Pel Rubén Cruz
El centre de la setmana ha estat la Diada de Sant Jordi, i el to l’han donat personatges reals i també de ficció que han desfilat al seu voltant.
N’hi ha que es troben en el límit de la vida coneguda, uns perquè acaben de sortir de la realitat cap a una altra dimensió, i uns altres perquè no saben gestionar-la sense vessar-la i acabar plegant, o sense fer-se trampes al solitari i acabar ficcionant un relat alternatiu, una llufa que ens voldrien penjar a l’esquena.
Un cas d’èxit que ve de lluny…
Un dia, mentre es celebrava un ball a la cort anglesa, una donzella perd una lligacama de la calça. El rei Eduard III mana a un cavaller de recollir-la del terra i posar-la a la reial cama, per sota el genoll. S’hi va passar mesos, amb la cama així lligada, fins que les enraonies dels cortesans a propòsit de la baixa condició de la donzella li van fer reaccionar: faria fer una capella dedicada a Sant Jordi dins el castell de Windsor, amb 26 cadires formant rotllana per tal de seure-hi els cavallers membres d’un nou orde de cavalleria que el món recordés.
Ens ho explica el Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, al seu capítol 85, a mitjans del segle XV. És l’orde de la Lligacama que, des del 1348, nomena els membres que li falten per acabar de fer els 26 cada any per Sant Jordi. Diu el seu lema: Vergonya sobre qui pensi malament, en lletres d’or.
Veurem més tard qui se n’ha recordat del sant patró de Catalunya per fer-ne enguany un mix de comunicació i propaganda.
…i dos d’acabar malament d’esma, sense pensar-hi.
Són casos de mala gestió de les emocions, un de nostrat i un de cosmopolita. Comencem pel cas català.
Tems era temps, una bella dama va oferir un premi important al millor poema que lloés la bellesa del cant del grill femella. Es tractava d’uns elàstics brodats per distingides damisel·les amb el lema “No te’n desfacis”.
Una de les dames de companyia s’encarregà de posar i cordar-los-hi al guanyador, cerimoniosa. Amb l’emoció, a l’hora del discurs d’agraïment, el trobador va patir un recargolament de tripes, va haver d’anar al vàter amb desfici i va embrutar el premi. La dama es va sentir tan ofesa que manà de penjar el trobador pel coll amb els elàstics malaguanyats.
És una llegenda centenària que va inspirar L’auca de l’enfadós (o la fi del cagaelàstics), atribuïda a Joan Oliver, Pere Quart. Recentment hem viscut un sarau semblant, amb víctimes que no es creien el seu paper a l’auca i botxins que el tenien ben après.
El cosmopolita és el cas de Bartleby, un ésser una mica filòsof patètic –pulcre, digne de reverència i desemparat— que, al servei d’un advocat que el contracta com a escrivent, emmalalteix d’abúlia. Un mal dia rep l’encàrrec d’una tasca banal i respon al seu cap que “preferiria no fer-ho”.
Diuen que si la feina gens creativa de cagatinta, que si l’ensopiment d’una obediència alienant, que si la vida en una ciutat com Nova York i en un barri extenuant com Wall Street… Que si volta que si gira, el cert és que endavant mostra una actitud passiva i indolent cap a la feina i a la seva persona que el portarà a instal·lar-se a l’oficina, a ser-ne desallotjat i fins i tot empresonat. Un procés de desaparició deliberada. Renegat de la vida, acaba deixant-se morir de gana per manca d’estímuls.
Veurem qui més fa volar frases desmenjades i sense solta.
Comencem, però, amb els editorials de la setmana.
Dimarts 22, en Partal va comentar la notícia de la mort del papa la vetlla en Ara es veurà si Francesc ha canviat l’Església o no.
Francesc va ser un papa que segurament restarà per a la història més pel seu mètode i la seua manera de fer, que no pas per les reformes formals que va implantar
El papa que acaba de traspassar dilluns provenia del Sud i cap al Sud global havia dirigit la mirada, tot i que sense gaire èxit perquè a la Santa Seu els canvis fonamentals no els pot decidir el monarca, sinó la cort que li envolta, una estructura irreformable basada en la revelació divina… I tanmateix la ultradreta global des del Nord l’havia desqualificat dient-li l’Anticrist, que segons la profecia anuncia l’Apocalipsi…
La monarquia vaticana és un actor geopolític de primer ordre, i depèn dels convocats a nomenar un successor que es confirmi liberal o reaccionària. Per si de cas, la Força ja ha amenaçat amb un cisma si guanya l’empatia i el diàleg pels temes globals que preocupen al món, com ara la desigualtat creixent, els drets humans i el canvi climàtic. Així, aviat tindríem un Antipapa.
