Pel Rubén Cruz
El 30 de desembre del 2022, el president espanyol Sánchez convocava el seu col·lega francès Macron a Barcelona, per presidir una cimera bilateral de governs a celebrar el dia 19 de gener. El 8 de gener, les entitats i organitzacions independentistes contraprogramen una manifestació conjunta a la mateixa hora i prop del lloc on se decideixi la trobada.
Al dia següent, Junts, les CUP i ERC decideixen manifestar-se contra la cimera en protesta per la provocació del presidente Sánchez de declarar mort el procés independentista català, tot recordant des del Partit Hegemònic que la protesta és contra el Gobierno de Madrit, no contra el Govern de la Generalitat, ep!
El president del Gobierno Más-Chachi-Progre-de-la-Historia-de-España contraataca el dia 10 convidant al col·lega català a assistir-hi. Aleshores, es produeix l’anunci del prodigi de repicar i anar a processó. Sense debat intern, ni mitja hora va trigar Pere Aragonès en acceptar-la per responsabilitat institucional del càrrec i no deixar espais sense ocupar, tot i que com a govern no participaria en la mobilització. El Partit manifestant-se al carrer contra la cimera, i el President assistint a la cimera al MNAC !?!
El dia 13 de gener, la delegada del Gobierno a Catalunya diu que el president Aragonès farà el paper que pertoca al representant d’una comunitat autònoma en aquests casos: assistir a la recepció i saludar. Aquest és exactament el paper que li havien reservat al Molt Pobre Home.
«La presidència del país és això; un simple rebedor de capatassos.»
«Pere Aragonès, conserge del MNAC», Bernat de Déu, ElNacional.cat, 18.01.2013
Finalment, el 19G dia de la manifestació, el president Aragonès rep, saluda i marxa de palau a continuació. Del carrer estant, el president Junqueres arriba, se sent escridassat i marxa per problemes d’agenda. Es veu que tots dos tenien coses a fer en altres llocs i no ens ho havien dit. Tothom pensava que complirien la paraula donada, per responsabilitat i compromís.
Que són fiables aquests dos presidents?
L’un parla de responsabilitat institucional, i de compromís independentista l’altre i, tanmateix, defugen l’escenari on els han de representar. Per aquest romiatge no calen espardenyes. Serà per això que anem descalços.
