Per Rubén Cruz
La menys estesa i alhora més en perill d’extinció és la Llibertat.
Som lliures quan podem sortir al carrer a gaudir de l’escalfor i la llum del sol, de l’aire sense sostre, de la gent que viu i passa al nostre costat i ens acompanya.
Però aquesta és la segona baula d’una cadena de virtuts que fan possible l’espècie Llibertat. La primera passa és sortir de la llodriguera, la següent fer realitat qualsevol desig sense importància, i l’última poder-hi tornar, a casa: a dinar, a sopar, a gitar-se… a reposar forces envoltat de seguretats. No hi ha llibertat permanentment exposada, o dura poc: també és opció per a qui vulgui viure perillosament, en risc de perdre’s. Potser és la forma autèntica de l’espècie Llibertat, però alguns ens hem acostumat a la forma burgesa i tutelada. Estimem la Llibertat protegida.
Però si alguna baula es trenca, o bé som víctimes dels excessos d’altres o bé en som els autors. Som gent esporuguida, o gent que fa por, i un esperit de rusc plana sobre tots nosaltres: la Llibertat protectora de riscos i de tota mena de pors.
Sentim algú dir ¡Que viene el Lute!, i ens imposem la Llibertat vigilada.
