o la quadratura del cercle a cop de piulada
Per Rubén Cruz
El 6 de desembre del 2022, les entitats sobiranistes convocaven a Barcelona una manifestació en resposta a la reforma del delicte de desordres públics i d’eliminar la sedició del codi penal, pactada per ERC amb el govern espanyol. L’ANC no volia que l’ocupació pacífica d’un edifici passés a ser un delicte, i el president d’Òmnium, en Xavier Antich, va acusar d’antipolítica la manifestació de l’ANC per manca de transversalitat, entesa com a rebuig a la política col·laboracionista del govern català.
Fins aleshores, jo no havia sentit a parlar d’aquest concepte, més enllà del de populisme.
Pactar amb el diable, si cal entregar-li l’ànima…
El poder és el primer, com el menjar. I la filosofia ve després: l’enraonament i l’ètica de la decisió. Amb l’excusa del poder menjar, primer disparem i després pensem (o no)!
És clar, qui governa amb majoria absoluta té dret a posar-se d’esquena a les demandes dels altres, malgrat anunciar la nit electoral que governarà per a tothom… I qui governa en minoria? Doncs també!
A Espanya pretenen que no és el partit del president del govern qui té l’obligació d’arribar a acords, sinó que són els altres partits qui tenen l’obligació de donar-li suport
Vicent Partal, editorial de VilaWeb del 22.01.2025
Com que no hi ha govern per a mitja població, no n’hi ha que tingui en compte totes les sensibilitats, perquè l’electorat espera una política concreta i no un calaix de sastre on tot s’hi val, que no satisfà ningú. És per això que els polítics a les democràcies representatives menteixen deliberadament, abans, durant i després de les eleccions. Hi són cínics com alguns jutges i funcionaris prevariquen: a consciència. Saben que no poden fer contents a tothom, però ho diuen per quedar bé i fer-se la foto.
I practiquen el xantatge com els pinxos al carrer ens conviden al trilerisme de la boleta.
Però adonar-se’n i dir-ho no converteix la gent en antipolítica, al contrari: és la gent que es deixa enganyar per la demagògia qui esdevé antipolítica, per manca de crítica.
La Transició (!)
A la mort de Franco, el negoci de la Transacció consistia en comprar voluntats dels partits polítics d’esquerra per consolidar el règim mitjançant les generoses subvencions que es deriven de les lleis electoral i de partits.
Es tractava, segons que va arribar a justificar Adolfo Suárez, que si quatre persones es reunien i tancaven un acord, res –res volia dir els votants, la ciutadania, la democràcia, en definitiva– el fes descarrilar. Eren ell mateix, Felipe González, Manuel Fraga i Santiago Carrillo. La política es volia reduïda a aquests quatre caps i a l’escenografia que fos adequada i convingués de desplegar a cada moment.
Vicent Partal, editorial de VilaWeb del 22.01.2025
Calia participar-hi.
Què motivava als partits republicans, si no era l’expectativa de poder, a acceptar una monarquia borbònica imposada a dit pel dictador i mai referendada pel poble?
I calia blindar l’essencial del règim, les seves classes dirigents i les seves oportunitats obertes als nous convidats. El pas de la Transició a la democràcia justeta que tenim suposà una ruptura –les llibertats conquerides pels moviments obrer, veïnal, d’alliberament gai…— i una continuïtat sociològica del franquisme: per una banda, els nostàlgics del ordeno y mando, i per l’altra les classes mitjanes –econòmiques i també funcionarials— que comencen a forjar als anys 60 i són el gran estabilitzador social de qualsevol règim.
A la taula d’en Bernat, qui no hi seu no hi és comptat…
A tots dos partits antifranquistes, socialista i comunista, el franquisme els hi va inocular el virus del poder fort, considerat necessari per governar, democràtic en les formes però autoritari en el fons. En la taula dels quatre poderosos no calia —ni cal— debatre ni cercar complicitats per governar en coalició. Així han actuat sempre, amb majories absolutes o sense. Perquè al lloc de la guineu, qui se n’alça ja no hi seu.
El franquisme no ha marxat mai. Per això, cal reconèixer que des de la mort biològica del dictador, només l’independentisme s’ha enfrontat obertament al xantatge franquista i a l’amenaça del llop de la ultradreta.
Per poder estripar les cartes, primer s’ha de jugar la partida.
Jaume Riu.
I ha calgut el pacte del president Puigdemont amb el presidente Sánchez a Suïssa per jugar una partida amb observadors internacionals que l’estat no desitja i el deixa en evidència.
El rebuig del decret vaitot era la resposta política que es mereixia una operació antipolítica i populista d’alt risc: imposar un trágala als partits més petits per sortir-se el partit gran amb la seva, en lloc de respectar els respectius electorats legislant cada matèria.
On no arriba la intel·ligència, arriba la punta de l’espasa.