No és casual que em recordi l’amenaça del Trump contra la democràcia americana “adulterada” si no guanyava ell les eleccions… Ara ja tenim l’Antipolític.
El cas del papa Bergoglio és de manual de supervivència en medi hostil. No ha pogut fer-hi més, i el temps se li ha acabat. Li ha salvat la campana.
El cas del president Trump és de manual d’incompetència desacomplexada. Fa els estirabots que li surten del perruquí perquè no en sap més. El crèdit se li acabarà aviat… o el món se n’anirà en orris. La Xina n’és el principal creditor.
Dimarts 22, elogiava en Partal el llibre en català, aquesta arma tan poderosa.
El defineix com una forma de resistència política i un acte d’afirmació cultural. El llibre fa repensar les ferides, no tancar-les; parlar-ne, no imposar silenci.
El llibre expressa la complexitat de l’experiència humana i la dignitat col·lectiva. Ens fa ser més crítics i més lliures.
El llibre és una arma silenciosa, la nostra gran arma, que no fereix cossos sinó consciències, que no destrueix sinó que construeix visions del món.
Tanmateix, la Diada no s’esgota amb la cultura del llibre i la rosa als carrers…
… perquè la vetlla ha estat la Diada de Sant Jordi, patró de Catalunya i símbol nacional com la senyera, la llengua i la cultura del llibre i de les flors. És una festa cívica perquè se celebra en dia feiner, al costat de casa, amb la nostra gent de cada dia. Un cas d’èxit, el de Sant Jordi patró.
Per això, s’ha celebrat una manifestació en clau nacional, amb un jovent molt cridaner.
No em preguntis per què, però l’estimo
de cor la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:
“L’estimo perquè sí, perquè és la meva”
Fragment del poema “La meva llengua”, d’Apel·les Mestres (1854-1936)
Diu n’Albano Dante que tothom espera d’una feria de abril que sigui molt andalusa, i que la festa de l’Any Nou xinès sigui molt xinesa… Tanmateix, a Catalunya el govern d’Illa ha provat de fer una festa gens nacional catalana, menystenint l’ingredient bàsic que és la llengua.
Dijous 24, en Partal demana la dimissió del president a Illa dimissió, perquè hi és per fer allò que fa, dibuixar amb gestos un relat de país, com ara aigualir la presència de la senyera amb una pancarta felicitant el Sant Jordi –ara sí “és de tothom”—, fer un nou acte propagandístic de l’espanyolisme, “Les veus de Sant Jordi”, amb l’entrevista prescindible —una conversa “sobre llibres” a porta tancada a Palau, com ha gestionat Mazón la crisi de la gota freda, d’esquena al carrer, per ficcionar un país artificial— amb Javier Cercas, i contaminar l’entrega de les Creus de Sant Jordi. N’Illa no té esma per fer-hi més.
Trobo que no serveix de res demanar-li que dimiteixi, perquè el president Illa no ha enganyat ningú, ni es pot dir que hagi estat una sorpresa per a ningú. Illa fa el que sempre ha fet i se n’espera, d’ell: negar el dret de la nació catalana a ser-hi en un territori català, revertir el relat que Catalunya es va començar a construir d’ella mateixa a partir del 2010 i procurar la castellanització del país.
Allò sorprenent és el cinisme dels partits indepes que han situat el PSC en la posició de centralitat que ocupa, des de la seva marginalitat de quarta força al Parlament post octubre.
Cal denunciar que Esquerra Republicana ha regalat el govern a un partit espanyolista. Però també que Junts manté Sánchez al govern de Madrid, s’inhibeix de fer oposició a Catalunya i pacta tant com pot amb el partit dels dos presidents, a canvi d’engrunes que no alimenten.
Quant als nous nomenaments al Premi Sant Jordi, el govern d’Illa té el projecte d’esborrar la frontera entre catalanitat i espanyolitat buidant de contingut els símbols, sense atacar-los directament com feia el PSC del 155.
I pel que fa a les psicofonies al Palau, Cercas ha igualat nacionalpopulisme i independentisme com a “pitjor que feixisme” perquè diuen defensar la democràcia.
