Operació Catalunya, al parlament català 2017.05.30. Una història que es repeteix 8 anys més tard, al Congrés dels Diputats, però per no dir res comprometedor
Com que la inviolabilitat del rei espanyol ja no és ni tan sols elegant, el nostre règim ultradretà ha de camuflar-se i passar desapercebut, en lloc de mostrar impunitat quan ens manipula. Jaume Riu
No compta el nom, sinó la cosa. I la cosa va d’estigmatitzar un col·lectiu humà i acusar-lo de tots els nostres mals. Si ens en desfem, serem feliços i lliures !!??
És clar, hem de mirar el dit en forma d’espasa flamígera, i no els llimbs on es vol deportar-los, on se’ns vol deportar.
Penso que ja vam patir l’expulsió del Paradís quan érem adolescents, Adam i Eva. Els entusiastes de l’Antic Testament –entre els quals els ortodoxos de totes les esglésies i els botxins jueus del poble palestí— diuen que la vam fer molt grossa, i que la divina Justícia va ser proporcional.
Si hem de triar, els que hem viscut després del Concili Vaticà II som més partidaris dels Evangelis –el Nou Testament—i de confiar en la misericòrdia divina —també en la de Benina— per alliberar-nos: que Déu hi faci més que nosaltres.
No importa com li diguem, sinó què hi fa la cosa. Si ataca la vida de les persones és odi, xenofòbia i autoritarisme. En termes de drets humans –de tots els éssers humans— en diem Injustícia criminal o dret penal de l’enemic, que podem esdevenir-hi tothom.
«en igualtat de condicions, l’explicació més simple sol ser la més probable»
Criteri lògic atribuït al franciscà medieval Guillem d’Occam, que és a l’origen del mètode científic.
Només compten els fets, no les etiquetes. No ens hi deixem enredar per les aparences, que no és or tot el que llueix, ni l’hàbit fa el monjo.
La trena fa la donzella, les banyes fan l’ovella i la cua fa l’ocella
Joan Amades, dita publicada a “Refranys del cos humà”, del cançoner Folklore de Catalunya (1951)
L’extrema dreta sempre demana proves o arguments que demostrin que ho és, però mai justifica, prova o argumenta el que diu. Ens carrega la responsabilitat de provar la nostra acusació per fer impossible el debat racional per esgotament de l’interlocutor. Vicent Partal
Una mica com la càrrega de la prova davant la Hisenda espanyola, que també és invertida.
Aprofitant la resolució aprovada dimecres 7 al Parlament europeu per accelerar el procés d’adhesió de Kossove a la Unió Europea, en Partal ha disseccionat a Espanyols, abans que d’esquerres l’actitud dels partits espanyols davant la independència d’aquell país balcànic, que Espanya encara no ha reconegut.
I ha conclòs que l’imperialisme espanyol viu de l’enfrontament amb els nacionalismes d’alliberament.
De les esquerres clàssiques –el PCE, el PSOE—, defensores a la foscor de la clandestinitat de l’autodeterminació dels pobles d’Espanya, hem passat a les esquerres ie-ie més modernes –com ara els Comuns i les CUP— que defensen a la llum del dia l’autodeterminació de tots els altres pobles assetjats del planeta. Com més lluny apuntin més els durarà ser necessaris.
Es pot ser solidari de totes les causes d’assetjament al món, però sense abandonar mai la nostra, que ningú defensarà per nosaltres. Josep Soler
Al juliol del 2010 van passar dues coses imprevistes: la manifestació independentista a Barcelona conta la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, el dia 10, «Som una nació. Nosaltres decidim», i l’opinió consultiva o sentència del Tribunal Internacional de la Haia, favorable a la independència de Kossove, del dia 22.
