Pel Rubén Cruz
Des de l’antiguitat, els observadors de la Natura i del Cosmos que ens envolten s’han valgut de crosses per mirar d’explicar teòricament els fenòmens observats, intuïts o simplement imaginats.
Primer va ser l’èter, que necessàriament havia d’omplir el buit entre els cossos celestes per evitar que caiguessin els uns damunt dels altres, o el cel damunt del nostres caps.
Més tard, la caiguda d’una poma d’una rama d’arbre va permetre explicar la força que exerceix una massa gran per atreure les petites masses: la gravetat.
Ara fa un segle que la teoria de la relativitat proposava l’existència dels forats negres que absorbeixen la matèria fosca invisible de l’Univers. Calen forats i matèria foscos per explicar l’atracció que exerceix el nucli d’una galàxia com ara la Via Làctia sobre els estels que es mouen molt veloços a la cua d’una espiral sense escampar-s’hi fora de la lletera. La gravetat al forat és tan intensa que fins i tot la llum hi cau atrapada.
Un conte quàntic, Matèria grisa, del Pere Puigdomènech, explica que una partícula de matèria fosca provinent d’una galàxia llunyana travessa sense dolor el cervell d’un humà, interactua amb les partícules de ferro de la sang i li provoca la mort a causa d’un vessament massiu en una artèria. Res a fer. Els metges certifiquen un accident vascular normal en un home de la seva edat.
No perdem de vista el forat que donarà el to de “normalitat” a la setmana. Potser hem patit un accident fosc de la matèria i ni tan sols en farem l’autòpsia per saber-ho.
Som-hi, doncs.
Se va el sol, sigue la luz. No pasarán
Albano Dante, a Twitter, 11.11.2017, al peu de la fotografia de l’espasa de llum al carrer Marina, de Barcelona.
La setmana començava a empentes, va culminar amb rodolons i va acabar amb penes i treballs.
Diumenge 27, el públic assistent a la final del la Copa del Rei de futbol masculí, entre el Barça i el Real Madrid, a Sevilla, xiula una vegada més l’himne espanyol, i en Partal li dedica el primer editorial a l’expressió de rebuig polític en Xiular vol dir rebutjar al camp, però també fora.
Les xiulades dels aficionats són tan velles com l’esport, especialment en competicions mediàtiques i ben polèmiques.
Algunes escridassades han assolit la categoria d’empenta –en el doble sentit d’impuls per pressió, i de cop de mà—, com ara la xiulada a l’himne d’Espanya.
D’altres empentes van dirigides a sacsejar —sense agafar-los de les solapes— polítics electes, o monarques que ningú no ha escollit però el poble considera mereixedors d’esbroncada. En són exemple el rei d’Espanya, en la inauguració de l’Estadi Olímpic de Montjuïc el 1989 –abans que l’Operació Garzón detingués els membres de Terra Lliure el 1992—, els prínceps d’Astúries, xiulats al Liceu al maig del 2013 —una esbroncada espontània, general i inèdita al Gran Teatre entre les consultes sobiranistes d’Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009 i sobre el futur polític de Catalunya el 9 de novembre del 2014, en plena marea independentista—, l’escridassada de botifler al batlle Collboni acabat d’investir el juny del 2023 de visita protocol·lària al president de la Generalitat, o la xiulada a Salvador Illa demanant-li Independència a la Tarraco Arena Plaça pel Concurs de Castells l’octubre del 2024, després que Esquerra li hagués regalat el govern de Catalunya al PSC…
La protesta és la banda sonora de la democràcia, i xiular un gest de protesta col·lectiva i pacífica que no necessita explicació. Protestar a Catalunya té a veure amb la nostra dependència política, ni que es tracti de l’habitatge, ports, aeroports o Rodalies..
Però la protesta porta sempre penitència. A vegades ens la imposen sense haver protestat abans, com les pujades del preu dels subministraments, llum i aigua… Prova que havíem d’haver protestat força més.
De les xiulades de diumenge al vespre fem un salt al buit i ens trobem dilluns a les fosques d’una apagada.
Durant algunes o moltes hores, que això anava per barris, hem patit una apagada elèctrica com no recordàvem. Hem de conèixer les causes per treure’n aprenentatges útils per al futur.