Ara l’estafa continua en forma de decrets que-tot-ho-arreglen. I amb l’agreujant que pretenien forçar-los el vot favorable el dia abans d’acabar-se la bonificació al transport públic i la pujada de les pensions. Per a sorpresa del govern, no ha funcionat el tallafocs de “que viene la ultraderecha”, i han començat els retrets “que has votado con la ultraderecha”.
A tothora, a les estacions i als combois de Rodalies RENFE podem encara escoltar pels altaveus la campanya informativa que ja no tindrem l’abonament gratuït. Un recordatori que en són responsables las derechas.
Qui no accepti el xantatge legislatiu se les haurà de veure amb l’opinió publicada de la caverna mediàtica. Ja de bon matí, ministres i tertulians s’hi afanyaven. Les esquerres poden ser tan manipuladores o més que les dretes, i ja han sortit a fer-li la feina bruta als manifassers del cortijo.
“Quan al febrer, els pensionistes vegin que la seva pensió ha baixat, que se’n recordin que ha estat el Partit Popular amb la companyia d’altres.”
Félix Bolaños, ministre de la Presidència
I si els que no s’empassen el gripau són catalans, encara millor, perquè els estafadors ja tenen mitja feina feta: que si insolidaris, burgesos, feixistes, corruptes… Efectivament, l’única seu de partit visitada pels manifestants en protesta ha estat la de Junts, sense haver pensar primer de demanar-li als líders propis de posar-se a la feina per resoldre el tripijoc.
Aquesta pràctica obscena de fer prevaldre la teva opinió per sobre dels discrepants és mafiosa i es vesteix demagògicament com a “la política”. El mal que anticipa és la desafecció política, primer símptoma de l’antipolítica que els governs i els partits diuen voler combatre.
El president Montilla adverteix de “les greus conseqüències polítiques d’una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya”
Nota de premsa de Presidència del 7 novembre 2007
No vam saber tallar la febre amb una medecina de radicalitat democràtica, el referèndum d’autodeterminació del 2017, i encara paguem el preu de la dependència d’un règim fallit.
Però en Pedro Sánchez no rectifica i ha tornat a amenaçar amb un nou decret òmnibus per fer-los empassar.
A les novel·les de l’oest d’en Marcial Lafuente Estefanía, sovint un pistoler li deia a un altre: ‘Et creus molt llest perquè et menges els mocs’. Serveix per als que decretadors de trágalas i als seus valedors d’esquerres en rebaixes.
ER ha completat la seva metamorfosi en un partit espanyolista: de la larva d’en Companys màrtir al capoll d’en Tarradellas retornat i a l’insecte adult d’en Junqueras.
Si l’importava l’interès general, al presidente del gobierno hauria de tornar a presentar a votació les pensions i el transport públic per separat de la resta de mesures que són d’interès particular per al seu govern. Allò bo per a tothom no pot condicionar-se a que tothom accepti allò només és bo per a ell.
Com que li manca una majoria de govern –només la va tenir d’investidura—, pretén forçar els partits menors que votin contra el que els seus electors esperen que faran. Això no és fer política, sinó pervertir la democràcia imposant una voluntat de poder fort amb els dèbils, i dèbil amb els forts.
Perquè, què és sinó el rescat a la banca? Pagar amb diners en efectiu de tothom el deute privat d’uns quants, que es mocaran amb bitllets perquè nosaltres ens mengem els mocs…
Els treballadors i pensionistes, al rescat de la banca
Després d’haver rescatat el PP els bancs amb el fons de reserva de la Seguretat Social, per què el PSOE no ha obligat als poderosos a tornar els diners per aplicar-los a les pensions, com era de llei?, de quina fortalesa parlem?
Històricament, la seguretat social a Espanya ha generat superàvits gràcies al pagament de pensions crònicament baixes, i aquests excedents han servit per a finançar l’estat. A resultes del Pacte de Toledo, es va crear el Fons de Reserva de la Seguretat Social l’any 2000, que el 2011 s’apujava a gairebé 67 mil milions d’euros.
A partir del 2012, el govern espanyol va començar a treure’n diners d’aquest Fons de Reserva per comprar el seu propi deute públic. No comprar-lo arriscaria la fallida de l’estat, cosa que evitava buidant la guardiola destinada a pagar pensions en temps de vaques magres.
El presidente del gobierno d’aleshores, M.Rajoy, ens assegurava a juny del 2012 que el rescat dels bancs no costaria un sol euro al contribuent espanyol, perquè es tractava d’un préstec de 100.000 milions de la UE als bancs, que haurien de tornar-los-hi…
Amb premeditació i traïdoria
Juan Ramón Capella, a “Las sombras del sistema constitucional español” (2003) defensa que la Constitución-que-nos-dimos-entre-todos va ser el resultat d’un pacte per a la reforma del règim iniciat el 1939. Aprovant la Ley 1/1977 para la reforma política, les Cortes franquistes es van autodestruir formalment per renéixer de llurs cendres.