D’aleshores ençà, l’estratègia catalana de les lluites compartides ha estat un fracàs absolut, per diverses raons:
perquè tothom ha prioritzat l’eix dreta-esquerra i no l’eix nacional per fer la independència. Jaume Sastre
perquè les esquerres espanyoles assumeixen l’arrel castellana i sociològicament franquista de l’estat espanyol, que tolera els altres nacionals mentre en treu profit, o els reprimeix directament com a enemics de la pàtria comuna. J. Miquel Garrido
Li diuen unitat de mercat espanyol dins de l’universal. I encara més:
Només hi ha un principi irrenunciable: calés són calerons. I mentre Catalunya en tingui les mamelles ben plenes, ningú estarà disposat a prescindir-ne. Xavier Vidal
Dic jo que també perquè, de lluites compartides, només si són iberistes, lluites de cafè per a tothom. Això de buscar complicitats només funciona en una sola direcció, sense dret a esperar la recíproca. Encara recordo que, mentre anaven passant mesos del 2017 fins el referèndum, esperava jo una resposta emocional des de la part espanyola –potser minoritària— de la població –no dels polítics—, que ens digués que ens estimaven com a catalans, que no marxéssim de casa. Això no va passar de cap manera perquè els mitjans han enverinat l’ambient de catalanofòbia, i els polítics ho tenen molt fàcil per fer-se seguir arborant la bandera espanyola com un símbol identitari d’allò que no som.
Pel que fa a la sentència de la Haia, concloïa (pàgina 158) que la declaració d’independència de Kossove, del 17 de febrer del 2008, no va vulnerar cap norma del dret internacional.
Aleshores, interessava un Kossove independent després de la guerra dels Balcans. Tanmateix, Europa no vol una Catalunya independent perquè algú ha de pagar el deute espanyol.
Ser espanyol és combregar amb dos dogmes grans com rodes de molí: creure en la unitat nacional d’Espanya, i negar l’existència de les nacions alternatives.
Per això, els sembla un sacrilegi que el Dret internacional no pugui prohibir un procés unilateral d’independència. Jaume Riu
Cal fer una forta pressió a la comunitat internacional perquè l’estat espanyol acabi acceptant el dret d’autodeterminació del poble català. Això suposa un canvi estratègic d’objectiu, desprès d’haver celebrat un referèndum i haver-lo guanyat.
Albert Bertrana i Bernaus, en nom de la Federació de Comitès del Poble Català (FCPC)
Dijous 8, s’acaba de publicar un informe jurídic d’una empresa britànica sobre la hisenda espanyola, i en Partal ha escrit Els carteristes de la hisenda espanyola per destacar-n’hi una de les frases:
A Espanya s’ha creat un clima de por i intimidació totalment impropi d’un país democràtic.
Això passa, entre més motius, perquè la llei tributària és poc clara i interpretable –cosa que els hi dona molt camp per córrer als inspectors, que actuen de manera anònima i cobren més com més actes aixequen a més gent. També, el contribuent investigat ha de demostrar que no és culpable. Una mena de picaresca autoritzada que es carrega la presumpció d’innocència.
L’informe analitza la coneguda com Llei Beckham, un règim fiscal especial que ofereix beneficis tributaris a qui trasllada la seva residència a Espanya per la seva feina. N’hi ha també a d’altres països, però els inspectors actuen amb transparència i sense estímuls recaptatoris.
Però no només hisenda maltracta als treballadors d’alt nivell.
Al gener del 2021, a Moisès Vizcaíno, editor del diari La Veu del País Valencià, la Inspecció de Treball espanyola també intentà anorrear-lo econòmicament i apagar-lo informativament, després que alguns mitjans de comunicació espanyolistes denunciaren que La Veu estava implicada en el Procés d’independència de Catalunya. Ho podeu llegir a la revista El Salto, gens sospitosa de valencianisme.
Els de l’AEAT, un cop t’han clavat els ullals, no passen per alt coses que normalment es desgraven sense problemes, com el notari de la hipoteca… Un cop et tenen enganxat, el notari de la hipoteca no es pot desgravar… Ramon Pros
si et toca un inspector “diligent” el millor és no desgravar-te pràcticament res per estalviar-te problemes. Jordi Sanahuja
Una democràcia estricta, sense additius com ara orgànica, sobirana o avançada, ha de garantir al ciutadà que si algú truca a la porta de casa seva a mitjanit és el lleter. La frase és de Winston Churchill, i la veu que millor la recorda és la Maria del Mar Bonet, a Què volen aquesta gent (1968)
Mentrestant, el Borbó fugit surt impune i cau de potes com els gats. Precisament ara el Tribunal Suprem acaba de rebutjar una querella contra ell per 5 delictes fiscals.
Sorprenentment, o no, l’havien presentada magistrats i fiscals jubilats, perquè en actiu no s’hi havien atrevit.
Bon cap de setmana!