La nostra societat té una forta dependència de l’electricitat i les comunicacions. Per evitar apagades duradores i angoixants calen plans d’actuació en qualsevol escenari, més enllà de treure l’exèrcit al carrer o a les pantalles dels informatius de televisió per combatre un virus.
De plans, el mateix dilluns, la Delegació del Govern a la Comunitat Valenciana ha prohibit les manifestacions convocades, tot aplicant el pla territorial d’emergències amb motiu de l’apagada. La setena contra el govern Mazón també ha estat desconvocada. Llàstima que no es van activar les alarmes en episodis anteriors de força més risc!
Però una emergència tècnica no té res d’excepcional, de força major, com si la Natura hagués actuat amb força imprevisible. Ni tan sols la gota freda al País Valencià, perquè havia estat anunciada pels serveis de meteorologia.
Res no justifica tampoc l’apagada comunicativa dels governs. A diferència de països com Andorra i Portugal, que han reaccionat a temps desconnectant-se del focus del problema i donant explicacions, el presidente Sánchez ha parlat a les sis de la tarda per demanar confiança en la gestió del govern sense aclarir la pèrdua d’una fotralada de giga quilovats, i el president Illa ha comparegut als mitjans a tres quarts de nou del vespre per no trepitjar-li protagonisme… i per només dir que “els serveis bàsics han funcionat correctament”.
Si l’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma… com és que ara també desapareix?
Pregunta que es fan els astrofísics que estudien els forats negres a l’Univers, i que ara els nostres polítics volen normalitzar entre el gran públic en aquest racó de planeta
Cal primer demanar explicacions i després exigir plans per garantir que no es repetiran episodis com aquest. El problema és obligar les companyies elèctriques a seguir-los.
D’explicació en trobem als currículums dels que formen els consells d’administració de les empreses elèctriques. No s’hi corresponen els coneixements amb les responsabilitats.
A més, la xarxa elèctrica espanyola (REE) és estatal en un 20%, i l’estat és responsable dels nomenaments de càrrecs directius que han de gestionar amb previsió les situacions d’emergència. Les empreses declarades responsables han d’indemnitzar els perjudicis causats. Per això no rebrem les explicacions que demanem.
Les elèctriques, com tampoc la RENFE, no ha invertit en millorar la xarxa, perquè només defensen els interessos dels accionistes. Tampoc ningú no els ho ha exigit. Per això la xarxa es de fireta i una caiguda en un punt l’arrossega sencera.
Un acte propagandístic del govern de qui depèn RENFE anunciava que al dia següent de l’apagada elèctrica els bitllets de rodalies serien de franc, per facilitar la mobilitat dels ciutadans. La sorpresa a Espanya –no a Catalunya, que ja hi estem acostumats— és que els trens no han funcionat, l’endemà. Un hàbit recurrent.
Trobo que no som una democràcia avançada, sinó en un regne borbònic –centralista, corrupte i autoritari—, greixat per les empreses elèctriques i les petrolieres amb portes giratòries per als polítics del règim i comissions per als reials intermediaris. Per això ens hem de fer preguntes d’astrofísic…
Per això també, aquesta apagada pot semblar un sabotatge de les pròpies elèctriques per aconseguir nous avantatges en forma de tarifes inflades o d’autorització per allargar la vida útil de les nuclears, a punt d’acabar. És la hipòtesi gens forassenyada del patadón p’alante i ja s’ho trobaran els pagafantes d’avui i de demà…
Al marge de les meves opinions, podem llegir la reflexió d’en Partal a Que no ens prenguen el pèl amb aquesta apagada.
Dimarts, el sarau de l’apagada continua viu, perquè ningú dona explicacions ni pren decisions en temps real, com ara saber les causes, fer-se’n responsable dels efectes i dimitir o cessar qui convingui.
Per contribuir a la normalitat i tranquil·litat ciutadanes, ara és més important el relat que el resultat, anunciar que un problema s’ha resolt sense ni tan sol saber de què va… Aquesta pràctica simplificadora serveix per anestesiar el pensament i calmar els crèduls que ho són per convicció populista i reaccionària o per vocació sentimental i moralitzadora: que si tot funciona per tanta bona gent, però que hauríem de tornar als temps analògics perquè ara som presa fàcil de les farmacèutiques que volen quedar-se la nostra bossa i dels terroristes que volen acabar amb els valors d’Occident… i bla i més bla!
