Sobreviure al genocidi a Gaza, de Mahmoud Mushtaha és un llibre disponible a la plataforma periodística Context i Acció. És essencial per comprendre la dimensió de l’horror que és viu a Palestina i una manera de negar-se a la indiferència col·lectiva d’aquests dies davant el terror de bona part del món. L’introdueix el pròleg de la periodista Olga Rodríguez i aquí algunes pinzellades que analitzen i expliquin com és possible arribar on som.
És important perquè aquests dies farà un any de la massacre al festival de música de Re’im, el 7 d’octubre de 2023, quan uns milicians de Hamàs que havien penetrat a Israel des de la Franja de Gaza van atacar les persones congregades en un festival de música electrònica. Hi van haver més de 260 morts, nombrosos ferits i els terroristes encara en retenen els ostatges.
No obstant això, cal retrocedir en el temps per entendre la magnitud del drama. En 1947 el pla de partició de l’ONU va assignar el 54% del territori de Palestina al futur Estat jueu –Israel, amb Jerusalem com a enclavament internacional. En aquell moment vivien a Palestina 1.300.000 palestins i 600.000 jueus, molts d’ells arribats en anys anteriors, fugint de pogroms i del genocidi nazi. Aquell mateix any, les organitzacions armades sionistes van impulsar el Pla Dalet, pel qual es van annexionar territori palestí que no els corresponia en el pla de partició de Nacions Unides. Les forces del futur Estat jueu van cometre massacres, van prendre llogarets, van expulsar població palestina i van provocar la fugida de multitud de famílies de localitats situades dins de la zona adjudicada per l’ONU al futur Estat palestí, en el passadís que connecta Jerusalem amb l’actual Tel-Aviv.
Allò va ser l’inici d’una neteja ètnica que va tenir la seva continuació a través de la guerra de 1948 entre diversos Estats àrabs i el recentment proclamat Estat d’Israel. En ella, l’Exèrcit israelià es va annexionar més terra palestina i va provocar el desplaçament forçat de més de 700.000 palestins. Així, el nou Estat jueu va passar a controlar el 78% del territori. Molts d’aquells refugiats es van assentar a Gaza, en tendes de campanya temporals, esperant la possibilitat del seu retorn a la seva terra i a les seves cases. Fins avui.
L’escalada del conflicte amb altres països de la regió ens convida a ampliar el focus i indagar en els perquès. Fins ara, els crims massius que l’Exèrcit israelià ha comès a Gaza han estat justificats i secundats per països que es presenten a si mateixos com a capdavanters dels drets humans. El suport dels EUA a Israel, amb protecció política i enviament de gran quantitat d’armament, ha estat clau per a la continuació de la massacre. L’absència de mesures de pressió real per part d’Europa ha contribuït activament a la impunitat israeliana. No hi ha hagut des del Nord Global ni sancions, ni suspensió de relacions comercials, ni congelació d’acords polítics i econòmics, ni embargaments en la compravenda de material militar.
En una zona del món on no és benvingut, l’existència violenta de l’Estat d’Israel, sustentada en neteges ètniques i invasions, al costat del suport cec dels Estats Units, genera sentiments d’odi i cada vegada més radicalització entre els països àrabs. I aquest és un dels motius pels quals l’objectiu del primer ministre israelià “d’acabar amb Hezbollah”, o “acabar amb Hamàs” no es compliran. Els milicians que agafen armes ara en el sud del Líban han crescut escoltant les històries de l’ocupació, o en camps de refugiats palestins sense condicions bàsiques per a sobreviure.
Al mateix temps, el manteniment d’aquest statu quo, fins i tot la radicalització del qual assenyala com a rival, beneficia a un Netanyahu assetjat per la seva pròpia justícia que en plantejar-se objectius impossibles troba una manera senzilla d’expandir geogràficament i temporalment les seves guerres contra el terrorisme. Un terrorisme que les seves mateixes polítiques alimenten.