Cal denunciar que el president Illa busqui sicaris cagatintes perquè disparin ara contra l’independentisme, quan des del 2017 ell s’havia manifestat de bracet amb les dretes i les esquerres espanyoles, amb estanqueres de pollastre o d’escut reial, sense complexes. Vol captenir-se com a presidenciable en 2028.
S’estan mitja hora tancats en un plató a Palau per no dir el que voldrien dir amb totes les paraules: que “el dret a decidir no existeix”, i “que cadascú en digui com vulgui” menys Països Catalans. Com ara Tabàrnia, que ben val per amenaçar els catalans amb un Ulster de traca i mocador, ensangonat si la Pàtria ho exigeix als seus parroquians. De porc i de senyor se n’ha de venir de mena, com veurem a la següent entrega.
“En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa”
Antonio Machado
Aquest és el meu preferit editorial de la setmana, perquè soc testimoni presencial que Barcelona viu instal·lada en l’emergència lingüística. És cap i casal d’un país al que li ha sobrevingut de-no-se-sap-on un masover que mira cap a Madrid, la metròpoli.
Aquestes són les veus de Sant Jordi que vull sentir, les de la Núria Alcaraz i l’Adrià Font adreçant la paraula als 15 mil assistents a la manifestació de dimecres al vespre:
Hem de garantir el dret a l’habitatge de totes les persones que volen arrelar a Catalunya.
Per una Barcelona popular.
Demanem a l’Ajuntament de Barcelona que garanteixi el català en tots els serveis públics, als gimnasos municipals, als centres cívics, als serveis de primera acollida, als serveis socials… Que sigui la llengua vehicular a l’ensenyament, a la salut. Que puguem viure dignament en català a la capital del país.
L’Ajuntament de Barcelona té a les seves mans un decàleg que està penjat a la nostra web, on demanem 10 mesures concretes per defensar la nostra llengua.
Avui reivindiquem i exigim que aquestes mesures siguin aplicades per l’Ajuntament de Barcelona.
Finalment, divendres 25 celebrem el 318 aniversari de la batalla d’Almansa. En Partal explica els efectes de la derrota a Quan el mal ve d’Almansa: l’origen violent de l’Espanya moderna.
També ens informa que s’hi van confrontar el pactisme català amb l’absolutisme castellà empeltat amb el borbònic. I que el resultat va ser l’ocupació militar dels països catalans. Por justo derecho de conquista.
El dret de conquesta i no pas el respecte a la voluntat popular, és l’únic argument.
Convé també recordar que aquesta derrota d’Almansa va ser facilitada per les autoritats austriacistes, que havien apartat del comandament militar al general Joan Baptista Basset, qui capitanejava la revolta social de pagesos —els coneguts maulets—, comerciants i menestrals contra els nobles i partidaris del Borbó. Pel fet d’haver promès als valencians l’exempció de càrregues i tributs senyorials, va ser jutjat i empresonat.
Trobo que si els catalans celebrem com a Diada Nacional una derrota, la de l’11 de setembre del 1714, és perquè hem estat derrotats però no sotmesos.
I també dic jo que passats tres segles encara hi som, confrontant-nos-hi, com ho demostra la guerra que Espanya va muntar contra separatistes, comunistes i maçons fa gairebé un segle, i el recent esbombat referèndum pel nostre dret a decidir. Un dret que no existeix, diu en Cercas, perquè en democràcia no hi ha autodeterminació. Deu ser cosa del fus horari tort que ens ha tocat per viure-hi, però en altres latituds democràtiques se n’han fet –Noruega, Canadà, Escòcia…— i encara se’n faran, de referèndums, com aviat a Groenlàndia.
Només resulta impossible defensar-lo quan toca els interessos africanistes d’Espanya. El govern i l’estat espanyols alineats amb la monarquia marroquina contra el dret d’autodeterminació del poble sahrauí, perquè sí, perquè convé a ambdues parts traspassar-se la colònia d’una vegada, a canvi de negar el dret de Catalunya a decidir el seu futur. L’africanisme és una peculiar forma de colonialisme que practiquen els que ja no els queda una altra per malmetre que la colònia domèstica.
Els precedents d’aquest africanisme que ha configurat un estat absolutista són episodis de neteja ètnica, com ara l’expulsió de jueus en 1492 i de moriscos en 1609. També l’intent de genocidi contra el poble gitano, a la Gran Batuda de 1749. Cal recordar-ho perquè els habitants de parla catalana encara som la minoria cultural a exterminar —1936-1939—, si els ho permetem.
Us deixo amb en Partal, que us llegirà el seu editorial Illa dimissió