Dic jo que, per aquest camí, la realitat real serà sempre una anomalia de la virtual, i que la ficció normalitzada necessita fets alternatius per superar la realitat clàssica. També, que es poden inventar si bé convé per garantir la calma, com un sedant innocent distreu d’un estafador a l’aguait.
Tothom té dret a tenir opinions pròpies, però no fets per a consum propi.
Daniel Patrick Moynihan, polític i sociòleg nord-americà (1927-2003).
Això ja passa al nou món de la Gran Amèrica del Trump, i els aprenents de bruixots a Europea s’ho miren amb interès.
En democràcia la transparència no és un luxe, sinó una obligació
En un forat negre la desaparició de la llum és la norma, com hem vist a l’entrega anterior. I si falten les explicacions racionals de com passa, sorgeixen teories conspiranoïques com bolets després de la pluja. Dir la veritat desfà la boira.
Els polítics d’ara són com els pares quan un fill petit cau i es fa mal: Au, ja està, no ha sigut res! Són paternalistes perquè no saben gestionar la causa ni la resposta efectiva a caigudes més grosses. Calen inversions, planificació i protocols, no declaracions tranquil·litzadores.
La sensació d’abandó era aclaparadora. Una apagada tan gran hauria requerit una resposta immediata que donés context i projectés lideratge. En lloc d’això, silenci. “Gestió”, en diuen. “Poc soroll”, que en diu Salvador Illa.
Jordi Cabré, Semàfor apagat, article publicat a ElNacional.cat 01.01.2025
Dimarts, a Volem la veritat, volem saber què va passar, en Partal diu que “No necessitem polítics que ens asseguren que tot va bé quan és evident que encara no és així; necessitem institucions que garantesquen que els sistemes dels quals depèn la nostra vida quotidiana funcionen amb fiabilitat.”
La idea és escampar entre la ciutadania que la inseguretat és només una sensació, perquè la situació està controlada, perquè els administradors han fet el que havien de fer… i avalar la normalitat amb qualsevol estadística.
La veritat sempre m’ha semblat molt sobrevalorada. En democràcia no existeix la veritat, existeixen versions. En les dictadures sí, hi ha una única veritat: la versió oficial!
José Eduardo Agualusa, La societat dels somiadors involuntaris, 2017
Passats dos dies en silenci, Beatriz Corredor, l’exministra socialista d’Habitatge entre el 2008 i el 2010, i actual presidenta de Red Eléctrica Española (REE) que gestiona la xarxa de distribució de l’energia –no la producció, en mans de les empreses elèctriques—, diu que no tornarà a passar perquè n’han après, d’un excés d’energies renovables i del perill d’eliminar l’energia nuclear de la xarxa i de les nostres vides.
Ens atreu el risc del forat, com la llum d’una bombeta a les papallones de la nit.
Si seguim la pista a un forat negre, podem pensar en un desguàs per on es recicla l’Univers infinit i el nostre petit món. I a continuació ens farem moltes més preguntes: que si el forat s’obre a una canonada galàctica, que si hi ha sortida al final del tub foradat o, en cas d’haver-n’hi, si dona a un abocador –l’Infern—o a un àrea de serveis –el Paradís. Ningú no hi ha entrat ni sortit sa i estalvi per poder explicar l’experiència.
A casa nostra tenim un forat que ens té fascinats com serps d’un encantador.
El forat fosc de les infraestructures de transport a Espanya, on els corredors mediterrani i atlàntic passen per Madrid.
Madrid és la gran capital, un gran forat negre, el projecte total d’Espanya. I en aquesta visió de l’Estat, l’única opció que se li ofereix al País Valencià és ser-ne un satèl·lit, les víctimes d’una xucladora de recursos.
Ricard Chulià, membre del sector crític de Més, la formació majoritària i més nacionalista de Compromís, entrevistat al setmanari El Temps, 11.03.2024, molt abans de la gota freda
El forat fosc de les elèctriques a Espanya, que gaudeixen de beneficis extraordinaris per gastar i no invertir-hi.