Vistes així les coses, la Constitució seria el primer vaitot que ens van engaltar els franquistes i els aprenents de bruixot que els volien prendre’n el relleu.
Una vegada al timó, els mestres de la política democràtica van haver de redreçar el rumb de la nau.
La combinació de rescats a la banca a fons perdut, pagament d’interessos a la banca que compra el deute públic espanyol, l’evasió legal d’impostos de les grans empreses i fortunes, i el buidatge de la guardiola de les pensions era una situació de risc que els partits de la vella política, que s’alternen en el govern, havien previst i exorcitzat amb el conjur de reforma de l’article 135 de la Constitució l’agost del 2011. L’objectiu era prioritzar el pagament del deute passant per davant de qualsevol altra necessitat.
Ja a finals del 2019, el Banco de España va anunciar que només es recuperarà el 15 % del rescat bancari.
I a les acaballes del 2023, La Sexta reconeixia que l’estat ha assumit la càrrega.
La previsió del ministeri és acabar l’any 2025 amb 14.000 milions al sarró, una quantitat molt allunyada dels seus millors moments, però considerada rècord des del 2018. Com que no explica l’origen dels diners, hem d’entendre que no han estat retornats per la banca, perquè qualsevol govern hauria fet gran rebombori mediàtic de la notícia per treure’n pit.
L’exemple islandès
“El 2009, els ciutadans d’Islàndia varen sortir al carrer per evitar el rescat de la banca amb diner públic i varen forçar la dimissió del govern en bloc. Els ciutadans varen plantar cara a la pressió dels agents econòmics internacionals; varen redactar una nova constitució a través de les xarxes socials i varen aconseguir negociar amb l’FMI una sortida adaptada a les seves exigències.
I varen sotmetre a referèndum el rescat dels bancs. Després de la victòria del «no» el govern va deixar caure els bancs un rere l’altre a fi de nacionalitzar-los. Una vegada nacionalitzats els va injectar diner públic perquè poguessin continuar operant.
Per la seva banda, la justícia islandesa va perseguir els banquers i els polítics responsables.
Ni la justícia ni la ciutadania es varen doblegar davant les amenaces dels mercats, els creditors,
els organismes internacionals i les agències de qualificació de riscos. Ara, hi ha quasi una trentena de banquers i alts directius complint condemna a la presó.”
Centre Català de Negocis. Raons Pel Sí per a indepes que encara no saben que ho són
Mentre que els bancs han tornat els diners als estats que els van rescatar, a Holanda, Bèlgica, Regne Unit, Alemanya…
El cas espanyol
A Espanya, els moviments socials del 15-M i els partits de la que es deia a ella mateixa “nova política” han estat incapaços de forçar-los a pagar el rescat. El 95% de les ajudes públiques a la banca no tornarà al contribuent.
Des de la crisi del 2008 que anem perdent el minso estat del benestar assolit, i d’ençà que ambdues continuïtats conflueixen en un mateix corrent autoritari. Li diem populisme com també li podríem dir antipolítica, i ha penetrat fins a la sala de màquines del primer món, les classes mitjanes del qual són més exposades a perdre benestar, i se’n planyen.
La crisi econòmica del 2008 obstaculitza la reproducció i continuïtat de la classe mitjana creada en el franquisme, i condemna a la generació protagonista del 15-M, molt instruïda i integrada al sistema, a una mena de “minoria d’edat” per temps indefinit.
Emmanuel Rodríguez, historiador i sociòleg entrevistat per La Directa, 17.07.2023
Els podemites omplien platós de televisió malparlant de La Casta només perquè a La Casta li convenia donar-los altaveu per afeblir al PSOE. Des dels platós anaven a assaltar el cel, però van ser incapaços de veure la revolució democràtica que es preparava a Catalunya. Potser si l’haguessin dissenyada i pilotada ells… Però ningú els va impedir d’acostar-s’hi, i tanmateix els quedava lluny.
Les forces d’ocupació van assaltar-hi els carrers, alguns polítics processistes s’hi van entregar a la metròpoli, altres van marxar a l’exili i, contra tot pronòstic, els revolucionaris de saló van poder plantar un peu al govern de l’estat al 2020. I encara hi són, mansos a la veu del seu amo.
A casa nostra
Els polítics fan el que volen amb els nostres vots perquè per llei no tenen un mandat imperatiu, sinó representatiu de la manera més flexible possible. Saben també que la memòria de l’elector és fràgil, que d’una decisió injusta ara caurà aviat en l’oblit. I si algú els la retreu, li diran antipolític a aquest algú, i avall, que fa baixada.
