Pel Rubén Cruz
S’han fet pel·lícules amb l’escola com a protagonista i amb títols de tota mena (Escola d’hostesses, de bruixes, de genis, de cinturons negres, de gladiadors, de supervivència…), però encara no se n’ha fet cap que es digui Escola d’adults.
I tanmateix, acostumen a ser adults que fan pel·lícules, i també trien l’escola com a escenari privilegiat on experimentar les sensacions del créixer.
La primordial escola d’adults és la vida, que ens porta a tots a aprendre cada dia una mica més i a ritme d’avaluació continuada: al final del curs no ens espera cap examen final, però tampoc estem lliures de proves dures i fins i tot extremes pel camí. Són controls amb què ja comptem, però que ens agafen per sorpresa i als quals responem com millor sabem o podem, com la vida ens ha ensenyat o potser una mica per sota de les nostres expectatives. O no som tan forts com ens pensàvem, o ens imaginàvem covards en cas de risc.
La vida ens ensenya a conviure, perquè en societat passem moltes, moltíssimes hores. Una de les lliçons és que hem de fer el nostre camí malgrat els obstacles, o pel contrari farem el camí que ens imposin contra la nostra voluntat. En un model educatiu de projectes per fer-ho tot entre tots, necessitem els següents materials per assolir els objectius del projecte Conviure respectant tothom, les minories en primer lloc perquè tenen menys recursos: Consciència d’identitat col·lectiva minoritzada + Estratègia = Autonomia. Aquesta pantalla els catalans la vam superar el 2010, precisament per manca de respecte a la minoria que representem en Espanya. I vam afegir-hi tot seguit nous materials resistents com ara Voluntat + Decisió = Determinació. Com que no vam encertar l’estratègia, ens queda fer-ne autocrítica i un camí de resistència.
Els catalans ens hem fet grans després de 40 anys de maduresa i desencís, i ens hem preguntat què volíem ser ara que ho som.
Fa 7 anys, vam ocupar els patis de les escoles públiques als barris. Sense violències, ni amenaces de fer-les servir, gent jove, madura i gran van passar la nit al cel ras dels patis on els nens havien jugat el dia abans.
Una nit de lluna plena
Corrandes d’exili, de Joan Oliver, Pere Quart (1947)
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re…
Dels grups –de companys de la nostra edat, de la colla d’amics que ens trobem sovint…—aprenem. Encara no ho sabíem, però en teníem la intuïció del dia següent…
Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà, i no ens mena cap bandera que no es digui llibertat…
Lluís Llach. “Venim del nord, venim del sud…”. Al disc: El meu amic el mar (1978)
Espanya ha perdut oportunitats de fer-se una nació de cap a peus, com ara el tren de la revolució científica de la Il·lustració al segle XVII, i el de les revolucions polítiques francesa i russa, al segle XVIII i XX.
I ha caigut en diverses rateres en aquest temps: Inquisició i Contrarreforma ideològica, caciquisme i restauració borbònica, dictablanes i dictadures, guerres civils i postguerres incivils. Feixisme i repressió, transacció democràtica amb els rebels guanyadors i regressió en drets fonamentals.
Potser té els peus de fang, i el cap emboirat amb deliris de grandesa que paguem els que hi treballem.
A canvi de tant deliri, hem batejat de modèlica transició el canvi de règim imposat perquè res no canviï, filla borda del “Lo dejo todo atado y bien atado“.
Al segle XXI, celebrar un referèndum no és cap delicte a Espanya, però el Tribunal Suprem ha condemnat a penes de presó e inhabilitació als seus organitzadors; fins i tot els nega l’amnistia. Democràcia en regressió avançada, en un estat fallit.
l’1 d’octubre marca un divorci emocional entre Espanya i Catalunya que encara dura, i res no tornarà a ser com abans. Hem constatat la farsa del règim borbònic, i ens hem adonat que només podem comptar amb nosaltres mateixos.
Xavier Diez, doctor en història, fill de Nou Barris
Però hem arribat on som ara pels nostres propis errors…
Pere Pugés, empresari i activista polític
…Perquè ningú no ha provat d’implementar el resultat de l’1-O en tot aquest temps.
Aleix Moldes, periodista
Dijous 26 de setembre ens vam aplegar els sobrevivents de la festa de la democràcia que ha estat l’ocupació pacífica i fins i tot pedagògica de les escoles públiques als barris, la nit del 30 de setembre i la jornada de l’1 d’octubre del 2017. De l’esclat de dissabte a la lliçó de diumenge… i a l’allisada de cada dilluns, la costa de gener i la del setembre.
A les Cotxeres de Sants vam celebrar els premis Primer d’Octubre a la trajectòria, organitzats per l’associació Més Junts, més lluny, nom que s’inspira en el títol d’una cançó de Lluís Llach. Atorga premis a persones i col·lectius que al llarg del temps han destacat en la defensa de la cultura i les llibertats de la terra. Per què?
Per haver viscut una jornada d’empoderament ciutadà, de mobilització cívica, de resistència no-violenta al poder armat.
Per haver exercit el dret democràtic al vot
Per defensar-lo amb el propi cos enfront de tropes d’assalt.
Pel capteniment pacífic de tanta gent auto organitzada.
Per la resistència passiva enfront de la repressió.
Per la xarxa de complicitats ciutadanes que la van fer possible.
Per la rotunda victòria del sí (90,18%), motiu d’orgull col·lectiu.
I pel camí que resta per fer.
I diumenge 29 van sortir al pati del carrer per celebrar amb Òmnium Les Corts el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés, poeta valencià, amb lectura pública dels seus poemes, dinar de germanor i recital musical a càrrec del cantautor Pau Alabajos.
I tot això, per què?
Doncs, perquè
Nació és un grup de gent que adés i ara somien junts, en parlen i fan coses junts.
José Eduardo Agualusa, escriptor angolès en llengua portuguesa.
Aleshores, per a la consciència comuna dels espanyols, no hi ha dubte que els catalans som una nació, perquè hi fem coses.
Encara ens falta fer la pel·lícula de les nostres vides rodada a les escoles ocupades un 30 de setembre, per una productora independent que sàpiga projectar-la internacionalment. Escola d’adults, se’n podria dir.
Mentre arriba, us deixo la cançó d’Ovidi Montllor, “M’aclame a tu”, que amb versos tendres d’Estellés recorda el bombardeig de l’aviació italiana feixista –al servei dels revoltats– sobre l’estació de ferrocarril de Xàtiva, on es trobaven les famílies dels soldats republicans tornats del front, sense cap protecció militar. La traïdoria hi va costar moltes vides.