No s’ha volgut fer allò que calia per a garantir el subministrament elèctric, sinó allò que més beneficis donava a les companyies.
Antonio Turiel, a l’entrevista publicada a VilaWeb 01-05-2025
El forat fosc de l’espionatge polític a Espanya, que vulnera drets fonamentals.
El forat fosc de la repressió policial i togada de la democràcia a Espanya, que no és denunciat per la majoria de la població perquè, si afecta als catalans, no els importa.
El forat fosc d’Espanya.
Previsions de dèficit que no es compleixen; desenes d’entitats controladores que no controlen; milers de càrrecs que cobren sous notabilíssims per acabar essent absolutament irresponsables, […] Qualsevol cosa que hi passi dins queda oculta per sempre per a algú que l’observi des de fora. Aquesta teranyina tan densa, […] És l’última frontera.
Quim Torra, Espanya, el gran forat negre, publicat a El Món, 08-09-2015
Podríem afegir-hi pressupostos de l’estat que a Catalunya s’executen al 30% i a Madrid al 200% i tindríem un retrat més complet del forat negre espanyol.
Arriba dimecres, i continuem sense rebre les explicacions de les elèctriques que el presidente Sánchez els ha demanat.
Apocalipsi en capítols, el signe dels temps.
En Partal ha repassat els informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional i ha comprovat que ja el 2017 s’hi proposava tenir a Catalunya un mercat elèctric propi no integrat al mercat ibèric, i alhora un acord de col·laboració amb l’estat francès per garantir la seguretat energètica. És a dir, fer allò que va permetre a Andorra escapar de l’apagada de dilluns.
El PSC, sobretot pel que fa a la qüestió nacional –però també a la gestió de les emergències—, s’adreça per igual als que per comoditat o costum gasten un sentimentalisme banal i moralitzant, i als populistes que es conformen amb teories de la conspiració. Es tracta d’evitar que pensem. Com que estem un xic intoxicats per l’anestèsia, no espero que es corregiran les causes, ni que la situació no tornarà a repetir-se. Al País Valencià, han mort 228 persones per la mala gestió de la gota freda i no se n’ha fet res, ni cessaments ni dimissions ni solucions per viure amb normalitat. Per tant, no s’hi farà res del necessari per remuntar el risc d’apagades, en el benentès que no s’ha mort ningú.
Aquest editorial és el meu preferit de la setmana. Podem llegir-lo o escoltar-lo a L’apagada i la independència
Els espanyols ja poden anar fent bromes que, ara per ara, l’única cosa que ha quedat clara és que Espanya sí que és incapaç de protegir de manera adequada el seu sistema elèctric i, sobretot, el benestar dels seus ciutadans
Dijous es primer de maig, Festa dels Treballadors.
Pensant en la feina més que en el sou del càrrec, la vetlla de divendres en Partal publicava Meritxell Batet ja té feina, i així ens van les coses…
Ens hi explica els motius pels quals va deixar la presidència del Congrés dels Diputats, abandonar la política i haver de buscar una sortida privada rendible. N’ha trobat una de pública, com a consellera independent en una empresa participada per la Sociedad Estatal de Participaciones Industriales (SEPI), gràcies a una porta giratòria més.
Amb la gran apagada que hem patit i polítics parasitant empreses semipúbliques, plou sobre mullat.
Madrid és el forat negre de l’Estat espanyol perquè hi viuen els poderosos i les elits improductives, des d’on estén la xarxa parasitària dels partits del règim. La màfia tampoc no abandona als que treballen per ella. Tots dos viuen en una realitat paral·lela.
I parlant de física més aviat clàssica.
Violència i repressió espanyoles són necessàries com ara l’èter que aguantava el cel a dalt, o l’aire que farceix el cos d’un ninot Michelin. O com la gravetat política que atreu les colònies cap a la seva metròpoli. Essencials.
Fins la mort de Franco, el Sàhara era una província tan espanyola com Sòria. El forat negre es va empassar el dictador, però hi ha tradicions que no canvien perquè el món conegut sembli un altre: que la matèria fosca i els seus interessos continuïn desapareixent en les mans adequades, de les elits improductives i els seus cortesans.
Renunciaràs al Diable i a les seves seduccions, però només si ets un Ningú. De moral, que no manqui!
Bon cap de setmana!
