Pel Rubén Cruz
El català, la llengua que ha donat nom a aquest país, Catalunya, no passa per un bon moment.
Després de la imposició judicial del 25% de les hores lectives en castellà, facilitada per les institucions i administracions catalanes, ara el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya imposa a un centre l’ús del castellà en una o més assignatures troncals.
A més n’hi ha prou que la família d’un sol alumne demani l’ús del castellà perquè la resta d’alumnes s’hi hagin de sacrificar. Si l’hi demana judicialment, ho aconseguirà al TSJC. Així el català va quedant reduït a les parets de la llar familiar. Ho diu una família que ha alçat la veu: «No només dificulta l’aprenentatge del català als catalanoparlants, sinó a tots els alumnes de la classe.»
“Li expliquem al nostre fill que ha de parlar en català a classe, al pati, i al carrer perquè els seus amics l’aprenguin i per evitar que la nostra llengua desaparegui. Però el nostre missatge no arrela prou”,
Diuen els entusiastes del govern català que va fent camí… però no ha aturat la imposició del 25% de l’horari, i a més té recorregut davant el TC el decret que concentra al Departament d’Ensenyament la responsabilitat legal dels projectes lingüístics dels centres. La justícia vol que cada centre se’n faci càrrec, per debilitar-ne la resistència: divideix i impera.
El gobierno espanyol sí que fa coses concretes, sense descans. Els poders i els poderosos hispànics veuen la importància d’una sola llengua al territori. Això fa nació, això fa col·lectiu, això fa singularitat.
I per aconseguir l’estat monolingüe, els que només parlen i entenen una llengua, la seva, ens venen a la resta les meravelles del bilingüisme… com a falca per ocupar com més va més espai a la llengua minoritzada.
Es tracta d’anar difuminant la llengua catalana i acabar substituint-la per una altra de base més ampla, que ho abasti tot, que uniformitzi, que faci d’Espanya “una” perquè tothom l’entendrà. Que les llengües són per entendre’s… oi? No són portadores d’identitat, al menys no si aquesta identitat és inconvenient.
Alguna cosa semblant –identitària i inconvenient— acaba de passat amb la carrera de tota una vida.
La nit de Nadal, Joan Manuel Serrat s’acomiadava del seu públic tan divers amb un concert al Palau Sant Jordi. Que són 79 anys de vida, i 57 de professió!
Algú li va cridar que parlés en castellà, i Serrat va fer cabal, i va parlar-hi. Ningú va gosar contradir aquella veu agressiva. Per què? Avui, en Vicent Partal ens ho explica: la covardia s’encomana i es pot olorar; els feixistes l’oloren i provoquen amb tota impunitat. Tanmateix, «no podem callar ni tenim el dret de callar com a societat contra l’agressió». Aquesta anàlisi contrasta amb l’opinió que carrega tota la responsabilitat en el cantant.
Vet aquí una de respectuosa però ferma, l’opinió de l’ Àngel Aguiló Palou.