Al final, la gent se n’atipa i acaba dient que tots els polítics són iguals no perquè realment ho siguin, sinó perquè amb llurs tripijocs bé que ho semblen. I caiem pel pendent de l’antipolítica i del populisme.
Voldríem llistes obertes i vegueries com a circumscripcions electorals que ens acostessin els candidats als electors. Els partits no s’hi ha posat d’acord en 40 anys per aprovar una llei electoral pròpia, i ara ens lamentem d’una Ley de Partidos Políticos que posa tota la carn a la graella dels líders de cada organització.
Li diuen antipolítica perquè no els agrada que es denunciï la seva vella manera de fer política, la llei de l’embut. Li donen la volta a l’estri per acusar d’antipolític al dit acusador.
Mentre les esquerres diuen situar-se en l’eix social de la política, els drets nacionals i els drets socials són indestriables. Perquè l’autonomia és el primer obstacle per a la independència de Catalunya, va declarar el president Torra.
L’antipolítica és una crisi de representació. La gent no se sent representada, identificada, cridada a mobilitzar-se per una causa o reunir-se en assemblea per trobar alternatives, i es cau en el ressentiment. Com que compartim instints animals, som territorials quan no ens deixen ser una altra cosa més raonable i civilitzada, i ens posem d’acord en acusar els dèbils que ens arriben perquè és més costós i inimaginable plantar cara als poderosos, com van fer els islandesos i com saben els revolucionaris de via estreta.
Els catalans nadius no ens hem d’aïllar del nostre voltant, com més va més mestís, ni sentir-nos encerclats pels nouvinguts.
Catalunya necessita el traspàs de la competència integral en immigració, per decidir la quota de treballadors contractats en origen que hagi de venir.
La manera en que la catalanitat es reprodueix socialment està en crisi, i per mantenir-la viva cal fer de la nostra una societat radicalment justa i democràtica
Albert Botran, Ni burgès ni xenòfob. Els orígens de l’independentisme i els reptes actuals, Revista Catarsi, gener 2025
Recentment, el polifacètic Elon Musk piulava mentides sobre el percentatge de violadors estrangers empresonats a Catalunya. I s’exclamava des de la seva piuladora privada, X, la xarxa que milions d’essers humans i de bots repiulen a pleret sense despentinar-se. Uau!
El periodista i advocat Jordi Cabré demana per què el nostre president Illa ha desaprofitat l’ocasió per desmentir-lo i treure pit del model de convivència i concòrdia exemplars. Oh, sorpresa! Perquè no pot. Perquè…
“Wow”, encara hi ha un president català a l’exili. I hi és després de la persecució judicial i policial a tot un govern sencer per raons polítiques (com el mateix Consell d’Europa va demostrar a la seva assemblea). Això no ha succeït mai a la pèrfida Rússia, per exemple, o a la Itàlia de Meloni, o en uns Estats Units quan governava Trump. No ha succeït enlloc més del món, que una votació democràtica acabi amb més de 1.000 ferits per porres, amb centenars de casos judicials oberts, amb tota una maquinària de l’Estat forçant la llei, saltant-se el Codi Penal, inventant violències atmosfèriques, fent informes policials falsos, assenyalant terroristes i traïcions inexistents, conxorxant-se amb la premsa per escampar comptes corrents falsos o pactes fantasiosos amb la màfia russa, promovent ordres d’extradició il·legals, embargant propietats discrecionalment amb tribunals administratius no independents, suspenent l’autonomia amb el 155 per poder accentuar la persecució i castigar el territori díscol, espiant polítics i periodistes i activistes amb eines informàtiques molt més perilloses i malèfiques que qualsevol tuit a la plataforma X. “Wow”, Elon. “Wow”, president Illa: què va fer, vostè, durant aquests anys? A quin costat estava? Al de la “concòrdia” i la “democràcia”? A quina manifestació estava, i quins partits hi van participar?
Jordi Cabré
Ara que han pres tots possessió als Estats Units de llurs càrrecs, els veiem indultant desacomplexadament els detinguts en l’assalt al Capitoli el gener del 2021.
Sí, el paio de les banyes de búfal al cap i la bandera a l’espatlla, i la seva quadrilla de toreadors.
Uf, pobres!, han hagut de patir quatre anys de presó abans que els tornessin la Llibertat.
A Amèrica la Gran els cops d’estat passen per berenars de pícnic, i a Catalunya les jornades electorals autogestionades passen de ser pícnics a cops d’estat sense armes ni violència.
Deu ser cosa de les paperetes, que les carrega el diable quan no té res més a fer!
Millor continuem mirant la pantalla, no la perdem de vista! cadascú la seva, amb la qual podrem competir fins al ridícul per demostrar al món que som guanyadors perquè ens ho mereixem. El mal és que el món se’ns cregui, perquè haurem quadrat el cercle gens virtuós de la mentida.
