Pel Rubén Cruz
Obrim portes i finestres per arribar-hi.
Són els patis de casa del poble, que trepitgem amb els peus, refugi de grills a les nits d’estiu i d’olor de gerani o gessamí, de terra mullada i humitat, paradís dels gats del barri.
Si visquem a ciutat, envoltats de les parets d’una casa de veïns, hi rebem la claror dels dies i la piuladissa de les fugisseres orenetes –a la Marina, també els udols de les gavines que fan niu al terrat—. Hem d’enlairar la vista, buscant amb els ulls el cel a dalt, i els veïns dels baixos rebategen el pati que trepitgen en un clamorós cel obert.
N’hi ha de tota mena: patis d’escola, per a nens i grans; i patis de reformatori per a adolescents. Patis d’asils i residències per a gent gran…
Algunas persones nacen libres y otras se pasan la vida tratando de escapar de su propia prisión de convencionalismos.
Mar Montilla. El secreto de Adela, 2024.
…I si només fos qüestió de convencionalismes socials i prejudicis, rai!
Que també n’hi ha patis de CIEs per a adults no benvinguts –i adolescents no acompanyats, malgrat que la Llei d’Estrangeria ho prohibeix. Patis de convent només per a adults i grans; i patis de presó per a grans que, si són mares, també les acompanyen nens que en són fills menors de tres anys –edat fins a la qual no guarden records del lloc on han viscut. Coses de la memòria i de l’oblit.
Los hombres de esta casa son unos testarudos,
por eso debemos ayudarnos las unas a las otras.
Mar Montilla. El secreto de Adela, 2024
El cel obert d’una casa de veïns, o qualsevol pati, facilita la complicitat entre dones, perquè elles en són capaces. Ser còmplice és una capacitat femenina instintiva que s’ha de procurar. Els homes fins i tot l’hem de treballar, després de voler-la.
Quan la complicitat no es pot expressar en públic, perquè la noia afronta la seva personal transformació, s’expressa amb paraules i gestos en privat. Loren ballava mentre Mar escrivia un diari.
Sense crisàlide no hi ha papallona.
Elena Boix
Durant una inacabable rastellera de generacions, s’ha esperat de les dones que fossin bones i obedients, belles i sotmeses a la voluntat dels homes de cada una: pare, germà, marit. Això no ha canviat gaire, tot i que avui gaudim de drets formalment igualitaris. El paper ho aguanta tot, tant lleis com sentències judicials. Tanmateix, hi ha moltes realitats d’homes, que es debaten entre la complicitat de gènere —i els privilegis que els convé mantenir— i la complicitat d’espècie —acceptant que la dona és com l’home, tots dos patidors de la natura i de la cultura. La lluita és constant.
Tots els patis del món tenen en comú que no han de faltar, perquè són el respirall que les persones necessitem per anar fent via. Per no perdre l’esperança que hi ha sortides. Els humans els hi dediquem un temps per a descansar, estirar les cames, esmorzar, conversar amb els altres, jugar-hi. L’hora del pati, a escoles i presons, serveix també per a intercanviar cromos i opinions, cooperar, negociar i resoldre conflictes. Conviure és aprendre, i el temps compartit també al pati és ple de preguntes i respostes.
Aprendre ens fa lliures. Com deien hipòcritament els rètols a l’entrada dels camps nazis de concentració —El Treball us farà Lliures—, la nostra feina és aprendre a ser humans, un ofici realment senzill i artesanal però que no tothom vol acceptar perquè no té glamur ni prestigi ni premi social… a curt termini, és clar!
Ens situem ara al curs 1996-1997. A l’origen de l’Ensenyament Secundari Obligatori (ESO) hi havia la voluntat de compartir uns valors igualitaris, estenent la durada de la formació fins als 16 anys i evitant així que les noies i els nois capaços d’estudiar marxessin a treballar als 14, tan d’hora, diu la Montse, professora jubilada de l’Escola SEAT. Però no hi havia recursos per generalitzar la formació, ni humans ni materials. En parlarem en una propera hora del pati.
La vida es como un lienzo que vamos rellenando a brochazo limpio.
Mar Montilla. El secreto de Adela, 2024.
No oblidem els patis de les nostres vides.
Divendres 20, els veïns vam fer l’hora del pati cap al vespre. Al matí, carregat d’obligacions havia plogut, i els núvols encara amenaçaven de deixar caure aigua de vida sobre les nostres devocions. A l’Espai Veïnal Química ens arreceràvem una cinquantena de persones amb un llibre a les mans, com qui vol pregar a Déu amb les paraules d’un ésser humà tocat amb una gràcia. Assistíem a la presentació de l’última novel·la de la Mar Montilla, El secreto de Adela, en un acte conduït amb ofici per la Yohany L. Ayala.
Es una mujer fuerte con una única debilidad: su esposo.
Mar Montilla. El secreto de Adela, 2024
La Marina està morena,
es pentina, es fa una trena.—oh, quina pinta!
La Marina està morena (2024), cançó de Figa Flawas
lo rompe, lo rompe,
ho trenca!
lo rompe, lo rompe,
ho trenca
i es descabella!
—ole!
La novel·la va de reflexions de dones al voltant de l’amor, la força i la valentia.
La Mar escrivia en un diari adolescent les confessions que no podia fer a ningú més per timidesa. Altres dones han triat diverses vies. Més tard va llegir les novel·les de l’Almudena Grandes, i va voler fer com ella.
Hi ha dues trames en paral·lel, la que remunta als anys 30 del segle passat i la línia del present, amb una presència coral de dones diverses que es donen suport, còmplices. Temps no tan llunyans on s’enfrontaven el conservadorisme reaccionari a l’idealisme revolucionari, amb el resultat d’una guerra i una llarga postguerra que ha deixat petjada en tothom. Barreres socials i emocionals. Instints de rebel·lia i de conservació que s’hi confronten coordinadament, amb l’ajut dels companys de gènere, dels còmplices.
La Yohany va oferir a la Mar una columna al diari La Marina, i l’autora va aprofitar-la per mantenir viva l’escriptura.
Jo vull viure del meu somni…
Com està el pati, de l’àlbum ‘Fruit del deliri’ (2024), d’Oques Grasses.
—Lleva’t, que has de fer pasta.
…Treballar del que m’agrada!
—Lleva’t, que has de fer pasta.
Mama!
Que He anat a dormir a les quatre!
—Lleva’t, que has de fer pasta.
Ens tornem a veure a l’hora del pati.
